El bany despulla tots els seus secrets: quan l’arquitectura palpa íntimament el teu cos

VALÈNCIA. Si es pensa en la part de la casa més imprescindible, probablement es trie el lavabo. El menjar sempre es pot demanar, vore el televisor al menjador ja no és rutinari i per a dormir fins i tot es pot apanyar una hamaca al balcó. Però segur que ningú faria caca al balcó o es dutxaria al menjador. Encara que fa uns segles, això podria ser el més normal. Cagar a l’antiga Roma era un acte social i a la València gòtica l’aigua bruta de les cases corria sèquia avall. De fet, diuen que Isabel la Catòlica només es va rentar dos voltes a sa vida: quan va nàixer i quan es va casar amb Ferran d’Aragó.

Fins fa relativament poc, els banys no eren tan íntims com hui. A diferents jaciments de l’Antiga Grècia s’han trobat sales comunes on seure a defecar acompanyat: entre tres i seixanta persones podien arribar a coincidir al gimnàs d’Amorgos o a la Stoa de Kotyos, com recullen Irma Boom i OMA al llibre Toilet.

Una escena que no té res a vore amb els actuals banys públics. Al Palau de la Música es troben els millors lavabos de la València contemporània per a Merxe Navarro, arquitecta i divulgadora amb #brutalmentvalencià. “Vull creure que per defecte professional, un dels espais que visite de forma imprescindible a un edifici són els lavabos. Són espais que si estan ben dissenyats, diuen molt del projecte i del seu arquitecte. El projecte només pot anar a millor si l’ha fet algú que ha mimat un lloc on passem menys de deu minuts amb una funció concreta que té poc a vore amb la contemplació”.

Al cas del Palau de la Música, Navarro opina que “tenen una materialitat ben triada per a aportar calidesa i atemporalitat. La il·luminació indirecta ambienta i és funcional per a eixe últim retoc abans d’abandonar l’aseo”, considera l’arquitecta valenciana. “Estan ubicats de forma discreta però localitzable i està separat per sexes aprofitant l’escalera. Sempre s’ha dit que l’arquitecte del Palau, José María Paredes, no va orientar al sud el polèmic vestíbul, però siga com siga els seus lavabos són un exemple de qualitat al disseny”, assevera Navarro. “El lavabo és un dels espais més purament funcionals que hi ha a l’arquitectura i encara i tot això, este Premi Nacional d’Arquitectura volca detall a cada racó”.

És molt probable que al món occidental el primer lavabo privat no arribara fins al Renaixement. Al Vaticà, diverses teories apunten que Alexandre VI o Juli II manaren construir un inodor privat. Probablement per això s’explique que l’inodor només té uns 130 anys de vida. L’any 1885 va ser clau per al vàter que coneixem hui en dia: mentre Frederick Humpherson presentava a l’Exposició Universal de Londres un vàter compacte de ceràmica, George Vanderbilt instal·lava a Nova York el primer lavabo complet amb inodor, rentamans i banyera.

Amb el segle XX es va redissenyar el bany en diverses ocasions amb propostes com Dymaxion del dissenyador Buckminster Fuller, una única peça on s’integraven totes les funcions del lavabo per optimitzar els recursos. Inspirada amb el disseny futurista i sostenible de Fuller, l’arquitecta oriolana María José Marcos amb l’estudi XPIRAL han construït el Blooming Bath. “A diferència de les dificultats tecnològiques del passat, hui en dia podem aconseguir una fabricació de disseny a l’abast de tots. A la nostra oficina dissenyem les variables que ens demanen els clients i després ho enviem a fàbrica, on s’executa tot amb màquines de tall numèric”. També conegudes com a fresadores, esta tecnologia permet construir formes innovadores fins ara amb preus accessibles.

“Blooming Bath està dissenyat per a democratitzar el disseny a qualsevol espai. S’adapta a qualsevol casa, però també a un gimnàs, una residència, un balneari, un poliesportiu... La proposta naix d’un lavabo que es pot instal·lar a qualsevol espai”, conta Marcos des del seu estudi d’arquitectura MagicArch. Es tracta d’un lavabo que ja ha sigut premiat als Inspireli Awards 2016, ja que “amb una única peça este lavabo calfa, ventila, regula la llum i regula diferents pressions d’aigua o humitat segons el desig personalitzat de l’usuari. El seu disseny optimitza estes instal·lacions per crear una atmosfera única al lavabo”.

Mentre algunes marques de xampú o desodorant sí diferencien per identitat sexual els seus productes, el Blooming Bath fuig dels estereotips. “No es posiciona com un lavabo masculí o femení, sinó que és un híbrid que dilueix molts dels clixés de gener. El nostre disseny facilita molts dels problemes posturals o jeràrquics que cada dia ocorren en escenes de la dutxa d’una família nombrosa o que succeeixen quan has de compartir una sessió de depilació amb una intensa conversa de WC”, indica l’arquitecta oriolana.

Sensualitat i desig al lavabo de sa casa

Sobre com influeixen productes d’higiene i estètica als nostres lavabos ha treballat l’artista M Reme Silvestre, fent “una aproximació a les estructures de poder i els mecanismes de control sobre el cos” des de la biotecnologia, el progrés, el desig o el consum. Al seu últim treball, AS IF THEY WERE NOT, l’artista va intervindre als banys de l’antiga ambaixada britànica de Madrid al festival Archipiélago el passat setembre.

“Una massa de substàncies orgàniques i sintètiques com extracte d’algues, productes farmacèutics o suplements esportius conforma una amalgama gelatinosa on es depositen bacteris recollides del mateix WC de l’edifici, tant al rentamans com als poms de les portes”. Silvestre se centra així en qui ha utilitzat l’edifici i a més utilitza el microbioma –l’escaneig intern- per a representar als usuaris del lavabo  mitjançant les seues bacteris i microbis.

La intervenció artística està ideada precisament per a “un espai en estat de decadència, deixadesa i abandonament”. Amb una boira provocada per una màquina del fum, l’artista valenciana buscava generar una atmosfera a mig camí del laboratori genètic i de la sauna eròtica. “Es busca generar un ambient auster però atraient i amb aparença amable. La relació amb la moda, les al·lusions sexuals, el desig i internet es donen amb materials que són consumibles i es consumeixen de forma accelerada”.

Una profunda reflexió que afecta a tots els lavabos de totes les cases. “Com va escriure Carles Angel Saurí, gràcies a les xarxes socials la propagació del cànon de bellesa contemporània ha sigut democratitzat. Ara cada individu pot participar a través de la constatació del like d’este procés de construcció estètica”. D’esta forma, els milers de selfies que es publiquen diàriament a Instagram han convertit els espills dels lavabos en aparadors de qualsevol tenda del carrer Colón. Així la gran transformació arquitectònica del lavabo ha arribat sense fer reforma: només amb un espill i un mòbil, el seu cos ja pot ser vist per milers de persones anònimes.