Cromàtica política

VALÈNCIA. No crec haver somiat si dic que he escoltat a Ferran Esquilache algun comentari premonitori sobre este article, a propòsit de la deriva de l’escola francesa dels Annales i el seu interés excessiu per la roba, el gust, les emocions o els colors, però la possible frivolitat historiogràfica, sobre la qual no puc dir ni una paraula, pugna amb el meu interés cultural o si voleu literari, que celebra la capacitat dels historiadors francesos per traçar mirades laterals d’enorme riquesa cultural més enllà de les disciplines i etiquetes acadèmiques. Pierre Bourdieu, Raoul Girardet, Pierre Nora i tans d’altres ens ensenyaren que es podia escriure bé sobre els símbols, els altars a la Raó, els calendaris republicans i la festa revolucionària. I també sobre els colors.

Cap societat com la francesa ha sigut capaç de reflexionar tant a propòsit dels monuments, les banderes, els llocs de la memòria o el lèxic com a signes del poder. L’operació simbòlica de la República i de la idea de nació a França ha tingut un aval acadèmic. La capacitat d’evocació dels colors dóna per a síntesis, diccionaris, obres majors i de divulgació. La recent aparició en Periférica de la traducció al castellà del llibre de Michel Pastoureau Les Couleurs de nos souvenirs (Le Seuil, 2010) n’és un exemple i no decebrà el lector encuriosit. Semàfors, literatura, pintura, camisetes d’equips de futbol, lèxic dels colors, química, història heràldica, el beix de les americanes de François Miterrand i fins i tot la coloració de les parets dels establiments educatius ens permeten recrear de bell nou la intensa petjada cromàtica en la nostra manera de percebre la realitat, i de nomenar-la. També el camp de la política i les banderes ocupa una part important de l’obra.

La França tricolor, per què?

Segons conta Pastoureau, el president Valéry Giscard d’Estaing intentà promocionar en 1974 que el blau de la bandera tricolor adquirira un matís més pàl·lid. Mentres nosaltres discutíem sobre el vellut i el tafetà, i sobre l’autenticitat de la senyera com a producte històric, en plena batalla simbòlica, en un antic escrit de Maurice Agulhon, “Les couleurs dans la politique française”, apreníem l’herència i els signes de l’herència en la bandera tricolor, entre el blanc monàrquic, el roig revolucionari i el blau republicà. Els colors són el que són en una gamma cromàtica, però signifiquen diferent al llarg de la història. El verd inicialment monàrquic és ara ecologista. El groc, devaluat des del punt de vista ideològic i simbòlic per l’associació amb la traïció, i menystingut en el seu ús, és ara a Catalunya mecanisme d’identificació i lleialtat. Canvien els colors, però la seua capacitat expressiva i la seua eficàcia per a la congregació dels grups roman intacta. De la mateixa manera que perviu l’antiga divisió esquerra/dreta per a la disposició dels representants en el recinte de l’hemicicle, la binària distinció entre rojos i blaus continua present, sense espai per als matisos. A pesar del taronja, el morat o el groc.

El decret del 15 de febrer de 1794 de la Convenció consagrà, segons un disseny del pintor Louis David, la bandera tricolor. Bandera nacional, formada per tres colors qualificats al mateix temps de nacionals: “La pavillon national serà formé de trois couleurs nationals, disposées en trois bandes égales, posées verticalment de manière que le bleu soit attaché à la gauche du pavillon, le blanc au milieu et le rouge flottant dans les aires”. En un celebrat article, Raoul Girardet explicà que el tricolor plural fou un magnífic instrument de concòrdia nacional, en no ser, justament, ni blanc ni roig, els dos colors que llavors dividien políticament els francesos. Ni el blanc de la restauració monàrquica, ni el roig de la Comuna. La combinació cromàtica esdevingué una representació simbòlica de la consolidació de la República moderada i conciliadora enfront de la República de les barricades de Les misérables de Victor Hugo, recreada en aquells versos de Paul Verlaine: “La République, ils la voulaient terrible et belle, Rouge et non tricolore”.

Qüestió de noms. Qüestió de colors. Qüestió de símbols

Siga com siga, els colors en política, sols o en combinació, no són mai neutres, sinó que sempre representen, simbolitzen i identifiquen idees i institucions, i de forma diferenciada. Pareix estrany haver d’explicar estes coses. Les banderes no són autèntiques. Són convencions representatives i simbòliques, i els seus colors una decantació històrica que no es pot despatxar, simplement, en els arxius. El color, l’associació entre el color i la política, i el cromatisme aplicat a la política, permeten generar espais d’identificació col·lectiva i situar els actors en universos simbòlics ben determinats. Els colors de les banderes i el que signifiquen les banderes no són cromàticament tèxtils. El color el proporcionen les mans, les intencions i la butxaca de qui enarbora els estendards.

La frase d’un personatge de L’Éducation sentimentale de Flaubert que encapçala esta peça és prou reveladora de l’adquisició plural d’un sentit cromàtic segons les classes i cultures. El blau que a França representa el nivell d’equilibri de l’ideal republicà és a Espanya símbol de l’extrema dreta, i de les camises blaves, i a València el blau es convertí en paraula capaç de batejar un moviment polític, perquè des del valencianisme es volgué abandonar com a estrany el blau en la senyera i atribuir-li tot un conjunt d’expressions que, analitzades ara, resulten sorprenents. L’ús del blau qualificat com a municipal, pobre o despistat generava un camp simbòlic propi i eficaç per a la manipulació de la bandera, i situava el valencianisme en la pura batalla vexil·lològica dels colors, i no del que representaven els colors. Com si això fóra possible.

Sóc incapaç, com Pastoureau, de fixar els colors del meu records. A penes puc acolorir de manera imprecisa imatges en blanc i negre de l’adolescència. L’excepció la tinc en el cromatisme de les banderes, i del que representaven al llarg de la transició. La meua senyera sempre serà una senyera amb un blau molt pàl·lid, sense coronar, la que de part a part del carrer s’instal·lava en el mes de març en el meu carrer. I encara recorde una actuació d’un grup de cançó protesta d’Oriola, musicant els versos de Miguel Hernández en el col·legi dels Salesians, amb una senyera sense blau. El meu primer incident de banderes. En 1976. Un amic i jo, valencianistes, recuperant el valencià i promotors d’unes modestes classes en valencià, anant a casa a buscar la bandera que ens representava, per tal de situar-la al saló d’actes del col·legi, al costat de la bandera heràldica, que per a nosaltres no representava res per als valencians. Per als valencians que llavors coneixíem, si més no.

Hem tardat molts anys, tots plegats, a començar a adonar-nos de la cabdal capacitat consensual i simbòlica de les banderes. En definitiva, aquell opuscle de Fuster, El blau en la senyera, ja donava clarament la resposta: “¿Que, sense el blau, la ‘bandera valenciana’ és igual que la ‘bandera catalana’? No: no és que siga igual, és la mateixa”. Exhibir els mateixos colors implicava ser els mateixos. Ni iguals ni semblants, els mateixos. Encara patim les conseqüències d’aquells errors cromàtics. La presència o l’absència del blau no era garantia exacta de res. Com en el text de Flaubert, no tots els blaus eren idèntics. Calia interpretar-los.

'Los colores de nuestros recuerdos'

Michel Pastoureau

Periférica, 2017

272 pàgs - 19 €

MIQUEL NADAL (València, 1962) és llicenciat en Dret, escriptor, historiador del futbol i teòric del valencianisme. Entre les seues obres, destaquen Tradició i modernitat en el valencianisme, Somiar gols. Futbol (i contes) de pares a fills i Inventari mínim.