Dos auditoris marquen les dos etapes de la política cultural de l’autogovern valencià. Separades només per uns metres, l’antic llit del riu Túria “es va fer nostre” amb un ritme marcat per partitures
VALÈNCIA. Hi ha exercicis toponímics més poderosos que un quilo de ciment. Igual que els colonitzadors bategen amb nous noms les terres que ja en tenien –el president de les illes Filipines ha proposat canviar el seu nom per Maharlika-, a la nostra costa proliferen els Miami, Venècia, la Florida o Marina d’Or. Urbanitzacions amb noms evocadors que no sempre es corresponen amb la realitat. Almenys a les promocions sobre plànol, el nom sí fa la cosa.
Al Palatí -un dels set turons de Roma- la lloba Luperca va donar mamar a Ròmul i Rem, els dos germans que segons la mitologia romana fundaren Roma i el seu senat. L’emperador August va edificar la seua residència sobre este tossal i la metonímia va fer de les seues: tot el complex reial prompte seria conegut com Palatium.
Tots els emperadors romans van regir el poder de l’imperi des del Palatium i anys més tard, el rei franc Carlemany va seguir la tradició des del seu palau a l’actual ciutat alemanya d’Aquisgrà. Papes, reis, nobles, burgesos, emperadors i califes han viscut i manat en el que hui coneixem com palaus.
El mateix any que rodaven els caps de Lluis XVI i Maria Antonieta per la plaça de la Concòrdia, el palau reial del Louvre obria les seues portes al poble per a convertir-se en museu públic. Des d’aleshores també s’anomenen palaus als grans equipaments públics que marquen les fites de la ciutat.
Des del vellut roig i les fulles dorades de l’Òpera de París al Palau Garnier fins al racionalisme del desaparegut Palau de la República de Berlín, els palaus marquen des de l’emperador August l’esdevenir de la ciutat. A València, el Palau de la Música marcaria la recuperació del riu per a la ciutadania als anys 80.
Un 25 d’abril de 1987 -a les portes d’una altra campanya electoral valenciana- s’inaugurava el primer auditori perifèric de l’Espanya felipista. El ministèric Institut d’Arts Escèniques i de la Música havia pactat amb les precàries institucions autonòmiques la construcció de tretze auditoris a Santander, Las Palmas, Conca, Sevilla, Santiago de Compostela, Múrcia, Oviedo, Saragossa, Barcelona, Màlaga, Valladolid i –també- Madrid.
En quinze anys s’havia de dotar a Espanya d’este equipament cultural per a “atendre les necessitats d’algunes ciutats que compten amb una extraordinària afició per la música, així com nombroses societats i entitats musicals i, no obstant això, no disposen d’instal·lacions adequades com a València”, contava a una crònica d’El País el director general de l’Institut José Manuel Garrido. Qui la signava, el periodista Manuel Muñoz, seria nomenat tres anys més tard com a tercer director del Palau.
Un projecte gestionat entre el Govern d’Espanya, la Generalitat i l’Ajuntament de València que inaugurava els usos culturals a l’antic llit del Túria i dotava a la ciutat d’un flamant auditori per a 1700 persones i una sala per a música de cambra amb 400 espectadors. Un projecte signat per l’arquitecte José Manuel Paredes qui el dia de la inauguració acompanyava a la seua esposa Maria Isabel de Falla, neboda del compositor Manuel de Falla.
“Enmig del silenci dels aproximadament mil sis-cents convidats (ministres, alcaldes, artistes i poetes diria després la premsa) que abarrotaven l’enorme vestíbul del Palau sonaren els himnes i va quedar desvelada la placa. Sense major cerimònia, es va iniciar pocs minuts després el tan esperat concert inaugural”, contava el crític Gonzalo Badenes a la revista Ritmo.
Encara que l’obra havia costat el doble del previst -1.200 milions de pessetes- i el treball va ser frenètic els dies previs a la inauguració, díhuit anys després la inauguració d’un nou auditori a València anava a ser diferent. Túria avall, el 9 d’octubre del 2005 una extensa comitiva encapçalada per Sofia de Borbó, la plana major de l’IBEX35, Camps i Barberá donava pas a la interpretació de Carmen de Bizet. Fora del Palau de les Arts Reina Sofia, centenars de persones es congregaven als jardins per seguir el concert mitjançant altaveus, mentre enormes focus canviaven el color de Les Arts al ritme de focs artificials.
Al dia següent es repetiria el concert obert al públic i acompanyat a l’exterior per 3.500 músics de banda. Les casetes d’obra no es van retirar: al cap dels dies, el Palau tornava a tancar per obres durant un any més. En este cas, l’obra era promoguda exclusivament per la Generalitat després d’un canvi de timó al projecte socialista de Ciutat de les Ciències.
El projecte inicial redactat pel científic Antonio Ten Ros comptava amb una desproporcionada torre de telecomunicacions de casi quatre-cents metres d’alçada que serviria de fita per al projecte. L’arribada de Zaplana al Palau de la Generalitat canviaria la icona socialista ja en marxa per un guèiser d’aigua, però quatre mesos més tard Calatrava dibuixava un palau de l’òpera per a València.
“Hi havia una necessitat de tindre una sala dedicada a l’òpera, com a tercera ciutat que som en Espanya. El Palau de les Arts ha servit per a això”, conta Salva, treballador del Palau de les Arts. Però quina diferència hi ha entre un auditori simfònic i un teatre d’òpera? “La sala simfònica és per fer concerts de diferents agrupacions davant del públic, mentres el drama líric necessita un espai molt més ampli perquè càpiga l’escenografia. Son gèneres diferents, l’òpera comporta teatre i el simfònic és un concert normal i corrent”.
“A qualsevol auditori simfònic no hi ha canvis en les plataformes i l’escenari: hi ha un conjunt tocant de cara al públic”. En canvi, la Sala Principal del Palau de les Arts “té una caixa escènica que pot guardar fins a quatre escenografies diferents. No té res a veure amb un auditori, perquè a l’òpera l’orquestra està tocant baix i sobre l’escenari es produeix l’obra de teatre”.
“El Principal té una infraestructura molt limitada i no es poden fer les grans produccions de la mateixa manera. Les Arts està dissenyat per a això, té una accessibilitat ràpida i les tècniques més modernes”, explica Salva Sanchis. “L’edifici per fora és impressionant, a mesura que t’apropes el veus més gran, mentres tu et fas més xicotet, una sensació de grandiositat com quan vas a vore les piràmides”, explica el músic. “Però quan vas per dins, els corredors donen una mica d’asfíxia al principi”. “Els corredors llargs i blancs que fan sensació d’estar desconcertat, encara que amb els anys ens vam anar fent. Després dins de les sales sí que hi ha llum, quan entres a la sala simfònica ja dius... ostres. Et tornes a sentir molt xicotet”.
Al Palau de la Música la sensació sembla pareguda: García de Paredes “genera un recorregut per a l’espectador que recorda al que va plantejar Garnier a l’Òpera de París”, explica Merxe Navarro, qui fa uns mesos recomanava els banys del Palau. Des del seu accés per l’Albereda, “l’edifici et rep amb una escala molt superior a la humana per a comprimir-te en un espai que pot arribar a atabalar pel canvi d’escala tan brutal”. Ja al vestíbul envidrat de cara a l’antic riu, “es torna a descomprimir l’espai fins al punt de tindre la sensació de tornar a estar a l’exterior. Amb la cafeteria, és un lloc on vore i deixar-se vore tant els assistents de la funció com els vianants que passegen per l’exterior”, conta Navarro, arquitecta i divulgadora amb #brutalmentvalencià.
“El Palau de la Música és un pol de trànsit que si tinguera un millor encaix cap a l’Albereda, podria generar un espai públic de millor qualitat. Des d’este punt, l’edifici convida immediatament a introduir-te capa dins i transitar fins al vestíbul-hivernacle”, explica l’arquitecta. En canvi, el Palau de les Arts “es troba constret pel costat del riu amb oficines i la Berkley, amb un espai inhòspit i poc agradable des del moment en que cau el sol”. La façana més propera al riu “aclapara per la seua escala al vianant i l’allunya de transitar baix la seua ombra”, segons Navarro.
Al seu interior, les sensacions megalòmanes són paregudes: des de l’escenari, “a la sala d’òpera pareix que el sostre va cap a l’escenari, fa sensació com si pujares al cel”, conta un dels músics de Les Arts. “El Palau de la Música em sembla més fred arquitectònicament, és com l’Auditori Nacional de Madrid”, apunta sobre l’obra també signada per José Manuel Paredes. “Una capsa on el sostre és més baix i no et sents tan allunyat, això fa que el so siga més càlid i rodó: es potencien els greus i em dóna una sensació circular”. En canvi, “a la sala simfònica de Les Arts el so és molt més brillant i agressiu, on es potencien els aguts i el so es queda a l'escenari".
L’altura de la sala i l’espai reservat per al cor fa que l’escala siga més freda a Les Arts. Les distàncies són clau: “el públic al Palau de la Música està més prop de l’escenari i a Les Arts està massa dalt. Vingueren a fer un estudi acústic perquè quan començà a assajar l’orquestra se sentia tot dins, no estava ben aïllada de l’exterior. Calia fer una reforma per tancar una mica mes l’espai des de l’exterior”. “En canvi, el Palau de la Musica té forma de capsa i el so arriba més directe i mesclat al públic: la fusta es molt refractària”, assegura Salvador Sanchis.
“La fusta del Palau de la Música em recorda a auditoris acústicament semblants com a Berlin. A nivell acústic el Palau de la Música te una acústica molt mes bona, permiteix arribar millor a l’espectador que la sala simfònica del Palau de les Arts. És molt espectacular visualment però acústicament no té la mateixa potència: no s’escolta igual. Ara bé, la seua forma arquitectònica no la trobes tant en altres auditoris”.
Els problemes de dilatació entre la ceràmica i l’acer de la façana –ja comentats per l’arquitecte Lluís Candel a Culturplaza- han sigut només l’últim episodi d’una obra caiguda en desgràcia. Però tan malament ho va fer Calatrava? “Quan vam començar el Palau de les Arts sobre els ciments de l’abortada torre de comunicacions, no teníem molt clar encara per on aniríem, però ens exigien projectes executius de hui per a demà. Ens vam vore forçats a canviar de cavall al galop”, conta l’arquitecta Ana García al llibre “Queríamos un Calatrava” del periodista Llàtzer Moix.
Una biografia -no autoritzada, clar- de la carrera de Calatrava on Moix posa el focus en l’ego d’un arquitecte que està allunyat de les necessitats del client. Un relat fàcil que no acaba d’explicar com en una enorme oficina tècnica –a la sucursal de València arribaren a treballar cent persones-, amb enormes pressupostos públics controlats per vàries administracions públiques i enormes constructores van fallar tants contrapesos.
“Al Palau de les Arts diria més bé que independentment del lloc i l’orientació, l’arquitecte haguera optat per la mateixa solució”, apunta Merxe Navarro sobre la integració urbanística del complex. “S’enclava dins d’un conjunt d’edificis que funcionen com un artefacte allunyat al context”. Lluny del condicionament climàtic, “la façana nord i sud són la mateixa, encara que una dóna al trànsit rodat i l’altra a un jardí”.
Com si fóra el remat d’una falla, un dels elements més significatius de l’edifici és una enorme ploma que sembla levitar sobre l’òpera. “Podria haver resultat espectacular però desconec si per un problema d’execució o de projecte, la sensació de levitar des d’un únic ancoratge es perd al no desenganxar-se massa de l’edifici. A l’Auditori de Tenerife, Calatrava sí ho va aconseguir”.
Conta el filòsof Guy Debord al seu llibre La Societat de l’Espectacle que “el teatre i la festa són moments dominants de la realització barroca”, en la qual “cap expressió artística particular pren més sentit que amb la seua referència al decorat d’un lloc construït”. La ciutat més barroquista –el corrector diu barraquista- ja té dos decorats.