Il·lustració de Raul Salazar per a Cultur PlazaVALÈNCIA. Poques coses fan més por a un valencià que tindre un veí dolçainer, potser tindre una veïna de dalt balladora de flamenc o un veí d’aquells que celebren els gols del seu equip amb masclets. Sí, a masclet per gol, no importa que siguen les 12 de la nit o les 4 de la vesprada, amb els horaris actuals del futbol, mai estàs fora de perill dels seus masclets. Doncs bé, el veí que té l’afició de tocar la dolçaina atacarà un dissabte a les 9 del matí, amb eixe soroll de l’infern tan valencià i tan dolcet, d’ahí el nom, dolçaina. De fet hi ha una frase que diu “tindre el cap com un tabal” però cap sobre el soroll de la dolçaina, així que no hi ha motiu de queixa.
En canvi sí que hi ha unes frases que s’apliquen als dolçainers i que es poden extrapolar a tots els músics “estar fet un dolçainer” per no parar mai quiet, “pegar més voltes que un dolçainer” o “anar de festa en festa, com els dolçainers”. Perquè hem de ser sincers, ningú tria martiritzar a tota la família i al veïnat, assajant dia i nit amb una dolçaina, si no és per amor a la música a la festa. Si algú tria el piano, el violí o el violoncel, òbviament és perquè li agrada la música o perquè els pares l’han obligat; en canvi quan tries el bombardí, el fiscorn o el requint, instruments de banda que els xiquets no coneixen, és perquè vols desfilar i fer festa, o potser també perquè et deixen l’instrument debades en el CEM.
Músic es naix o es crea? Una qüestió difícil de respondre perquè estan els músics professionals, amb talent natural, que poden passar hores i hores assajant i busquen la perfecció, i millorar cada dia amb devoció religiosa cap al seu instrument. I estan els qui van fent un poc obligats al principi, a poc a poc progressant, assajant el justet, fins que arriba un dia que es troben tocant el Tractor Amarillo i el Despacito de ressaca a les 8 del matí d’un diumenge de falles. Són els típics que acaben muntant una xaranga amb l’objectiu d’anar de festa, bufar-se, lligar en despedides de solters/es i falles, i canviar els pasdobles per les cançons de OT i M80.
Perquè ací a la Comunitat tenim una gran pressió per ser músics. Estrany és el xiquet que no ha anat mai a classes de solfeig, no li han regalat una guitarra o un piano electrònic, o no l’han apuntat al cor. Pareix que pel fet de ser valencià has de tindre sensibilitat cap a la música, especialment si algun dels teus pares ha tocat abans un instrument. De vegades sembla que no saber fer sonar una flauta siga un pecat mortal, al nivell de no saber cuinar una paella o dir públicament que no t’agrada l’orxata. Heretgia valenciana!!! Cremem al blasfem!!!
De totes maneres hi ha que distingir entre diversos tipus de músics valencians, molts dels quals els trobes en les bandes municipals:
-El veterà. Du tants anys en la banda local que no saps si és part del decorat, com els faristols. Sempre li deixen a ell (normalment és un home) fer algun sol de trompeta perquè reba els aplaudiments del personal el dia de la festa gran.
-El Chopin, també conegut com “el friki”. És eixe que només escolta una nota diu, això és la Sinfonia nº 4 de Brahms, o allò és el pasdoble L’entrà de la Murta de Salvador Giner, creat l’any 1911. Una enciclopèdia que això sí, ni idea de què és el trap ni el k-pop.
-El descamisat. Eixe jove que sempre du ulleres de sol, el got ben a prop, i la camisa mal ficada. Sol acabar muntant una xaranga amb altres amics descamisats que bufen instruments i es bufen a parts iguals.
-L’“Obrint pas”. Com hi ha tant de vent a les bandes municipals, totes les bandes de rock valencianes acaben incloent música de vent… i després sona tot molt a Obrint pas.
-La Musa. Com la fallera major, ella és la representant anual de la Unió Musical, i acompanyada de les clavariesses els tocarà acudir a molts actes avorrits concerts de banda, durant un any d’inspirar o despistar a músics adolescents.
-Les inseparables. Cada volta hi ha més dones en les bandes de música, ja no estan només les muses i clavariesses. I curiosament en totes les bandes hi ha dos o tres amigues inseparables que ho fan tot juntes, trien el mateix instrument i fins i tot abandonen la banda el mateix dia.
-El DJ. En compte de tocar instruments, li va pegar per tocar potenciòmetres. Alguns fan que els temes que punxen tinguen èxit convertint-se en aliats indispensables dels músics. Uns altres en canvi són tot postureig i només fan que dissimular amb uns auriculars gegants que estan fent alguna cosa.
-L’abanderat. Membre de la banda municipal al qual sol faltar-li un bull o una fornada. És l’home més pagat del món sencer perquè té el privilegi de carregar en la bandera, com Crist amb la creu, però el seu martiri està acompanyat de música de banda… que igual arriba una hora en què escoltar el mateix tot el temps és doble martiri.
-El guisador. Sí, és un personatge que forma part dels músics valencians, perquè no hi ha cap banda sense un guisador oficial. Es fica més nerviós si algú li toca la graella mentre cou una torrà que quan algú li bufa la flauta.
-El tot-terreny. En estiu en l’orquestra de poble en poble, en festes del poble en la banda municipal, i sempre que pot: en la xaranga. Músic professional-precari que entre setmana té poca marxa però no descansa un cap de setmana en tot l’any.
Alguns arriben a professionals, uns altres es queden com els futbolistes, sense debutar en primera. Però tots són culpables de dos coses:
-De no deixar dormir al veïnat.
-De fer que les festes valencianes siguen les millors del món, perquè la música de carrer li dóna un toc distintiu que les fa úniques.
Així que llarga vida als músics valencians!!! Als seus repertoris no tant, que un poc de renovació no els vindria malament...
