Hi ha com una tendència en la ficció per fer-se valdre d’arguments distòpics per tal d’explicar els mals del present. Les productores d’audiovisuals han detectat que és un gènere molt acceptat, fins i tot entre els televidents més exigents, i han posat els seus departaments documentals a nodrir d’arguments els seus showrunners. The Handmaid’s Tale. Westworld, Altered Carbon, The Walking Dead o Black Mirror, el mitjò de la utopia girat de l’inrevés, mirant de trobar el pitjor dels camins possibles en el temps multilinial, els exemples de que som capaços de prendre les pitjors decisions d’entre les que ens posen al davant, i caminar cap al desastre.
El més fort de tot és que el concepte de distopia es construeix sobre la pedagogia de l’excel·lència, mostrar els errors perquè serveixen per millorar la presa de decisions, i en la realitat s’han convertit en pur onanisme esteticista. És el que passa quan el marc de referència ha conseguit que la utopia siga un concepte negatiu, a evitar sempre, una mala interpretació, com sempre dels orígens etimològics de la paraula. Tot i que després de Tomàs Moro, utopia fa referència a una societat perfecta, impossible d’assolir, el que significa en veritat és un no topos, un no lloc, un lloc que no existeix, no que no puga existir.
Imaginem un argument utòpic aplicat a la política cultural més propera. Imaginem que degut a les prepotències d’un alcalde maldestre, tres anys de treball per a la construcció d’un altre model de gestió municipal, acaben de colp perquè una persona enrabiada i superba considera que el seu no treball ha de ser remunerat com el del més treballador dels edils. Que en un gir inesperat, qui encara està barallant-se amb el seu partit per poder ser candidat, es troba de sobre amb bàcul de comandament consistorial a les mans. Imaginem que portat per un esperit utilitarista, decideix dissenyar un equip de govern amb les persones que considera idònies per a cada responsabilitat, independentment del partit a què pertanyen. Imaginem que fa cas de la remor que des de fa temps brama en els cercles culturals (professionals, gestors, emprenedors, treballadors de la cultura, consumidors, mitjans de comunicació), manté al capdavant de la gestió cultural a la persona que en tres anys ha fet un gir que la gran majoria considera positiu, en la vida cultural de la ciutat. Imaginem que aquest diu que sí, i que la seua tasca està al servei dels ciutadans, voten a qui voten. Imagineu? Sou capaços d’imaginar aquesta utopia? No, clar, perquè les utopies estan proscrites del pensament modern.
Pel contrari, l’argument distòpic, en què tota la tasca de construcció feta durant tres anys és enderrocada per “partidista”, en què la col·laboració amb l’administració que havia obert camins a la participació en la cosa cultural (espais expositius com La Lonja o Cigarreras, teatre, com l’entrada al Teatre Principal, pogramació, com a l’Arniches...) esdevé estratègia d’oposició, aquest argument és molt més fàcil de pair, veritat? La distopia ens reconforta, fins i tot és “lo normal”, el comportament lògic.
I és que la lògica distòpica s’ha fet propietària de les ments i només pensem en fer-nos amb un bat de beisbol tunejat amb punxes., el nou model de vara d’alcalde.