Vicent el Sastre

Vicent era un home bo. Afable, generós, comprensiu, sobri, tranquil, somrient, seré, calmat, prudent, bonhomiós. Tenia l’ofici de sastre. I la música com a passió. O, per dir-ho amb precisió: la Música. Amb majúscula. Perquè al seu poble, Altea, com en tants altres pobles valencians, la Mùsica és la manera popular de referir-se a l’entitat que s’organitza al voltant d’una banda de música. En el seu cas: la Societat Filharmònica d’Altea.

Vicent parlava sempre amb l’autenticitat de les persones franques, honestes, transparents, íntegres, senzilles, genuïnes. De tant en tant deixava anar sentències idiomàtiques d’aquelles que queden fossilitzades en la memòria personal i col·lectiva. Així, si un dia t’ajuntaves a dinar amb ell, fàcilment li podies sentir dir: «Xe, quina llàstima! Menjant menjant se m’acaba la fam...» O bé: «Hi ha qui menja per viure, i hi ha qui viu per menjar.» Una de les expressions que Vicent el Sastre solia fer servir, i que m’agrada molt de reproduir, és: «Qui viu quant veu!»

Efectivament, Vicent: «Qui viu quant veu!» Hem viscut. I hem vist. Dissabte passat, sense anar més lluny, vam viure i veure en el teu comiat últim una tristesa infinita que, per instants, es feia aigua i entelava els ulls dels músics de la teua banda que vam tindre el privilegi de conéixer-te, tractar-te, respectar-te i estimar-te. «S’ha anat apagant com un ciri», explicava la teua filla Isa. «Estava tranquil·let quan ha faltat.» Va ser divendres, 27 de novembre de 2020. I dissabte, l’enterro.

Plovia. T’esperàvem a la plaça de l’església. Davall de la pluja trista, solemne, silent, els músics —uniforme d’hivern, camisa blanca, corbata negra; mascaretes preceptives—  formaven respectant la distància interpersonal recomanada. Un parell de metres de separació física, però alhora una sensació d’unió íntima en la solidaritat, l’afecte i la tendresa. La banda, la teua banda, ocupava tot l’espai sagrat de la plaça. Per moments, la pluja semblava que volia ploure amb més intensitat. I era cosa d’admirar —de viure i veure— com t’esperaven els músics, immòbils davall la pluja, reverents i impassibles, amb les partitures del mestre Ricardo Dorado banyats per l’aigua, respectuosament preparats per a ofrenar-te la seua música més enllà de la mort.

«Preciós! Preciós! Preciós! Més bonico que mai!» És la valoració crítica que, invariablement —convençudament i contagiosament— la teua Maria sempre feia al final de cada concert de la Filharmònica. El recorde, aquest comentari de Maria, des de fa més de quaranta anys. Després de cada concert al Cine, a la plaça de l’Ajuntament, dins de l’església de Dalt, al passeig de Sant Pere, a l’antic cine d’estiu de l’Avinguda. O quan acabàvem l’actuació en cada certamen en què la banda participava: «Preciós! Preciós! Preciós! Més bonico que mai!» Eren aquestes, precisament, les paraules que em ressonaven dins del cap —i dins del cor— quan el teu seguici va arribar a la plaça de l’Església i la banda, per fi, va atacar les notes de la marxa fúnebre. Els acords, solemnials i dolosos, semblaven dialogar amb el so de les campanes tocant a mort, «escampant-se teulades avall per tot el poble com una taca d’oli sagrat», que diria la genial Carmelina Sánchez-Cutillas.

Fins i tot el cel en va voler servar, observar, reverir l’instant. I va parar de ploure. Però la pluja de la pena interior en tots els qui t’estimàvem continuava regalimant esperit endins. I emergia enfora, potser, en les notes i els acords de la marxa del mestre Dorado. I humitejava els ulls dels músics més vells de la banda, que mai no podrem oblidar tants moments, tantes il·lusions, tants assajos, tantes hores de dedicació, tanta bondat, tanta serenor. Tanta amor. Per la música: per la Música.

Qui viu quant veu, Vicent. Uf! Sembla que va ser ahir, i fa ja més de vint-i-cinc anys d’aquell homenatge que et vam fer amb motiu dels cinquanta anys com a músic. Encara en recorde vivament la merescuda dedicatòria: «A Vicent Lloret. / Cinquanta anys fent música, / cinquanta anys fent banda, / cinquanta anys fent poble. / Tota una vida fent amics.» Es diu fàcil, però l’any 1944, quan eres encara una criatura, ja vas entrar a la banda. I tots els de la meua edat et recordarem, mentre tinguem llum al cor i als ulls, amb el saxo tenor amunt i avall. Ni tan sols quan vas ser president de la Filharmònica, entre 1983 i 1987, no vas deixar mai de tocar.

Els músics més joves que van tocar dissabte, davall de la pluja, en el teu funeral, potser només devien saber que eres «el pare d’Isa i el sogre de Colau». I poc més. Devien ignorar tota la teua vida dedicada a la Música, amb la Sastreria Lloret com a improvisat centre de trobada per a converses, transaccions, projectes, mesures de trages, quimeres i il·lusions. La bèstia en què cavalquem, que és el pas del temps, pot ser així d’impietosa, en la devastació de la vida i la memòria. Ho comentava, precisament, amb el director d’orquestra Josep Vicent, que el divendres 27 em feia arribar un missatge de condol per a tota la família de la Música, que, al capdavall, és la que es troba en la base de la seua exitosíssima trajectòria —de la qual ens enorgullim tots.

«Estimat! Acabe de saber-ho. Vicent el Sastre... Ho sent molt, molt, molt. Dis-los a Isa i a Colau que els acompanye en el sentiment.» «Sí. Ara mateix anem cap al tanatori. Jo els dic...» «Quina puta merda de vida...» «Ja ho pots ben dir, estimat El món —el món que hem conegut— té data de caducitat. I poc a poc va esvaint-se. Vicent s’ha anat apagant poc a poc. Ho estaven esperant. No hi ha vacuna ni tractament contra la bèstia del temps.» I mentre m’escrivia amb el mestre Josep Vicent, tenia per a mi que Vicent el Sastre —en realitat, tots els Vicents els Sastres d’aquest país— és qui va fer possible una cultura de la música que en un poble com Altea ha donat professionals tan admirables com ell: més d’una cinquantena de músics de primeríssim nivell. Aquesta és —em sembla— una història que convindria retenir en l’imaginari popular d’un poble com el nostre.

La sensació, en qualsevol cas, és la que li apuntava en el missatge a Josep Vicent: que tot un món, el nostre món, s’està dissolent inexorablement. Es tracta, massa ho sabem, d’una amarga llei de la vida que es fa més i més crua i evident a mesura que sumem anys. Fet  i fet, amb Vicent el Sastre se n’ha anat l’últim músic que quedava viu de la mítica Orquesta Azul: l’agrupació musical que en els anys cinquanta 50 del segle passat va amenitzar els balls i les revetles d’uns joves, els d’aquell temps, que ara tenen més de vuitanta o noranta anys. Noms com el de Francisco Pérez, el Mestre de la Música; Antonio Bellido, Andrés Cortés; Andrés López, el Torrater; Pepe Coello, Francisco Coello, Francisco Llinares o Timoteo Laviós, Moteo Cabiti, formen part, juntament amb el de Vicent Lloret, el Sastre, de la memòria musicofestiva d’un poble com Altea, que cada any evoca ara aquella antiga orquestrina  amb l’actuació de l’Orquestra Blava en la gala dels Premis Altea de Literatura i Investigació. Per cert: que és bonic de saber que va ser Vicent el Sastre qui va tindre l’encert de conservar les partitures d’aquella vella Orquesta Azul, a partir de les quals l’actual Orquestra Blava ha pogut fet l’arranjament de molts dels temes que conserva en repertori: amb un so personalíssim, mediterrani, universal, propi, global, inconfusible. Ah! I val a dir que també va ser decisiu, Vicent el Sastre, per a recuperar una altra música: la Música. La Societat Filharmònica Alteanense, vull dir. Perquè ell, amb una reduïda colla d’amistats, va ser un dels artífex de la recomposició i la refundació de l’entitat l’any 1969, després de sis anys de dissolució total i inactivitat absoluta.

Per això, i per milanta gestes silencioses més, amb Vicent no solament vam enterrar dissabte a Altea un home bo, afable, generós, comprensiu, sobri, tranquil, somrient, seré, calmat, prudent, bonhomiós. Van enterrar, també, una porció de la memòria musical col·lectiva. Potser la més inadvertida: però també la més bella, transcendent, definitiva. Tant és així que, llegint el missatge de Josep Vicent recordant la memòria de Vicent no vaig poder evitar la sensació que les seues paraules venien a ser, d’alguna manera, com l’escena del retorn de Totò a Giancaldo, amb motiu de la mort d’Alfredo, en la pel·lícula Cinema Paradiso.

No. Probablement no. Els músics més jovenets de la banda d’Altea que dissabte van pujar a la plaça de l’Església a tocar a l’enterro no hauran tingut, com jo, el privilegi de viure i veure la vida al costat d’una persona com Vicent, Vicent el Sastre, que va dedicar setanta-sis anys —es diu fàcil— a «fer música, fer banda, fer poble i fer amics». No podran enyorar amb la mateixa intensitat la seua generositat amb la Música. Tampoc potser no sabran evocar l’Orquesta Azul i l’Orquestra Blava en el blau del cel, i el blau de la mar, i el blau de les muntanyes llunyanes, i el blau de la cúpula d’Altea. Però una cosa sí que em sembla certa i segura. I és que cada volta que una xiqueta o un xiquet entre a la banda del poble, pel seu instrument sonarà, indefectiblement —potser sense saber-ho—, el somriure sempitern de Vicent: un home bo, amb l’ofici de sastre i la Música com a Passió. Ah! I no solament això: en acabar l’actuació sentirà de seguida una veu, que serà i no serà la veu de Maria Llorens (com l’Orquestra Blava d’ara és i no és l’Orquesta Azul d’abans) per judicar, invariablement —convençudament i contagiosament—: «Preciós! Preciós! Preciós! Més bonico que mai!»

Hi ha qui en diu tradició, cultura, civilitat. Ací en diem, senzillament, música: la Música. I tocarà sempre per tu, Vicent. «Qui viu quant veu», veritat?