Judith Schalansky: "Si quedaren llocs desconeguts, seria exploradora. Com que no en queden, escric"

VALÈNCIA. Estem davant d’un llibre meravellós. Què et va atraure inicialment i com va ser el procés de realització? 
-Moltes gràcies. La meua motivació a l’hora de crear este atles va ser la creença infantil que devia existir un lloc, en alguna part, que fóra autènticament bell. Tenia la idea del paradís utòpic quan vaig mamprendre el projecte de les illes, però al poc de temps em va colpir el fet que la major part de les històries que em trobava eren horripilants! Però com més truculenta és l’anècdota, millor és la història que et proporciona. Trobar el paradís es meravellós, però no et deixa molt de què escriure.

-El teu atles no es deixa classificar fàcilment: no és exactament una novel·la, no és del tot una col·lecció de relats, no és una guia de viatge... Vas trobar dificultats per a “vendre” la idea? Com has viscut l’èxit internacional del llibre? 
-Es podria escriure més d’una novel·la de cadascuna de les illes... O fins a vint volums enciclopèdics! I ni tan sols així ho diries tot, perquè mai som capaços de dir-ho tot. No m’agrada que un llibre pretenga oferir una narrativa comprensiva. És un poc com els manuals d’història que pretenen que tot el contenen és tot el que ha passat, sense qüestionar-se les preguntes que queden sense resposta. Precisament perquè el disseny d’un atles suggerix consistència i objectivitat, era important  trencar esta forma tancada en el text amb miniatures narratives que parlaren de fites marginals, però que al mateix temps anaren més enllà. Així, volia fer un llibre que no sols no poguera ser classificat, sinó que dissipara la distinció (provisional i incorrecta) entre realitat i ficció, forma i contingut, disseny, imatge i text. A més, em fascinava la idea de fer un atles, que, pensant-ho bé, és un gènere objectiu com cap altre i que habitualment no té autor. Respecte de la dificultat per a “vendre” la idea, el meu antic editor s’hi va entusiasmar immediatament, perquè era, com jo, un boig dels mapes. La cartografia captura la nostra imaginació perquè ens mostra alguna cosa que coneixem, però que no podem vore: el món a vista de pardal, d’àngel, de Déu. Els mapes són artístics i científics al mateix temps. Esta ambivalència és la que els fa tan intrigants. Quant a l’èxit, el meu editor i jo estem aborronats. Encara hui, huit anys després de la seua publicació en alemany, paga les meues factures. I em fa somriure vore’l a les llibreries en la secció de viatges, al costat de les guies comercials i les memòries d’exploradors, navegants i escaladors.

-Parlar d’illes és parlar de mar i de navegació. Quina relació tens amb la mar?
-De menuda passava les vacances a la vora del Bàltic, amb els meus iaios, que vivien a l’illa d’Usedom. Estava unida al continent per dos ponts i per a la meua ment romàntica de xiqueta allò no era exactament una illa. Encara que després vaig raonar: segur que una illa ha de ser un lloc al qual només es pot accedir en vaixell? Com el far de l’illa, que estava en un xicotet promontori rocós vora mar, però al qual no podia accedir perquè era terreny fronterer per al meu país –la República Democràtica Alemanya– i tan prohibit com el mur de Berlín. Només podia imaginar com seria. Fa un parell d’anys, al final vaig poder visitar el xicotet far que tant havia desitjat de xiqueta. Estava fet de rajola roja, la vegetació era salvatge i exuberant i des de qualsevol punt on estigueres podies sentir el soroll de la mar i contemplar el seu blau. És un lloc encisador. Vaig pujar dalt del tot i la vista era magnífica. Però de sobte em vaig sentir malament i molt a soles. La mar té eixes coses...

-Quins són els teus models literaris? Com vas començar a somiar amb llibres i mapes? 
-Just en acabar el meu treball en l’atles, vaig descobrir que hi havia hagut un cert precedent en el Renaixement, en la Itàlia dels segles XV i XVI, amb els anomenats “isolarios”. Però també, com deia Borges, és possible inspirar-se en autors futurs. Crec, amb ell, que pots inspirar-te en llibres que no coneixes.

-Després d’escriure el llibre, has estat en alguna de les illes descrites, tot i declarar en el subtítol que no ho faràs? 
-Una revista em va convidar una vegada a visitar una de les illes de l’atles, però ho vaig rebutjar i els vaig dir que no havien entés res. Si el món no estiguera totalment descobert, probablement m’haguera fet exploradora i haguera viatjat als llocs més remots. Però la cosa és que ara, quan tot el món s’ha fet tan fàcilment accessible, no tinc un altre remei que estar-me a casa i escriure. La realitat està sobrevalorada.

-Com vas trobar i seleccionar les històries? 
-Vaig seleccionar al voltant de cent illes i les vaig ordenar en categories com ara: “Cartografia bonica”, “Nom suggeridor”, “Gran història”, etc. Va ser una espècie de càsting. Ràpidament em vaig adonar que hi havia un xicotet grup d’illes famoses que no podien faltar en el meu llibre: Santa Helena, Tristan da Cunha, l’Illa de Pasqua... De fet, l’Illa de Pasqua va determinar el format del llibre, ja que el seu dibuix ocupa exactament l’amplària de la pàgina, de manera que qualsevol illa més gran que Pasqua literalment no encaixava en el projecte: havia de tindre una escala consistent. Açò va resultar difícil en ocasions, però mai hauria acabat de no haver establit algunes regles. Vaig passar vora un any tafanejant entre vells toms i obscurs informes científics d’illetes. Va ser divertit, però molt solitari. Bé, jo ja ho sabia: este projecte havia de fer-se en soledat.

-Quina és la teua història favorita del llibre? 
-Em va fer molt feliç trobar la història de la xicoteta illa de Sant Pau, en l’oceà Índic. Uns mariners anglesos van naufragar en les seues costes en 1871 i van descobrir que l’illa només tenia dos habitants: el Governador i el Súbdit. Era com una obra de Beckett! A més, corria el rumor que s’havien menjat a una tercera persona i que guardaven els ossos en la seua xicoteta cabana. Així mateix, ame la història del caçador de tresors alemany August Gissler. Seguint vagues descripcions de mapes pirates, va passar setze anys fent milers de forats per totes les illes Cocos. Tot el que va trobar van ser trenta peces d’or i un guant també d’or. Però fins al dia de la seua mort va continuar convençut que el gran tresor estava allà, esperant a ser descobert. Amb l’últim alé va dir: “Si fóra jove, tornaria a començar des del principi”. Una vida perfecta! Una història perfecta!

-Moltes de les històries són atroces. L’illa, el que és llunyà i solitari, pot contindre l’extrema bellesa, l’innocent paradís perdut, i l’horror extrem, com el cor humà quan la civilització declina. En la literatura viatjar a les illes és viatjar al centre d’eixe misteri... 
-Tens raó. Moltes històries parlen de naufragis, expedicions fallides, presons colonials, conqueridors megalomaníacs, canibalisme, homicidi, assassinat i caos. Constantment havia d’obligar-me a beure suc de taronja mentres llegia tots eixos espantosos relats al voltant de l’escorbut! Pareix que les illes no són molt adequades per a la utopia. La voluntat de l’home de sobreviure el convertix, tard o prompte, en una bèstia i transforma el somni en fracàs. Estes taques de terra en la mar semblen ser regnes naturals, xicotets continents, mons en miniatura. Si tens una illa, tens el món sencer. De fet, podries explicar la història del món a través de les illes. Per això les anomenem notes al peu del continent. Les illes, especialment les que són més remotes, són llocs perfectes. Capturen la teua imaginació... Per a persones que estan estressades, l’illa és la imatge ideal de la pau, on finalment podràs concentrar-te en allò que és important. Potser és ací on s’origina la famosa pregunta: “Què portaries a una illa deserta?” Cada utopia comença amb el desig d’un nou començament, una oportunitat de fer-ho tot de manera distinta. Tot el que cal és un territori verge i respondre a la pregunta: “És possible una vida diferent i millor?”. Però, al mateix temps, hi ha el que Foucault anomenava “heterotopia”: llocs per a allò diferent, prohibit i exclòs. Una cosa està clara: els continents necessiten les illes. Les persones necessitem les illes.

-El teu estil literari és molt particular. Encara que els relats siguen terribles, s’aborden amb una distància quasi científica, una forma continguda i alhora poètica. 
-Això segurament es deu al fet que sempre escric a la biblioteca, la Biblioteca Estatal de Berlín per a ser exactes. Cada llibre és un projecte d’investigació. Vull aprendre alguna cosa quan escric, de manera que és com una excursió en la qual llig sempre molts, molts llibres i apunts, fins a trobar la història única i singular que vull contar. Vaig haver d’inventar este format quasi enciclopèdic, de text i imatge a doble pàgina, per a concentrar les meues històries en les vint-i-cinc línies que tenia per a cada illa. I sovint esta limitació va ser el gran repte: escriure una història completa i complexa en un format quasi sinòptic. Com deia adés, jo no pense en categories com “ficció” o “realitat”. Tots els textos del llibre estan basats en una busca exhaustiva i cada detall prové de fonts fidedignes. No he inventat res. En tot cas, he sigut la descobridora de les fonts, rastrejant-les a través de llibres i relats estranys. He transformat els textos i me’ls he apropiat, com els navegants s’apropiaven de les terres que descobrien; això sí, totes les parts en cursiva són cites reals, i haguera pogut escriure una nota al peu per a cada detall. Però no sé fins a quin punt tot és real o no ho és; això no m’interessa. Ja saps: la realitat està sobrevalorada. El que m’interessa i del que puc escriure és allò que uns altres han vist, han trobat o, més sovint, han experimentat com a fracàs en el seu afany inicial... La literatura no és qüestió de fets o ficció, sinó de llenguatge. Cada text del món conta una història, només cal ser-ne conscient.

-El segle XXI és cínic. L’edat dels grans exploradors va finir fa molt de temps. La natura s’esgota. No queden terres inexplorades. Què ens queda, llavors? 
-No molt, la veritat. Però no hem d’oblidar que formem part d’eixa natura. I que no queden espais inexplorats (i si en queden, seria millor que seguiren així). Hi ha alguna cosa de ridícula i patètica en el nostre anhel pels espais naturals verges, en la idea de ser els primers exploradors. A mi m’agrada saber que encara hi han llocs inaccessibles, inútils i no bells des d’un punt de vista humà. Em conforta el fet que perduren. La cosa és: eixos llocs no ens necessiten a nosaltres.

-Les xarxes socials (Instagram, Facebook...) han canviat per a sempre la nostra manera de vore i sentir el món. Quina és la teua relació amb el turisme? Cal acceptar la trivialització global? 
-Òbviament, el viatge és educatiu, però no cal que vages a Venècia per a escriure sobre Venècia. Venècia està per tot arreu. No puc entendre eixa dubtosa necessitat turística de vore cada cantó del món amb els propis ulls. Quan estic fora, no tracte de vore-ho tot! Al contrari, tracte d’agafar sempre els mateixos carrers per tal de poder aplegar a vore’ls amb el punt de vista dels natius. Crec que el que mou la gent a viatjar fins a grans distàncies és el desig d’experimentar un coneixement més profund del seu jo intern en la distància, de reconéixer-se a si mateixos en el reflex dels altres quan escala un huit mil, quan pelegrina a una illa solitària... En tot cas, al remat sempre tornem al lloc del qual venim. Com declarava Chesterton: “La major aventura ens espera en els carrers en què hem crescut”. Pense que té raó.

-La part estètica té un pes molt important en el llibre. Com han sigut el desenvolupament de la idea i el procés de disseny? 
-No és fàcil de descriure. Escrivia i dissenyava al mateix temps. Vaig dibuixar els mapes i triar les tipografies sempre alternant-los i barrejant-los, mai per separat. La font la tenia clara des del principi, la vaig descobrir fa anys en una revista i volia treballar amb ella, de manera que este atles era el projecte perfecte per a fer-ho; les diferents versions de la mateixa font combinaven meravellosament: les més menudes per a la informació cartogràfica, les grans per als títols. I sé com de coercitiu pot ser treballar amb un tipus determinat de lletra, almenys en un format enciclopèdic de doble pàgina. Des del principi vaig tindre molt clar l’aspecte que havia de tindre el llibre, com s’havia de sentir. Tenia la idea, quan vaig començar, que havia de ser un llibre relativament gran, prim, enquadernat amb un llom de lli, amb el meu nom i la meravellosa paraula “ATLAS” en lletres majúscules, amb cinc colors especials i fons de paper taronja. Quant al color, vaig experimentar, vaig triar diferents tipus de taronja amb tonalitats grises i vaig fer moltes proves d’impressió. Desafortunadament, l’edició en castellà es va imprimir només en CMYK i no en els cinc colors plans que es van fer servir a la resta del món, així que para un poc grisenca. Em va fer plorar la primera vegada que la vaig vore. A més, el format és més menut que en la versió original. Somie amb una reimpressió millorada! Per favor Nørdica i Capitán Swing... em faria tan feliç!

-La literatura ha sigut reemplaçada com a oci majoritari. Creus que els llibres de luxe o artístics poden ser una bona aposta d’edició? 
-El llibre és un format molt conservador. En termes de perdurabilitat el paper només és superat per la pedra i el pergamí. Però allò que el fa un suport especial és que la forma i el contingut constituïxen un tot. Per això els e-books no són llibres de veres per a mi. Són només magatzems de dades que han perdut el seu cos. Per descomptat, els e-books poden ser pràctics, però una llibreria no podria ser fàcilment reemplaçada per una col·lecció de cedés. El llibre electrònic perd de partida una qüestió fonamental: el seu format, que és la primera decisió que prens quan estàs dissenyant-lo. Tot sembla igual en format electrònic i necessitem els llibres en si per a dignificar el format. No cal que siguen llibres de luxe. Un llibre ja és bell si la seua forma i el seu contingut són harmònics. Simplement amb això el llibre és encara el format més fantàstic que hi ha.

Judith Schalansky (Greifswald, Alemanya, 1980) és escriptora, dissenyadora de llibres i editora. Dos dels seus quatre llibres han obtingut el premi al llibre alemany més bell en 2009 i 2012: Atlas de islas remotas (Capitán Swing-Nørdica) i El cuello de la jirafa (Mondadori).