El passat 17 de juliol, en plena alerta per temperatures extremes, vam rebre la notícia que una palmera havia caigut a l’Hort del Xocolater el dia anterior i que, com era el segon exemplar que queia en poc temps (ja amb el primer cas calia una inspecció de les palmeres davant la immediatesa del Festival Internacional de Cinema Independent), la direcció de la Fundación Mediterráneo, que s’encarrega d’organitzar el FICIE, havia decidit suspendre aquell dia les projeccions en l’emblemàtica sala a l’aire lliure que portava funcionant des que l’infatigable Cineclub Luis Buñuel va crear el Festival juntament amb la Caja de Ahorros de Alicante y Murcia (CAAM) a l’agost de 1978, sense interrupcions, encara que sí amb algun esglai, com el que vam viure en la gala de clausura de 2012 després d’assabentar-nos de la nacionalització de la CAM i estendre's el pesar sobre el futur del certamen, auguris que va espantar des de l’escenari una digna Sara Montiel quan va recollir la seua Palmera de Plata.
No hem tingut presència de l’actor que rep l’homenatge enguany, Ginés García Millán, excusat per motius laborals, difícil d’entendre amb la quantitat de possibles candidats que també es mereixien aquest honor i segurament estarien lliures. I no hem tingut gala de clausura a l’Hort del Xocolater perquè, malgrat esperar un informe sobre l’estat de les palmeres del jardí, es va decidir traslladar les projeccions a l’Aula de Cultura de la Fundación a la Glorieta, edifici ja venut a la Diputació d’Alacant, que haurà d’afrontar un gran pressupost per a rehabilitar-lo, davant el seu lamentable estat de conservació interior però que queda reflectit en la seua façana. La gala de clausura es va celebrar en el Gran Teatre, amb una recepció en el vestíbul, que pertany a l’antic edifici del Casino, per a convidats i participants en l’organització i jurats, una última mostra del llegat que la Fundación deixa a la ciutat en un ambient de millor sintonia política, la qual cosa no hauria d’ocórrer amb un òrgan que depén de la Generalitat. Tornarà el FICIE a l’Hort del Xocolater? O després de les mostres evidents de falta de manteniment s’iniciarà un procés de venda com ha ocorregut amb l’edifici de la Glorieta?
La finca de l’Hort del Xocolater, propietat del prohom local Alberto Asencio, va ser embargada per la Caja de Ahorros del Sudeste de España (CASE) al juliol de 1957 de manera que l’entitat passava a disposar d’una seu pròpia «para todas las actuaciones culturales de la Institución», com remarcava la premsa augurant projectes culturals de gran relleu. I que es va materialitzar en un projecte per part de l’arquitecte il·licità Antonio Serrano Peral per a construir en l’hort un «edificio para biblioteca general; otro, con destino a la infantil; un auditorium para conciertos y conferencias, y Sala de Exposiciones», a banda d’activitats a l’aire lliure. El cinema no va estar present aquell primer estiu, en el qual, respectant els actes programats per la Comissió de Festes de l’Ajuntament, es van celebrar concerts de música clàssica i una revetla per als veïns dels Cases de la Mare de Déu, al final del carrer de la qual es trobava aquest recinte que li brindava a la CASE l’oportunitat de no dependre de l’espai que li prestaren altres entitats locals, com el Casino. Així i tot, prompte veurien ampliat el seu patrimoni il·licità, quan aquell mateix any, arran d’altre embargament, es va fer també amb el Gran Teatro i amb l’edifici per al Casino en la Glorieta, sobre els quals va mantenir l’arrendament respectiu a l’empresa exhibidora de Luis Martínez Sánchez i a l’entitat recreativa després de proposar-los la compra dels locals que ocupaven uns des dels anys 20 i els altres des de 1946. En el 2023 ja només els queda l’Hort de Xocolater, una joia patrimonial molt temptadora.
A Jaime Brotons, responsable de l’Obra Social de la CAAM a Elx, se li va ocórrer la idea de crear un «Aula de Cultura de Verano» que, després de la clausura dels Festivales de España, omplira el buit que l’estiu deixava en les propostes d’índole cultural i artístic a la ciutat, i així va acollir les nomemades «Jornadas Culturales de la Juventud» del 15 al 19 de maig de 1972. Començava a les nou i mitja de la nit, «al ser verano casi. Pueden acudir los interesados en las manifestaciones culturales después de cenar, proporcionándoles el natural sosiego y recreo espiritual», no només per les sessions de cinefòrum, amb la projecció de La vergüenza (Skammen, Ingmar Bergman, 1968) i Elvira Madigan (Widerberg, 1967), sinó també per xarrades com «Individuo, persona y sociedad», o per Historia del zoo, del dramaturg Edward Albee, posada en escena per La Carátula. Va ser l’avantsala d’un estiu d’emocions artístiques en el mateix lloc, amb un certamen de teatre experimental a escala nacional, gestionat tècnicament per un grup local, i dues exposicions de pintura sobre la llum i el color, amb fons del Museo Español de Arte Contemporáneo. El plat fort, de sabor exòtic, el va posar una mostra del cinema novo brasiler, on va destacar Deus e o diablo na terra do sol (Glauber Rocha, 1964).
En la presentació a la premsa d’aquelles activitats, Brotons acompanyat d’altres dos membres del Comitè de Promoció Social, Carlos Mateo i Roberto Ferrer, van explicar les pretensions dels seus projectes culturals que, «lejos de organizar actividades que pudieran parecer dirigidas a un público minoritario y culto», intentaven crear una consciència col·lectiva basada en la comunicació i participació. El seu interés, i ací radica la importància de la politització de la seua gestió, a crear d’una gran cultura popular per damunt de les marginacions individuals. Amb la condició de salvar el «escalón cultural» que ens separava d’Europa, aquell any de 1972 va suposar l’expansió del model de la CASE per a l’orientació cinematogràfica, que tornava als salons de la Peña Madridista, i que va ser el germen del Cineclub Luis Buñuel. Malauradament aquella didàctica cultural no ha sabut ser rellançada pels nostres gestors polítics de la ciutat en les últimes dècades.
En 1976 Brotons integrat en la junta directiva del Cineclub, que estava interessat a celebrar programacions extraordinàries fora dels cicles mensuals, va intentar gestions a fi de realitzar alguna projecció a l’Hort del Xocolater el mes d’agost de 1976, una vegada finalitzades les festes patronals, però no va ser possible per impediments tècnics. A l’any següent es va poder aconseguir l’objectiu i, coincidint amb l’inici de les festes, es va programar durant un parell de dies en doble sessió, un cicle de cinema sota el humor dels germans Marx a l’Oest, acompanyat de degustació de xurros i xocolate, «nada más lógico y natural, tratándose de un jardín que lleva tal nombre», mitjançant un servei de rebosteria que funcionaria des del començament de les sessions. L’èxit va provocar que Adolfo Martínez convencera, després de les vacances, a Jaime Brotons de la seua idea d’una mostra de cinema que permetera el concurs de pel·lícules, i que es desmarcarà d’anteriors certàmens de cinema amateur i premis turístics per a aficionats que realitzaven pel·lícules de promoció de la ciutat.
Al febrer de 1978 va començar a prendre la forma d’una setmana internacional de cinema, que no va aconseguir convéncer al gerent de la sala Ideal, Luis Ferrández, perquè, en cas de necessitar utilitzar-la, es veuria obligat a abandonar el cinema comercial durant uns dies. Amb Fernández Parreño a les regnes del Cineclub i unes sòcies i socis entusiasmats pel cinema estiuenc, Brotons va considerar l’oportunitat de comptar amb els experts del Cineclub per a, des de la CAAM, aprofitar l’atractiu estival de l’Hort del Xocolater i patrocinar el que va començar a conéixer-se, com a festival de cinema independent o amateur a l’abril de 1978, convertida la pantalla del Xocolater amb els anys no sols en una plataforma per a mostrar els treballs dels aficionats il·licitans sinó en un referent nacional. I amb el mestratge al projector des de la cabina d’Antonio Blas Molina. I amb la tradicional orxata, que s’ha intentat recuperar enguany però que ja no és una trobada popular perquè la cloenda del Festival en el Gran Teatre no va rebre la mateixa quantitat de públic que en les edicions anteriors, no debades molta gent va anar a l´Hort com sempre trobant-se les portes tancades. Res queda de l’esperit dels pioners del Festival.
Aquell paper destacat del FICIE en la promoció del cinema hauria de rellançar-se amb un empenyiment ferm des de l’Ajuntament d'Elx i la Universitat Miguel Hernández, però l’última edició deixa en evidència el perill sobre el seu futur a l’Hort del Xocolater, que ha mostrat enguany la seua fatiga, potser com a reflex del cansament dels cinèfils i espectadors que ens hem format allí durant dècades, i que ja no omplin cada nit la sala de cinema més especial de la ciutat.
* José F. Cámara Sempere es autor de «La pantalla infatigable»
