Unes ones de marbre per banyar el saló d’Alacant

ALACANT. Fa només 63 anys, però és la idea que millor ha funcionat mai a la ciutat d’Alacant. La seua geometria dibuixa unes ones que han entrat per la Porta de la Mar i s’endinsen cap a la ciutat. Van en direcció contrària a la mar, però s’han convertit en la icona de la ciutat. Està conformat per 6’5 milions de tessel·les, d’entre dos i tres centímetres, que s’han renovat almenys dos vegades, extretes de pedreres de marbre de Novelda. Les pedres dels cantons són de pedreres calcàries del Campello. És el paviment de l’Esplanada.

A diferència d'altres ciutats costaneres valencianes, allunyades del seu port —com València, Gandia, Castelló o Sagunt— a Alacant el centre ha estat sempre vinculat al port, donant origen a xocs freqüents entre els interessos de la ciutat i del port. Com a València o a Barcelona, a mitjan segle XX les muralles d’Alacant, amb alguns magatzems portuaris, també van ser enderrocades. Van alliberar una enorme esplanada que rebria el nom de Malecó.

Una vegada ben esplanat l’antic moll de càrrega, el 1830 es van plantar quatre fileres de palmeres. El passeig, on ja creixien la Casa Alberola o la Casa Carbonell, es va convertir en aparador de la burgesia, amb cafés i tertúlies. Unes estructures de fusta que servien com balnearis van créixer com a bolets al Malecó, encara que segons la Guia d’Arquitectura d’Alacant, el 1858 es van traslladar definitivament a l’arena del Postiguet.

Alguns templets de música, barraques per a teatre i cinema o els monuments de Canalejas i els Màrtirs de la Llibertat van convertir l’Esplanada en l’epicentre de l’oci de la ciutat. Un espai carregat de memòries perquè l’exèrcit espanyol va afusellar el militar progressista Pantaleon Boné el 1844 i el 1939 els últims exiliats republicans van poder fugir amb l’Stanbrook després del colp d’estat franquista.

Els primers anys de la Dictadura, la Rambla es va allargar fins a creuar-se amb el passeig marítim, es va reordenar l’encreuament de la Porta de la Mar i es va reurbanitzar el passeig. Amb l’encàrrec de l’alcalde falangista Agatángelo Soler, els arquitectes Miguel López i Francisco Muñoz van dibuixar el mític esquema del passeig.

Aprofitant-se per la limitació de preus de les cartilles de racionament, els estraperlistes tenien clar quina era la seua idea de paradís tropical. Però la clau del passeig són les cinquanta cadires plegables de fusta que es van instal·lar coincidint amb la pavimentació. Seguint la tradició d’asseure’s a la fresca, les cadires cada nit s’encadenen al voltant d’unes quantes palmeres. Un fenomen popular, sobretot usat per gent gran, que dóna una falsa sensació d’espai públic, i encara hui es dubta si les paradetes d’artesania degraden o no la seua imatge. Però el pròxim capítol del passeig ja està escrit.