Dones, llengua i valencianisme: una lluita històrica contra la invisibilitat

VALÈNCIA. El ben cert és que un repàs a la nòmina d’autores valencianes relacionades amb el camp de la llengua i la literatura en valencià és totalment desolador, encara que es trobe en consonància amb el paper que la societat tradicional ha volgut reservar a la dona en les distintes èpoques de la nostra història. No obstant això, també cal ressaltar el fet que les escasses veus de dones que han aconseguit fer-s’hi presents han sigut habitualment deixades de banda i de vegades, fins i tot, amagades. Tant és així que la filòloga Maria Lacueva ha parlat d’una “interpretació androcèntrica de la cultura literària”, que ha ocultat “l’existència d’unes genealogies femenines literàries valencianes” des del segle XIII fins a l’actualitat.

No cal dir que la invisibilitat de les dones que s’han dedicat a la reivindicació de l’ús del valencià, del seu ensenyament o a la creació literària al llarg del segle XX és especialment alarmant, atés l’escàs interés que la seua tasca ha despertat entre els estudiosos, que no han valorat la possibilitat de rastrejar el seu paper i importància. S’ha de dir, però, que en els darrers anys hi ha hagut un canvi notable de dinàmica, que ha propiciat l’aparició d’un corrent investigador dedicat a combatre la invisibilitat de les dones al llarg de la història i, en particular, en la nostra historiografia literària. Amb tot, la tasca que cal dur a terme no és senzilla, tant per la dispersió dels materials escrits com perquè molts dels textos són inèdits, i especialment, com denuncia la també filòloga Verònica Zaragoza, “pels evidents prejudicis de gènere amb què històricament s’ha menystingut l’obra femenina”.

En qualsevol cas, tot i la manca evident d’estudis i el llarg camí encara per recórrer, podem referir-nos a dos camps en què la presència de la dona ha exercit una influència significativa en favor de la recuperació, difusió i consolidació del valencià: l’educació i la literatura.

Dones i educació en els inicis del valencianisme polític

Fou Carme Agulló qui estudià el paper de les Mestres valencianes republicanes (Publicacions de la Universitat de València, 2008) i qui primerament manifestà la seua estranyesa per l’aparent absència de dones en la reivindicació del valencià a l’escola, especialment si tenim en compte l’abundant presència femenina en el camp de la docència. Sense cap mena de dubte, la presència pública aclaparadora de personatges com Carles Salvador o Enric Soler i Godes com a principals defensors del valencià a l’escola ha invisibilitzat les decidides i callades actuacions de moltes mestres, com ara les d’Empar Navarro i Giner, tot un exemple de dona valencianista, compromesa amb el seu país i la seua llengua.

De fet, Navarro defensà en 1922 una ponència en l’assemblea de Nostra Parla sobre 'El valencià a l’escola', en la qual afirmava, segons l’extracte publicat en El Crit de la Muntanya, que: “Deu començar la ensenyança dels nens en valencià en les localitats valencianes; després s’ensenyarà el castellà; en els pobles on es parle valencià deuen conéixer-lo i parlar-lo els mestres. Creació d’una classe de valencià en la Normal; als mestres de pobles valencians que desconeguen el valencià se’ls concedix un plaç prudencial pera que’l coneguen”. La importància de la intervenció no rau tant en la novetat dels plantejaments, que ja havien sigut formulats per diverses figures valencianistes, especialment per Carles Salvador en la conferència de 1919 'L’idioma valencià a les escoles', que constituïa el corpus teòric més sòlid en defensa d’aquelles idees. Per contra, la seua significació provenia del fet que era la jove Empar Navarro, de tan sols 22 anys, l’encarregada de posar veu a les reivindicacions de tots els mestres valencianistes en un acte tan rellevant com l’assemblea de Nostra Parla.

Així mateix, anys després, tant durant el període republicà com en el transcurs de la guerra del 36, Empar Navarro s’involucrà en nombroses iniciatives relacionades amb la reivindicació del “valencià a les escoles”. Com a mostra de les activitats que dugué a terme, per exemple, en 1933 participà com a ponent en la conversa pedagògica sobre “L’idioma valencià a les escoles” que se celebrà dins dels actes de la II Setmana Cultural Valenciana. És més, arran de les diverses iniciatives plantejades durant aquells dies, es decidí constituir l’Associació de Mestres Valencians, que el desembre d’aquell any elegí Empar Navarro com a presidenta. Amb posterioritat, el seu compromís amb la llengua i cultura dels valencians la portaren a militar en l’Agrupació Valencianista Republicana (1933) i el Partit Valencianista d’Esquerres (1935), a integrar-se en la secció pedagògica de l’Aliança Intel·lectual per a la Defensa de la Cultura i, durant el període bèl·lic, a participar en el Congrés Internacional de Dones contra la Guerra i el Feixisme, celebrat a París en 1937.

Acabat el conflicte bèl·lic, Empar Navarro fou empresonada durant tres anys i posteriorment sotmesa a un expedient de depuració que l’apartà del càrrec de mestra, que no pogué recuperar ni més ni menys que fins a 1963. Com veiem, doncs, Navarro fou una figura molt rellevant en la defensa del valencià i del seu ús a l’escola, una dona que posteriorment, com afirma Carme Agulló, fou “injustament oblidada i silenciada, una mestra valenciana i valencianista que, encara avui en dia, espera l’homenatge de l’escola valenciana”.

Dones i literatura durant el franquisme

La pràctica de l’escriptura per part de les dones en plena postguerra comportava enormes dificultats, tant les pròpies de l’ofici com les derivades del seu gènere, i molt més si la llengua de creació era el valencià. El cúmul d’obstacles era molt elevat i les possibilitats d’obrir-se camí en el reduït circuit cultural valencià eren ben minses. Tant és així que, en el pròleg de la segona edició de la seua obra La dona forta (Institució Alfons el Magnànim, 1990), Maria Beneyto afirmava que: “És una novel·la escrita [en els anys 60] sota la pressió de vàries dictadures. En primer lloc, la que patia el país, a dalt, i després una o dues més, que podrien ser de la meua pròpia condició de dona, en el pla personal la meitat de la franja humana anomenada home ens volia humils i submises”.

En relació amb açò, trobem el cas ben cridaner de la poetessa Anna Rebeca Mezquita, nascuda a Onda en 1890, que guanyà la Flor Natural dels Jocs Florals de 1952, convocats per Lo Rat Penat, amb el poema “Ratxa”, de temàtica amorosa. Quan Carles Salvador i Enric Soler i Godes, president i secretari del jurat, obriren la plica, degueren pensar que era massa agosarat per a l’època que una dona dedicara un poema amorós a la regina del certamen, i per això decidiren atorgar-li el segon premi, reservant-ne el primer per a un home, segons explicava Concha Piñón Cotanda. Amb tot, dos anys després, en idèntiques circumstàncies, Mezquita sí que guanyà un accèssit al mateix premi convocat anualment per l’entitat ratpenatista. En tot cas, el fet de ser desmerescuda per la seua condició femenina, que segurament no fou únic ni aïllat, és ben significatiu de les dificultats que havien de véncer les dones per aspirar a la normalitat. En la mateixa línia, també podem fer referència als problemes que tingué Maria Ibars per a publicar la novel·la Vides Planes, guanyadora del premi de narrativa dels Jocs Florals de 1949, que no aparegué fins a 1962, en l’editorial Sicània, un projecte impulsat per Nicolau Primitiu Gómez.

No obstant això, a pesar dels molts obstacles, un significatiu estol de dones aconseguiren fer-se un lloc, i ben digne, en l’univers literari valencià de l’època. És ací on hem de destacar, per exemple, els noms de Beatriu Civera, Maria Ibars, Maria Beneyto, Sofia Salvador, Matilde Llòria, Carmelina Sànchez-Cutillas o Maria Mulet, entre altres. Ara, però, som nosaltres els qui hem de treballar perquè la pesada llosa de la invisibilitat, a què la nostra societat ha sotmés històricament les dones, no acabe sepultant el seu esforç per dignificar el valencià en el camp social, educatiu i literari en una època tan difícil com la que els tocà viure.