Hoy es 2 de noviembre

café del temps  / OPINIÓN

Vicent Salvador 

28/01/2023 - 

«Un savi, sí. I un referent. I un mestre. Però, sobretot, un amor d’home: Vicent Salvador era un amor d’home...» Despús-ahir enterràvem a Paterna el catedràtic Vicent Salvador. També ens acomiadàvemamb aquella indicible incomprensió incredulitat davant de la mort que adesiara ens delata com a humans del poeta, de l’assagista, de l’investigador, del professor... Però sobretot déiem adeu, amb un nuc a la gola —i al cor—, a l’amic generós, lúcid, impagable, perspicaç, liberal, amatent, bondadós. Tot un exèrcit de filòlegs, directament o indirectament deixebles seus —germanes i germans en el sentiment d’orfandat que la seua pèrdua ens genera, s’hi va aplegar a l’església de Sant Pere Apòstol per a la cerimònia del comiat. I era curiós, perquè entre tants especialistes en l’art i el prodigi de les paraules, ben bé ningú no sabia reeixir a trobar les paraules justes per a expressar el desconcert, la impotència i la compunció que ens ha produït la prematura mort del mestre comú, Vicent Salvador. Només un sintagmaun únic sintagma, gosava aflorar a la superfície de la consciència a l’hora de verbalitzar el sentiment de pèrdua i d’agraïment! per tanta vida compartida amb Vicent en l’amor a les paraules i la passió pel coneixement. I era precisament aquest: «Un amor d’home...» 

 No és de creure. No és de creure que una persona com Vicent Salvador, tan admirablement enamorada de la vida, puga ser ara objecte dels discursos de la mort. Fet i fet, entre tants col·legues germans en la consideració i l’afecte per Vicent, dijous, a la plaça del Poble de Paterna, he de confessar que irracionalment esperava que, en un moment o un altre, arribaria ell amb el somriure acollidor —entre bonhomiós i sorneguer—, amb la mirada clara —entre reflexiva i incisiva— i amb la veu vellutada —sempre dolça i assertiva— preguntant-nos enrioladament: «Però què feu ací?» Com aquell dia en què, amb motiu de la jubilació anunciada, tots els qui al seu moment vam ser doctorands seus el vam voler sorprendre amb un acte d’homenatge en la Universitat Jaume I de Castelló. Era el 22 de novembre de 2018, a poqueta nit. El professor Enric Portalés portava enganyat Vicent Salvador fins a la Sala de Graus Germà Colón de la Facultat de Ciències Humanes i Socials de la Universitat Jaume I. Li havia fet creure que hi havia de presentar l’últim llibre de PortalésArgumentació i educació discursiva. Però dins d’aquella Sala de Graus no hi havia programada la presentació del llibre del seu deixeble, sinó un acte molt diferent. L’esperàvem secretament la pràctica totalitat dels seus fills acadèmics, des d’Enric Balaguer, el primer doctorand de Vicent, fins a Adéla Koťátková, l’última doctoranda en aquell moment: una privilegiada confraria de col·legues salvadorians que en un moment o un altre de la nostra trajectòria acadèmica havíem compartit la sort d’haver fet una tesi dirigida per Vicent Salvador. I el llibre que es presentava, en realitat, no era el de Portalés, sinó el monogràfic Discursos en la frontera, editat per Daniel P. Grau, Enric Portalés i Adéla Koťátková en la prestigiosa revista Cultura, Lenguaje y Representación: un volum en homenatge al mestre Salvador integrat de principi a fi per aportacions d’antics doctorands seus. La rectora Eva Alcón presidia l’acte. I el professor Sebastià Serrano, director de la tesi de Vicent i autor de la introducció de la monografia, oficiava la presentació del volum i la corresponent laudatio en homenatge a Vicent. Quan Vicent va accedir a la Sala de Graus amb el llibre de Portalés davall del braç, els assistents el vam rebre amb un aplaudiment llarg, efusiu, afectiu, solemne. I ell, entre divertit i desconcertat, a mesura que anava reconeixent els rostres dels deixebles anava reaccionant amb estupefacció i alegria: «Però què feu ací?»  

Recorde que, entre els assistents a aquell homenatge íntim a Vicent Salvador, hi havia el professor i escriptor Joan Francesc Mira, que precisament ahir va ser investit doctor honoris causa per la Universitat d’Alacant apadrinat amb una metòdica, sòbria i deliciosa laudatio marca de la casa del professor Enric Balaguer. I en aquella ocasió, potser amb un deix d’enveja i tot, l’admirabilíssim Joan Francesc Mira va voler confessar en veu alta: «Si a mi em feren una cosa així, voldria morir-me immediatament després: no em caldria viure més!»  

Prop de trenta tesis doctorals havia dirigit Vicent Salvador. Es diu fàcil, això. Només en aquest treball pacient i infatigable de direcció de treballs acadèmics de doctorat Vicent Salvador —veritable encarnació de l’esperit universitari— ha condicionat decisivament l’actual manera d’entendre la filologia al nostre racó de món. Per dir-ho clar: ha creat escola. Perspectives epistemològiques com la de l’anàlisi del discurs o la lingüística pragmàtica no serien el que són ara mateix en l’àmbit de la filologia catalana —i europea, en general— sense les aportacions de Vicent i els valuosíssims treballs dels seus deixebles. I tots els qui al seu moment vam compartir l’experiència impagable de la seua tutela durant el procés de realització de la tesi doctoral podem donar testimoni del fet que, amb Vicent, ençà i enllà del mètode,. El rigor i l’erudició, la curiositat i la fascinació pel coneixement resultava senzillament contagiosa. De la mateixa manera que la clàssica fal·laç separació entre la literatura i la llengua es dissolia i concedia un apassionant i fèrtil espai de frontera per a l’anàlisi de la comunicació artística humana, també la separació entre ciència i vida s’hi confonien feliçment, de manera que resultava del tot impossible destriar on concloïa l’investigador i s’iniciava l’home cívicament comproméson rematava el savi i escometia el ciutadà crític i reflexiu, on concloïa el director i arrancava el company, on finalitzava el professor i principiava la persona: on acabava el mestre i començava l’amic. 

«Voldria evocar-te però no tinc paraules perquè el dolor les embruta amb llàgrimes», escrivia el company Enric Balaguer en un obituari d’urgència. El mateix Enric, com a davantal per al seu últim i flamant llibre, El llibreter Mendel i altres relats, havia decidit reproduir una frase d’Irvin D. Yalom que no deixa de venir perfectament al cas en relació amb aquest dolor —amb «sabor amarg, dur i cruel»— per la partida del mestre i amic. Diu així, la citació: «Quan els pares moren, també ens sentim vulnerables, no tan sols perquè hem de superar la pèrdua, sinó també perquè hem d’enfrontar-nos a la nostra pròpia mort.» La reflexió és vàlida —crec— també per al cas dels pares acadèmics. potser per això despús-ahir a Paterna la llarga colla de doctores i doctors universitaris que Vicent ha anat formant a poc a poc al llarg de la seua dilatada i productivíssima vida acadèmica ens buscàvem amb la mirada, ens donàvem les mans o ens abraçaven instintivament i solidària: perquè en la mort de Vicent Salvador sabíem reconéixer, també, d’alguna manera una mort pròpia parcial i definitiva: una mort íntima que ens condemna a un estrany i irreversible sentiment d’orfandat. 

I tanmateix... Tanmateix, em vaig emocionar com una criatura provant d’explicar a un parell de col·legues la inefable sensació que la vespra del funeral, dimecres, al sendemà del traspàs de Vicent, havia experimentat molt endins, molt endins, molt endins de l’esperit. Sabent ja que Vicent havia faltat, vaig rebre de vesprada a casa un nou i flamant doctorand de la Universitat d’Alacant, envejablement jove i brillant, que tot just ara està començant una tesi sobre el tractament literari de l’espai en el discurs narratiu de Carmelina Sánchez-Cutillas. M’hi vaig il·lusionar tantíssim amb aquest nou projecte de tesi que, sense voler-ho, el nou doctorant i jo vam acabar escampant llibres i papers sobre la taula del dexpatx, llegint i comentant animadament passatges d’«El llamp i la sageta dels records» i de Matèria de Bretanya. «Hi ha una idealització de l’espai que respon a un propòsit molt concret: la mitificació d’Altea com una mena de paradís perdut amb funcions simbòliques», divagàvem. «Mira: mira aquest passatge d’ací, en el capítol “Un garrofer tombat pel vent”, quan la tia es mor i obliguen la xiqueta a quedar-se al vetlatori... La bellesa de l’entorn que es veu des del Portal Vell d’Altea se’ns mostra, per mitjà de la força literària de Carmelina, tan intensa que és com si volguera desafiar la mateixa mort i tot!», argumentàvem. 

«Carmelina diu —prosseguíem—Pel finestró del menjador, que era com si fos un mirador obert cap al Baluard, entrava tota la llum de la vesprada, i des del meu seient podia veure les Piles i Sant Jordi i el Barranquet, i en acabar-se el pla començaven per una banda les faldes de Bèrnia i per l’altra banda els vessants d’Aitana. I jo vaig pensar que tot allò era massa bonic per a envoltar una persona morta, i per això no sentia pena, perquè tot seguia essent igual que ahir i que despús-ahir. I demà també seria semblant. Ostres! És com si la bellesa del món que descriu, pel simple fet de mantenir-se inalterable, fora irrespectuosa i impúdica amb la mort d’un ésser especialment pròxim i estimatVeus? La bellesa del paisatge del terme d’Altea, amb les faldes de Bèrnia i les vessants d’Aitana (que Carmelina ja ha descrit com a carta de presentació a l’inici del llibre), s’imposa a la pena i el dolor de la mort. Simbolitza la tossuderia de la natura, de la llum, de la vida que continua!»  

Tan emocionat i apassionat estava conversant amb el nou doctorand, antic alumne i amic de fa anys, que la felicitat de l’instant em va semblar impertinent i irreverent —irrespectuosa i impúdica— amb el record de Vicent acompanyant-me obsessivament ànima endins. I li ho vaig haver de verbalitzar, al jove doctorand amic: «No sé... És com el plaer del coneixement i l’amor per les paraules i per la literatura que ara mateix estem compartint en aquesta conversa: resulta massa bonic per a envoltar la memòria de Vicent Salvador, que acaba de faltar... Ell va ser el meu director de tesi. T’hauria encantat conéixer-lo!»  

Mentre feia aquesta confessió al jove doctorand la mirada se’m va perdre en una boirina de records i nostàlgies; de congressos, articles, llibres, converses, discursos, viatges, cafés, sopars, arguments, lectures, discussions, rialles, amistats i complicitats. «T’hauria encantat...», hi insistia. I el rostre de Vicent se’m representava nítidament entre la fràgil boirina de membrances: amb la seua barbeta perfectament retallada, amb els seus ulls clars ataüllant incisivament el món darrere de les ulleres, amb el seu inseparable somriure afable, beatífic, mordaçI em feia l’efecte que, per mitjà de la picardiosa vivacitat del somriure, Vicent —«Don Salvador», que és com sovint li deia jo de broma, en record d’una anècdota del seu temps de catedràtic en la Universitat d’Alacant, allà per l’any 1996benèvolament em perdonava el sacrilegi del plaer de la saborosa conversa filològica, a casa, amb el jove doctorand que ara comença la tesi. Perquè al capdavall, ben mirat, aquest potser va ser, precisament, el més valuós aprenentatge que hem pogut fer tots els qui hem disposat del l’immens privilegi de compartir un temps vital amb Vicent Salvador com a mestre i amic: l’amor a les paraules, a les persones, a la comunicacióal coneixement i a la ciència com una sòlita forma de l’amor a la vida. «T’hauria encantat...», repetisc abduït per la boirina. «Era un savi, no?», s’interessa el jove. «Un savi, sí. I un referent. I un mestre. Però, sobretot, un amor d’home: Vicent Salvador era un amor d’home... I continuarà viu per sempre en el llegat de la seua obra, com un dels intel·lectuals valencians més importants i decisius del nostre temps; però també, i molt especialment, en la memòria de tots els qui l’estimàvem —i el sabíem amic generós, lúcid, impagable, perspicaç, liberal, amatentbondadós. Sí, en efecte: Un amor d’home...”»  

Noticias relacionadas

next
x