el dissabte 25 de maig a les 20.30 hores
Sergi López arriba al Teatre Arniches amb la comèdia existencial 'Non solum'
Por
Sergi López representa dissabte i diumenge en La Rambleta 'Non solum', una comèdia existencial on multitud de personatges parlen a una sola veu amb un ritme trepidant
VALÈNCIA. Sergi López (Vilanova i la Gertrú, 1965) agraeix la seua sort. A l’esquena, 84 pel·lícules rodades i la fortuna de ser l’actor espanyol més europeista, partícip de produccions espanyoles, franceses, belgues, angleses i luxemburgueses. I mentre açò passa, frueix d’una vida d’igual a igual amb els veïns de la comarca del Garraf i troba moments per a deixar-se emportar per la seua vena més autèntica, la pallassa.
“Quan faig de pallasso, al final el que acaba sortint són coses de tu encara que no vulgues. A vegades, m’enfado i em fique nerviós, però a la gent li sembla que sóc una mica còmic”. I eixa precisament és la faceta dramàtica que trobem en Non Solum, l’obra escrita a quatre mans junt amb el seu col·lega valencià Jorge Picó (València, 1968): “Treballem bé junts, però som tan diferents físicament i estructuralment! És inexplicable, és com les parelles que duren i ningú sap perquè. Ens vam conéixer en l’escola internacional de teatre del mestre Lecoq i després de molt de temps vam començar a treballar junts. No sabíem quant duraria i ja anem pel tercer projecte”.
En aquesta primera obra junts, Sergi és qui puja a escena i Jorge controla des de baix. Arrancaven d’una premissa: el que no volien fer. “No volia interpretar sketchs diferents, no volia ser una mena de catàleg d’autor capaç d’interpretar a 80 personatges diferents. A partir d’aquesta idea de no exhibició tècnica de personatges, va sortir la de fer molts personatges, però tots iguals, amb la mateixa veu. Va ser la primera cosa que ens va fer riure i ens va inspirar. I a partir d’aquí vam començar a fer-nos preguntes en el terreny més surrealista”.
La primera escena l’obri un personatge a la recerca de la seua amant, però de sobte li prenen la veu uns altres homes que també la ronden: “És una obra existencial en el sentit que diu coses sobre el fet de ser iguals o diferents, sobre el fet de pensar col·lectivament o pensar individualment, però ho diu de forma poètica perquè el públic ho complete. Un dels motius pels quals funciona és perquè alhora que fa riure té un rere fons, un missatge últim que no està tancat”.
Aquest monòleg estrany es va estrenar a Girona en 2005 i en dotze anys d’èxits “ha anat canviant cap a millor, amb el temps hem trobat el que és més senzill, més essencial. Hem tret fora escenes, les que s’han quedat han agafat més espai i també hem afegit coses noves, com el fet de seure d’esquena el públic com si l’escenari els donés el tomb”, assegura.
El que no ha canviat és l’interés comú que explica al ‘matrimoni de conveniència’ que formen Sergi López i Jorge Picó: “Entenem el teatre com un motor de transformació, pensem que és un espai que és inevitable que serveixi d’algo. No cal que siga un míting polític, però que es fique, que hi haja un compromís per a canviar les coses. Quan s’escriu, és imprescindible que siga per la seua capacitat de mobilització, de qüestionar el poder, el statu quo, el que està passant”.
Parlem a través dels ‘mans lliures’ de la seua furgoneta. Li pille entre setmana, escapant-se a dinar en mig de les muntanyes entre Verges i Cardona, amb un amic que fa dos anys que no ha vist. La conversació roda, és un tipus obert. “Sergi, i a tu què és el que més mala bava et dona del que està passant?”, li inquireix. El to es torna més solemne, sense perdre la proximitat: “És la vergonya que sent, després de fer-nos la boca en ser Europa, davant la tragèdia dels immigrants. És tràgic, és dramàtic. També em fa vergonya el fet de parlar de la corrupció com si fos una cosa normal, com que la fan a tot arreu... aquesta mena de benevolència o acceptació de la corrupció”.
Són moltes les hores en què Sergi parla de política, amb companys, amb amics. Dona suport a la CUP, es reconeix català més que espanyol i alhora és benvingut quan passa per Madrid: “Crec que passa perquè no tinc xarxes socials. No m’ho miro, no em faig mala sang i no em posso a contestar. També pense que és un poc com el conflicte castellà-català en Catalunya. Hi ha gent que li agrada el conflicte que no hi és. Però saps que? Són moltes les voltes que un ‘indepe’ i un ‘unionista’ es van de canyes, xarrem. Crec que tenim més capacitat de la que volem d’acceptar la diferència. Amb canyes i braves es poden compartir punts de vista diferents”.
On no ho té tant clar és pel que fa als gustos musicals. Podem dir que és “per no dir garrulo, humil. Escolte des de flamenc i salsa fins a rock, Bob Dylan, Al Tall... vaig d’una banda a una altra. No tinc un estil definit”. Aquest cap de setmana sobre l’escenari donarà ronda solta a les seues cordes vocals per a interpretar mítics boleros. Nosotros, Historia de un amor, Voy a apagar la luz... Els van triar en principi com a transicions de l’obra, “però tal vegada hui són el nucli de Non Solum. És curiós perquè a vegades la forma i el fons es barregen de vegades”, riu amb picardia i em revela de seguida: “A mi el que m’atrau és el que fan els cantants, que entre cançó i cançó expliquen alguna cosa que pot durar bastant més que el bolero”. També s’animarà amb L’home estàtic del polifacètic Pau Riba. Serà en el moment clau de l’espectacle.
Mentre el crearen, Sergi va vindre a viure al Perellonet (València), a l’apartament de Vicente i Amparo, els pares de Picó. “Als matins, mentre Jorge feia de professor, jo anava al gimnàs. Estava preparant El Laberinto del Fauno i havia d’aprimar-me. I ja a la tarda ens ficàvem a assajar a la sala Moma, prop de l’estadi granotes. Va ser una època especialment esportiva. I no vaig tindre pràcticament temps de res. Però després he vingut sovint a València. Tinc molts amics”. Li pregunte per ells i els lligams. “Són persones amb les quals he connectat. Actrius, músics, educadors, cambrers, pallassos... Una mica hippies, tot. Però no penses que tots són de la CUP, eh!”, diu rient-se.
La pel·lícula de Guillermo del Toro és una de les “pelis més brutals” que li han proposat, junt amb Western (1997), per la qual va rebre la primera nominació als César com millor actor promesa i Harry, un amigo que os quiere (2000), on es va fer amb el César a millor actor protagonista i el guardó al millor intèrpret masculí europeu de l’any. “L’experiència ha sigut tan bèstia, m’han passat tantes coses que ni tan sols havia somiat!”, exclama reflexionant. “Espero que la vida em continuï sorprenent, regalant projectes que no imagino i que acaben sent grans coses. Per aquest motiu, sóc un mal exemple per a parlar de la professió, del món de la cultura en general. Jo sóc un cas excepcional. Açò meu passa una vegada entre un milió. Tinc l’enorme privilegi de poder escollir”.
Aleshores, premis Gaudi o premis Goya? “És difícil triar entre els dos. No sóc gran defensor dels premis. Els Goya tenen més tradició, però clar els altres són catalans, fa pocs anys que funcionen, estan creixent, estan en un altre nivell. No he vist la gala dels Goya d’enguany, sí m’han contat, però al final una gala és una gala, és un repartiment de premis per una acadèmia, una societat amb uns quants socis, 200.000. Per part del sector és inevitable que siguen reivindicatius”, explica.
Ell és reivindicatiu especialment al teatre. I una bona manera de ser-lo és a través de l’humor perquè “és el contrari de la censura, et permet parlar de coses. Per exemple, en Non Solum hi ha una escena explícita de sexe feta des d’un punt de vista tan innocent que et permet portar lluny els límits”. “L’humor és un gran crit de llibertat en temps de feixisme, d’èpoques dures”, sentencia.