VALÈNCIA. Fer creure, enganyar de valent, estafar amb energia estudiada està a l’ordre del dia, és moneda corrent. Falsificació al nostre entorn, enllà on escorcollem amb més o menys intensitat. Persones fetes i dretes, personetes, per grandària i/o edat, acoblen fets, un darrere d’altre, amb transcendència prou intranscendent. Quin bluf! Molts a València, ocupen territori. Busquen col·locar-se privilegiadament, són addictes als projectes en expansió personal. Posicionats en espais carregats d’interiorisme, en despatxos pesats, en llocs amb bones vistes. S'apunten a un bombardeig per terra, mar i aire. Els “blufers”, anomenem-los així, ens deixen parats per la barra que tenen, desconcerten. Desvergonyits, excessivament convençuts de la pròpia vàlua. Sovint el llautó els raja massa, ens enlluerna si no portem ulleres de sol i somriem amb vergonya aliena. No donem crèdit amb tant de pagat, amb tant d’encantat d’haver-se conegut. Alguns, només, des de fa quatre dies tenint en compte el DNI.
No posaré cada cop el femení com ara bufons, bufones, creguts, cregudes... Això ja està prou tractat per experts que en sabem molt. La professora de Filologia de la Universitat de Barcelona Carme Junyent diu que “canviant les paraules no es canvia la realitat de les dones”. I té raó, tota. Junyent explica que tot plegat sorgeix de la confusió entre els conceptes de sexe (que és un tret biològic dels éssers vius) i gènere (categoria gramatical que afecta el substantiu i en determina les concordances). Caos lingüístic, ridícul i caòtic. L’absurd juga amb la gramàtica, amb el poder, els polítics i els correctors. Doncs això, blufers en general.
Aquestes estrelles de la fanfarronada, del bluf, van sobrats. Es gronxen amb realitats inventades i imitades. Currículum inacabat, en to menor, i de vegades amb molts diners. D’altres només amb disseny i molta literatura, enllestit fa dècades. Clonen allò que els passa pel cap gràcies al “domini” de l’anglès o d’altres llengües. Estan a l’última en copiar i enganxar. Hàbils tecnològics per calcar. Pispes dels anònims i dels il·lustrats. Consentits, malacostumats, capritxosos, amb el deliri de grandesa incorporat a la particular genètica o a l’ADN familiar.
De vegades, veient galeries fotogràfiques, llegint la premsa, tafanejant les seues variadíssimes plataformes socials, fem el retrat robot dels astres del bluf. No cal aprofundir amb molta cura. Esbosses el perfil del nen, nena, senyor, senyora, de la vacil·lada en un bufit. Muntatge espectacular i propaganda d’un mateix i dels col·legues. Camarada no serveix com a mot, és com una connotació passada de moda. Inconfusible aquest posat de voler ser cosmopolita i pallús al mateix temps. Ací molts dels blufers tenen bona renda, de bressol o per l’escalada. Són endogàmics com els freaks rústics de Deliverance, la inquietant pel·lícula de John Boorman. Pots imaginar-te’ls tocant el banjo al sol de l’Amèrica profunda. Ells tenen la Ruta 66. Nosaltres ni Corredor Mediterrani.
Els “novíssims” que remenen les cireres, narcisistes, lletraferits però illetrats, amb una forquilla ampla d’edat, aniran a més, ja s’encarregaran de fer gruixut el bastiment adient. Visibles a qualsevol esdeveniment o sarau, disposats a dir Lluís (o patata si parlen espanyol) i sortir afavorits a la foto. Volen estar a l’enquadrament, situar la seua imatge dins l'espai definit pel visor de la càmera. No s’ha de perdre l’oportunitat de difondre la presència, de pujar a l’àlbum obert, Instagram, les news que els promocionen. Minutat en temps real allà on participen, encara que no diguen ni piu. Anuncien el vol que agafen, el que els enlaira. Ens nodreixen, visualment, de la manduca exquisida que mengen, pagada pel contribuent, pel client o per la seua pròpia gola. L’avarícia ansiosa de divulgar, de cridar l’atenció, d’alçar el diapasó. La supèrbia i el desig de fer-se amb tot.
El bluf s’escampa, s’encomana arreu del País amb disseny i tipografies a l’última. Oportunistes, perdonavides, units pel tarannà, amb aires de grandesa. Allunyats de mestres, tutors, padrins, innocents i legals sabuts. Quins alumnes més espavilats. Ells canten i ballen sols. Saben anar pel món. Les trampes les esquiven amb habilitat. Tenen ditets, són uns manetes, uns artistes. Aquesta mena de persones ha existit sempre. Un desig descontrolat que envolta els humans. Aquesta necessitat vital d’aconseguir honors, poder, fama... D’afalagar l’amor propi. Ocupen llocs estratègics, saben posicionar-se. Envegen allò que no poden fer. Boicotegen i censuren la diferència, la personalitat autèntica.
Avaluem aquest tret tan significatiu, ben visible en aquesta dècada. Ara és més fàcil expandir-se. Van com un coet, amb una llançadora espacial amb plataformes a mà. Capaços d’efectuar les maniobres de correcció necessàries. Low Cost amb impuls, amb l’accelerador de l’ambició, sempre en òrbita. València és una zona propícia per aquests subjectes tan egocèntrics i particulars. Com si fos una plaga. Un virus del terreny que brota, que pul·lula entre els més d’un milió de microorganismes desconeguts que poblen el planeta. Una pandèmia potencial al segle XXI, esperant el seu moment. Figures que es comboien instantàniament. Una ciutat, un territori, que proclama amb cartó pedra qualsevol intenció. Que exposa el que és fictici, l’adulteració que es crema amb més o menys contaminació.
Quin bluf! El pòquer posaria de moda el vocable aconseguint la internacionalitat. Des del segle XIX el món galleja, gasta fatxenda. Molt de bec d’or! Bluf ja sona com un mot vintage, en desús. Sembla que no els convé reviscolar aquesta paraula probablement d’origen holandès. L’anglicisme, bluff, amb doble efa, de fals i de fanfarronada, dic jo, val més que passe desapercebut. El postureig, un altre terme acceptat fa quatre anys, és aquesta predisposició dels individus a mostrar, a detallar, a narrar gustos i entreteniments, a gallejar, a fer el tifa. Hi ha moltes maneres de viure, postisses o pròpies. Personatges a peu, en cotxe, en bicicleta, exhibeixen la seua realitat tan “blufejada”, marquen distància. Els comportaments en sèrie, previsibles, cohabiten a les xarxes, els tenim a la vora. Desbordats pel que veiem sota la superfície del sol, València viu en una partida de truc inacabable, amb presumpció i trampes. Enviden la falta, truquen, retruquen... Una exhibició en bucle. El joc de la quotidianitat amb molta ostentació. Postureig & Bluf, la poció, el beuratge, autocomplaent del moment. Biberó a l’ego de la vanitat.
