Els cossos agredits

VALÈNCIA. Amb prou faenes trobem esquenes elaborades amb oli i essència de trementina que resulten tan calculadament pertorbadores com les que va pintar Jean-Auguste-Dominique Ingres, un rebel que va maldar per situar el nu femení en el punt de mira, per transformar jóvens d’aparença pudorosa en representacions inequívoques del desig. Malgrat que fou deixeble del jacobí i amic de Robespierre Jacques-Louis David i que posteriorment esdevingué pintor oficial de Napoleó, afirmava que l’art no havia d’estar al servici de la revolució ni de la reacció, que no havia de servir l’Estat ni l’Església.

Pretenia traslladar al llenç la forma pura, l’ideal de bellesa clàssica, basant-se en el dibuix, i va provar de dur-ho a terme en obres com La Baigneuse de Valpinçon i La Grande Odalisque. Figures d’aparença tranquil·la i d’una carnalitat plena, contundent, ubicades en escenaris íntims, de reduïdes dimensions, inundats d’una il·luminació crua i diàfana que les refina i n’accentua les peculiaritats, fins i tot les distorsiona amb eixa intenció, i aconseguix, així, la fruïció de l’observador apassionat. Un observador que pareix envair l’espai privat on es troben i que pretén mirar sense ser vist, una manera de control i de possessió. La Baigneuse de Valpinçon, pintada en 1808, durant l’època en què va estar pensionat a Roma, mostra les nocions esmentades, forjades aleshores, mitjançant un modelat suau i una senzilla silueta sense interrupcions. La Grande Odalisque, de 1814, defuig en certa mesura els aspectes més clàssics i a la relaxació afig l’allargament i la sinuositat d’algunes parts i membres del cos, potser per tal d’assolir l’aire oriental que tan sensual i seductor li resultava.

Des de l’antiguitat l’art apareix poblat de dones sorgides de les mans dels artistes, un ampli ventall de models femenins ideats per hòmens que, en el fons, com el mític Pigmalió, ambicionen crear, a partir de la matèria inert, criatures que manifesten un grau de perfecció superior a les reals, a les de carn i ossos. Ficcions superbes que exhibixen un depurat sentit de la bellesa, artificis incorporis prenyats d’una sensualitat intensa i tèrbola que, a pesar del pas dels segles, els canvis socials i les modes, resulten sempre similars, ja que eixe selecte mostrari de dones apel·la directament a la mirada, en uns casos provocant-la amb tosquedat per tal de despertar sentiments contradictoris i confusos, i en altres mostrant un grau de sofisticació elevat que transcendix el plaer de la pura contemplació de la nuesa.

 En el treball dut a terme en Els cossos agredits hem manllevat i reinterpretat algunes de les obres d’Ingres i les hem circumscrites a l’essencial, a llums i ombres, les hem erosionades a continuació amb un fregament suau que les impregna d’una resplendor freda i les submergix en una atmosfera estranya i un silenci espés, i després hi hem executat fenedures. Una acció, l’última, que descobrix el que mai no s’havia de conéixer i, per tant, exercix una forta atracció. Bé ho sabia Lucio Fontana, que a finals de la dècada de 1940 en Concetti Spaziale (Conceptes espacials) va començar a foradar i tallar els llenços a fi de desvelar el que romania ocult. Un gest que possibilitava desfer l’artifici sense renunciar a l’art i donava pas a l’opció de destruir per tal d’assolir una cosa nova, lliure de lligams i convencionalismes. Les nostres intervencions, en conjunt, no perseguixen esborrar l’acusat sentit de la línia, de l’equilibri i de l’harmonia del pintor francés, però busquen els ulls d’un espectador amb urgència i els orienten sense remei a les ferides.

Les imatges resultants, delicades i cruels alhora, proposen lectures diverses que transiten la frontera entre el món de l’art i la quotidianitat i reclamen atenció des de la commovedora rigidesa que les manté atrapades en el temps i l’espai de la representació, un abisme al qual ens exhorten a aguaitar i que, com asseverava Nietzsche, si contemples llargament i intensa, al final et retorna la mirada. Només llavors les dones que ens ataüllen des de l’altre costat de l’espill ens deixaran anar més enllà de la seua dermis, de l’escorça de metall, i de les laceracions patides a l’espera de la imminència d’una fulguració, el moment precís en què el nostre esguard traspasse el mur metàl·lic de la seua pell.

Anna Moner (Vila-real, 1967) és llicenciada en Història de l'Art, artista plàstica i escriptora. La seua última novel·la és El retorn de l’Hongarès (Bromera, 2015, Premi Alfons el Magnànim 2014).