Sergi López: “Em toca patir a la vida, però a l’escenari m’ho passo bomba”

ALTEA.  Un home sol al damunt d’un escenari es multiplica en un grapat d’identitats que són una i moltes, per tal de respondre a la pregunta què està passant aquí? Sergi López (Vilanova i la Geltrú, 1965) arribarà al Palau Altea el proper 26 de gener, a les 20:00 hores,  amb Non Solum, una comèdia existencial a pit descobert, escrita a quatre mans amb el dramaturg i actor valencià Jorge Picó, en la que mostra quin és el seu destí: dubtar relativament de tot en absolut.

Sergi López és un dels actors europeus amb una carrera més sòlida i, al mateix temps, més allunyada del que es podia considerar un disseny preestablert, només l’acompanya la passió per l’actuació, des d’aquells Pastorets adolescents a la seua ciutat natal. Després vindrien Barcelona i París, on es trasllada per tal d’assistir a L’Escola Internacional de Mim i Teatre de Jacques Lecoq, el gran referent del teatre gestual i de tota una manera d’entendre l’actuació com a creació, amb una fisicitat que acosta actor i públic, donant prioritat a l’acció sobre la paraula. López aconsegueix de manera subtil que la seua presència siga magnètica, atraient la mirada de l’espectador, i de la càmera, de manera que el torrent verbal que contradiu els ensenyaments del seu mestre, provoque un somriure d’estranyament.

Amb una sòlida carrera a la cinematografia francesa, amb dues fites com Western (1997) de Manuel Poirier, que li va suposar nominacions als Premis César francesos, a Cannes i als Óscar nordamericans, i Harry, un amic que us estima (2001), que li va suposar ser el primer actor no francés en rebre el premi César a millor actor, va rodar la seua primera pel·lícula en català ja amb 32 anys, Carícies (1998), de Ventura Pons. El cielo abierto (2001), de l’alacantí Miguel Albaladejo, i El laberinto del fauno (2007), de Guillermo del Toro, donen una idea de la seua versatilitat… i de com la cinematografia espanyola és capaç de malbaratar la majoria dels seus millors talents.

El telèfon ens dóna l’oportunitat de sentir les seues riallades amb total naturalitat, entremig d’una conversa en què es parla de teatre, de vida, de política...

¿Qué és Non Solum?

Doncs Non Solum és un espectacle de creació, un espectacle que hem escrit a quatre mans amb en Jorge Picó, un valencià del barri de Russafa, un espectacle que, per sort, és més difícil d’explicar que de veure. És molt fàcil de veure, però com que és absurd, excèntric, extravagant, doncs és difícil de donar-li un nom. I nosaltres, no cregues, ens ho prenem bé, la idea de què molt del pública, quan el veu, diu que no sap amb què comparar-ho. Està clar que és comèdia, això sí és una cosa que el defineix, és còmic i molt entenedor, no és gens intel·lectual, és molt directe, però no obstant l’objecte, del que es tracta, és una mica més complexe, ja que es tracta de l’absurd i parla de moltes coses a la vegada, no té una dramatúrgia clàssica. No hi ha una presentació, un plantejament i un desenllaç, sinò que es tracta del viatge d’una actor que es desdobla en molts personatges, amb la particularitat de què tots els personatges són iguals, parlen igual, caminen igual, tenen la mateixa planxa i el mateix accent de Vilanova. I això provoca que es facen preguntes: quin sentit té això, què està passant, apareixen les diferències. Hi ha qui diu que és una comèdia existencial.

Actoralment és quasi un ‘a pit descobert’.

Sí. Això també és una cosa que prové de la nostra formació a l’escola Lecoq, que no és tant una escola d’interpretació com de creació i sempre la pregunta de què és necessari a l’escenari ens ha perseguit. Quan vam començar, teníem moltes coses a l’escenari, i hem anat treient, treient, preguntant-nos què era necessari, què era l’essencial, i al final ens hem trobat amb l’escenari no buit del tot, perquè dins del mateixa escenari hi ha un petit escenari, molt petitet, de 70 cm., un espai que hem aprofitat per fer palesa la potència evocadora del propi teatre: quan no hi ha res, tot és possible.

-Non solum, per cert, ara fa anys… 10?

12, de fet. Vam estrenar a finals del 2005.

-I ha canviat molt en aquest temps passat?

 En la seua estructura no molt, tenim el plaer de constatar que l’estructura s’aguanta bé, tant en català, com en castellà, en francés, a Argentina, a Bèlgica, a molts llocs diferents, però sí han anat canviant coses, detalls… com jo, com tothom. Pensem que ha anat millorant. Hem anat treient coses que no formaven part de l’essencial, així que cada cop hi ha menys coses, però l’espectacle és el mateix. Així és que pensem que l’espectacle, en tot cas, ha anat evolucionant a millor.

Durant tots aquests anys de rodatge, tu has continuat amb la teua carrera en paral·lel, principalment al cinema, i com que no heu deixat de representar l’obra, no ha hagut contaminació? Entre els molts Sergi López de Non Solum no hi ha també un Harry, per exemple?

(Riallades a l’altre costat de la línia telefònica, un riure expansiu que a penes li hem vist a en Sergi en pantalla) No, no, no ens ho hem plantejat mai així. De fet l’obra, quan acaba parlant de tants personatges que són tots iguals, acaba parlant també, d’alguna manera, de l’actor i del fet que sempre és el mateix, però diferent, que tots els personatges són tu, amb el teu cos els encarnes, però tots acaben ser diferents. I el plaer d’actuar i poder canviar de personatge sense complexes, sense dolor.

-Tu no ets d’aquells actors que pateixen.

-No. Em toca patir a la vida el que li toca patir a tothom, però a l’escenari o davant d’una càmera m’ho passo bomba. És una cosa que vaig aprendre a Lecoq, el plaer de actuar com un tresor que s’ha de cultivar, i jo tinc una vocació molt forta. Bé, no hi ha dolor si funciona, si al públic no li agrada i et tiren tomàquets, igual és una mica més dolorós. Però el fet és que aquest espectacle funciona molt bé amb públics molt diferents, com dèiem, de Bèlgica, Buenos Aires o Madrid, la gent se’l fa seu. Els francesos, per exemple, son més silenciosos, més reflexius, més intel·lectuals, però acaben volant igual amb ell. És molt enorme el que passa amb el públic, l’humor és una arma molt poderosa.

-Parlant d’humor i de la teua vessant cinematogràfica, has col·laborat un parell de vegades amb el director alacantí -de Pilar de la Horadada- Miguel Albaladejo, en Ataque verbal (1999) i El cielo abierto (2001), amb uns resultats prou reeixits, especialment aquesta darrera… algun projecte en comú pendent, encara que siga dins d’un calaix?

No, una llàstima, ens hem perdut una mica de vista, tot i que mantenim una molt bona relació. Les dues vegades que hem treballat junts hem estat molt a gust. Ell és un tio que té molt desenvolupat el sentit de la comèdia, i mira que en cinema jo no n’he fet molta, de comèdia. Compartim molt aquesta idea de gaudir del que fem.

-I seguint amb la comèdia, parlant d’actualitat, faries política-ficció dels fets de Catalunya o ets del que pensa que creació i activisme han d’anar cadascun per la seua banda ? (És prou conegut l’activisme polític i ciutadà del Sergi, i la seua implicació, especialment en la política catalana)

-En absolut, jo sóc dels que pensa que creació i activisme és el mateix, que és inseparable. El que està passant, ja no a Catalunya, a Espanya, a Europa, té molt a veure amb la idea de que la gent necessita acostar-se a la política, necessita fer més petita la distància entre les decisions i la pròpia gent. Una peixatera, una ballarina, un forner, un mecànic, tot és política i tothom ha de tindre un punt de vista i en el que fas, en el que consumeixes, en el que dius, en el que veus, tot és un acte polític. Aquesta idea de que la política per als polítics i els jugadors de futbol que es dediquen al futbol, i els actors que actuen, jo no hi crec en absolut, tot el contrari, trobe que és una idea perniciosa, molt conservadora i cutre. I si ets més o menys artista, si et dediques a l’art o la creació, és inexcusable que et posiciones i faces servir la teua tasca per fer consciències, no només per distreure. Només distreure amb l’entertainment trobe que és una idea molt tòxica.

-Doncs ara estaràs molt distret…

 (Tornen les riallades a la línia) Estem tots molt i molt distrets, i em semblà que va per llarg. Tindrem distracció durant un temps encara… i afortunadament. Al final, potser que la gent estiga ara una mica decebuda amb el que està passant, amb unes eleccions que ens han presentat com si fossin normals, com si haguèssim tornat a la normalitat, però de normal no en té res. I això fa que la gent estigui viva, jo trobo molt positiu que la gent parle de política pel carrer. El que va passar l’1 d’octubre al meu barri, amb la gent que no està afiliada a cap partit, que la majoria han estat fins el gorro dels partits, a nivell popular el que va passar aquell dia mai no ho oblidarem.