Els dies de maig comencen a ser llargs. Per a qui té jornada de treball vespertí, deixar tancada la porta del treball al darrere, mentre es recol·loca sobre el nas les ulleres de sol (sí, n’hi havem de molt sensibles a la claredat), és un goig retrobat, després dels llargs mesos d’hivern.
Al començament és poca cosa, gairebé només el temps d’apagar els ordinadors, tancar les portes i recomposar-se una mica, i al posar el peu al carrer, les primeres guspires de foscor ja s’estan fent amb el cel. Però tal i com s’avança cap al mes de la llum, aquell juny que posseeix el dia més llarg de l’any i la nit més curta, que ja es pot fer una caminadeta sense il·luminació artificial. A mitjans maig ja es pot ver una cerveseta en una terrassa, al sol, o fer alguna activitat que requereix llum natural.
Durant uns quants anys vaig estar vogant en falutx. En arribar les dates de bon estar, després de Pasqua, només tancar sobre les nou de la nit, amb el meu amic Balta, davallàvem Pont de Moncau fins arribar al passeig, giràvem al davant del Miramar, i enfilàvem tot dret, per recorrer senceret el Passeig de Sant Pere fins a veure l’estructura acomboiada a la mar dels espigons del port del Club Nàutic d’Altea.
Eixíem a la mar encara sense que Jorro, el nostre timoner i monitor, haguera de fer servir encara el fanal per indicar la nostra posición. Entre vuit i deu persones, homes i dones que calçàvem els guants sense dits encoixinats, com si fòrem culturistes, agafàvem els rems, i provàvem de no deixar cap dent pel camí de les ones. L’olor salina, el balanceig, l’activitat coordinada i la col·laboració entre tota la tripulació per fer avançar la nau de vuit metres, enfilant mar endins girant i agafant el camí cap a l’illeta, el moment de ciavogar, la concentració del costat de babord ciant els rems i estribord vogant com una sola unitat, la llum del cel apagant-se ja i la tornada, amb els músculs ja encesos per l’esforç i les lumbars punxant de dolor, intuint sobre nosaltres els primers estels de la nit. Jorro treia el fanal i marcava el ritme, vogueu, vogueu, vogueu, fins que tornàvem a entrar a port i atracàvem al moll, maniobrant entre les altres embarcacions, abarloant encara amb poca traça. Arribàvem cansats cada nit, però amb el pulmons salnitrats amb gust.
Una vegada més, des de fa ja tants anys que és com una cantilena fúnebre que resta en la memòria i cantusseges per costum, el Club Nàutic d’Altea es troba en la cruïlla de la seua desaparició.
Com deien els versos del Rèquiem de Robert Louis Stevenson, possiblement l’escriptor que més ha fet sentir la passió per la mar i les seues múltiples encarnacions,
This be the verse you 'grave for me:
Here he lies where he long'd to be;
Home is the sailor, home from the sea,
And the hunter home from the hill.
Que aquest siga el vers que graveu per a mi:
Descansa al lloc on desitja estar;
Torna el mariner, torna a la mar
I de la muntanya el caçador ha de tornar.
