VALÈNCIA. “De vegades, a les nits em desperte i em pregunte per què no m’he casat. No soc molt lletja, dic jo. Ni molt tonta, em sembla, ni mala persona. Aleshores, ¿per què?...”, es pregunta Isabel, la protagonista de Calle Mayor (Juan Antonio Bardem, 1956), pel·lícula en la qual un grup d’amics, per tal de matar l’avorriment, fa creure a una fadrina de 35 anys que un d’ells està enamorat d’ella i es vol casar. La fadrinesa d’aquesta dona és percebuda pels seus veïns com un motiu de llàstima i, al mateix temps, la converteix en el blanc de bromes i murmuracions. La seua condició de dona no casada determina tot el seu univers. Una entrada del diccionari, ‘fadrina’, defineix tota la seua existència.
I és que, els humans habitem una casa feta de paraules. Són les paraules, convertides en refranys, tòpics, creences i estereotips les que configuren els nostres imaginaris, les que apuntalen els mons col·lectius que trepitgem diàriament. En el cas de les dones, eixos imaginaris populars giren amb un fervor desmesurat al voltant del matrimoni i la criança. I és que, durant molt de temps (i encara al segle XXI), la identitat femenina s’ha construït en relació amb els rols d’entregadíssima mare i esposa. I què ha passat històricament amb eixes dones que no reproduïen el model que la societat havia enllestit per a elles? Com edificaven les seues existències en els màrgens d’una societat patriarcal? És més, era possible percebre el no casar-se com una alliberació o indefectiblement es considerava un fracàs personal?
De les potencialitats de la fadrinesa i els seus imaginaris han escrit autores com Kate Bolick amb Solterona. La construcción de una vida propia, i sobre la seua vinculació amb la cultura popular parla Lidia García a l’episodi ‘Para vestir santos’ del podcast ¡Ay, Campaneras!. Ara, acaba d’arribar a les prestatgeries el volum Fadrines: el procés de no casar-se en la societat tradicional valenciana, editat pel Museu Valencià d’Etnologia i la Diputació de València, de les antropòlogues Raquel Ferrero i Clara Colomina. El llibre estudia aquesta condició amb un grup de dones de més de 75 anys. “Durant les dècades dels 40 i 50 del segle XX el que ‘tocava’ era casar-se i tindre fills, volíem saber què ocorria amb qui no complia eixa meta vital femenina, com havien viscut eixa experiència”, expliquen les autores. Així, al llarg de les seues pàgines, exploren de quina manera la fadrinesa ha modelat la identitat d’eixes persones i quines estratègies han desenvolupat en un context on no convertir-se en mare i esposa era sinònim d’estigma. I es pregunten també si eixe habitar les perifèries socials podia suposar un trencament dels convencionalismes, una subversió de la moral imperant, un impuls de transformació.
“Les fadrines qüestionaven els dictats de com havien de ser les dones”
Durant segles i segles i segles i segles, les vides femenines han sigut invisibilitzades dins d’un relat col·lectiu dominant per les veus masculines, però com expliquen les investigadores de l’ETNO, dins d’aquests silencis “hi ha diferentes graus d’inexistència” i les fadrines ocupen un espai especialment invisible. “Ens interessava desxifrar eixos altres models de ser dona, de qüestionar l’statu quo que moltes vegades han quedat soterrats perque no han tingut la força suficient, han sigut incapaços de permeabilitzar la normativitat. Amb el seu posicionament, les fadrines qüestionaven els dictats de com havien de ser les dones en determinades èpoques”, indiquen.
Incompletes, amargades, inservibles, desdenyades… Les fadrines han sigut sovint relegades al paper de víctimes desgraciades; dones de segona, incapaces de teixir la seua felicitat. Com a revulsiu d’exia visió, les investigadores situen a Jesusa, Hortensia, Carmela, Conxeta, Rafaela i Aurora com a subjectes de discurs. Són elles qui exposen ací els seus desitjos i frustracions, les seues reflexions i anhels i la seua manera de donar sentit a les seues vivències.
Val més vestir sants que despullar borratxos
Tradicionalment s’ha vist la fadrinesa com una desgràcia terrible, com una maledicció, com un fracàs per a eixes joves criades per a ser mares i esposes. En front d’aquesta visió, el present volum explora la possibilitat que eixa condició de “no casada” esdevinguera també un espai d’emancipació, de llibertat i independència.
“En determinats imaginaris era impossible assumir que algunes foren fadrines per voluntat pròpia”, però, com expliquen les investigadores, la percepció de la fadrinesa com una adversitat “canvia plenament en el moment en què escoltes el relat de les mateixes dones fadrines. Entrevistàrem a dones que revisant la seua vida deien que si s’hagueren casat no haurien pogut fer tot el que van fer, perquè haurien d’haver-se dedicat als altres. Aquestes dones ens explicaven que la seua havia sigut una decisió activa i motivada. Eren sabedores que la seua autonomia, els seus desitjos estarien sotmesos a les ordres dels marits. I no ho volien. Recordem que estem parlant d’una època a on qui manava era l'home tant en els àmbits formals com en els informals, amb molt tímids qüestionaments”.
Segons apunten, Ferrero i Colomina, les dites, refranys o locucions, “tenen una gran potència per a configurar mons. I alhora ens pensem sovint a través d’elles. Si parem atenció veurem que solen destil·lar les cosmovisions de les persones”. I és que, com comenta l’antropòleg Marcial Gondar, “la literatura popular és literatura de combat. Açò vol dir que per a un refrany sempre hi ha una possible contestació des d’un altre lloc social diferent a aquell des del qual s’ha emès. Per exemple: per al famós, ‘quedar-se per a vestir sants’, existeix la contundent resposta “val més vestir sants que despullar borratxos’, que tal vegada no tinga la mateixa difusió que el primer, però deixa ben clar que la batalla està oberta”.
Una de les reivindicacions de l’estudi és que, malgrat els prejuidicis que han construït l’imaginari al voltant d’aquestes dones, la fadrinesa no és una qüestió monolítica, si més no, existeixen moltes formes de ser fadrina. “Són diverses els models existents en la societat tradicional valenciana, i no en tots eixien necessàriament malparades les fadrines”, apunten al respecte les antropòlogues. Així, dins del calidoscopi de la seua recerca han trobat cinc categories fonamentals. D’una banda, dones que es quedaren fadrines per a cuidar de pares, germans, tiets o nebots. És a dir, “dones a les quals no les deixaren casar-se o no pogueren casar-se. Obligació i imposició definirien les causes majors de la seua condició. També les desgràcies o els cors trencats”. D’altra banda, apareixen aquelles que tenien una situació benestant i no els calia el “sacrifici matrimonial”. “Luxe, privilegi o recurs podrien definir les característiques d’esta tipologia de fadrinesa que tenia la capacitat de transcendir l’estigma associat a les fadrines”, apunten Colomina i Ferrero.
A la cel·lulosa de Fadrines també estan presents les dones “que no es plegaren a les voluntats de cap home, o les que treballaven i sabien que haurien de deixar de fer-ho i no ho volien fer, per exemple. Dones per a les quals la seua professió era vital en la seua construcció identitària”. També aquelles que “no trobaren el moment, aquelles que no els agradaven els hòmens, però tampoc no podien representar que els agradara una dona, donada la manca de referents de l’època”. Finalment, el llibre recopila els testimonis d’eixes figures femenines “sabedores de la seua llibertat, que volien anar al seu aire i prenien decisions fermes. Aquelles que revertiren en opcions voluntàries pràctiques estigmatitzadores, açò és: ser fadrina, desafiant així el model tradicional”, subratllen Colomina i Ferrero.
“Ser per a altres”
Al llarg del volum que ens ocupa ens topem tossudament amb el concepte “Ser per a altres”, eixa entrega total i absoluta a les necessitats alienes (del marit, dels fills, dels pares, dels germans…) que es presentava com l’objectiu definitiu per a qualsevol dona. Ja sabeu, l’abnegat “ángel del hogar”, sempre a punt per a asumir càrregues i obligacions amb un somriure. Per a moltes, la fadrinesa suposava una via per a fugir d’aquesta servidut. “Com diu la protagonista de la novel·la El caso de Betty Kane, de Josephine Tey, -que no es vol casar perquè no vol haver d’assumir les manies de ningú, les seues exigències, els seus mal humors-, diu: ‘Una vida plena és, en la meua experiència, una vida a vessar d'exigències alienes’. Com ella, moltes de les iaies que nosaltres entrevistàrem ja sabien això en la seua joventut i no ho van voler per a elles. Algunes de les informants de Fadrines podrien haver sigut la protagonista del llibre de Tey”, expliquen les autores.
Amb una aposta ferma per l’antropologia feminista, les investigadores es mostren sorpreses pel fet que des de l’àmbit acadèmic l’estudi de la fadrinesa “fora un tema tan marginal o obviat”. I, al mateix temps, consideren imprescindible que des del feminisme s’estiguen revisant eixes concepcions que caricaturitzen o estigmatitzen a “las solteronas”. En aquest moment, ix a la conversa l’article publicat en Pikara Magazine el passat mes de novembre, Apuntes sobre la soltería: estar soltera no está de moda, pero no pasa nada on, com narren Ferrero i Colomina, es reivindicava “la necessitat de teoritzar més sobre la fadrinesa, de buscar models que foren referents. Al text es qüestionaven perquè el món ha d’estar dissenyat per a ser viscut en parella i qui no ho fa és mirada de reüll o acaba esgotada en donar explicacions. Es parlava de la necessitat de preguntar-se perquè no hi ha un discurs sobre el tema. Serà que les mateixes feministes tenim una mirada esbiaixada cap a les fadrines?”.
Les protagonistes d’aquesta investigació van construir la seua identitat durant dècades i dècades de moral franquista; podríem, doncs, pensar que l’escenari que transitem ara és ben diferent, però les autores denuncien que eixos prejudicis i tòpics sobre les fadrines es mantenen vigents: “Encara estan a l’ordre del dia comentaris com ‘se li ha passat la saó’. Reflexionar i investigar sobre la fadrinesa no és un acte d’entreteniment intel·lectual, sinó d’exploració de resistències, abans i ara”.
'Calle Mayor'
