Una oportunitat perduda

No és freqüent que els ciutadans mostren interés per les troballes d’una excavació arqueològica. Però l’actitud canvia si, a partir del seu estudi, se’ls facilita un relat que els insufle vida. Ma-lauradament, el relat de les prospeccions fetes al Mercat Central està per contar. Per això, el comentari habitual entre veïns és comparar l’escassa utilitat aparent de les runes antigues des-cobertes, amb la necessitat urgent de donar per fi eixida al projecte del Mercat.

Però, creiem que ni l’Ajuntament, ni els partits polítics en general, han aprofitat la troballa d’aquestes antigues estructures d’hàbitat per llançar una crida a favor del Patrimoni material de la ciutat. I més quan no es tracta de quatre pedres, sinó d’emplaçaments amb una àmplia seqüència de vida humana que abasta, de moment, cases, soterraments i instal·lacions hidràuliques andalusines, traces de carrers medievals i un refugi de la Guerra Civil. Una filada de generacions d’homes i dones que han viscut en un mateix espai abans que nosaltres; paraules soltes d’un text que encara no hem pogut llegir. Tampoc ho han proclamat els arqueòlegs professionals que treballen a Elx o a les ciutats del seu entorn. No ho han fet i és llastimós perquè, com a especialistes, podien haver fet de mitjancers, de contadors, o transferidors de coneixements, si més no provisionals, entre l’Ajuntament i una ciutadania desinformada. Hi ha moltes maneres de fer-ho. Com tampoc s’ha aprofitat la presència ben pròxima d’una important institució cultural local: el Museu d’Arqueologia i d’Història d’Elx (MAHE), inaugurat el 2006.

No s’ha tret profit del potencial social, cultural, que conté el descobriment de les restes arqueològiques del subsòl per impulsar el coneixement de les arrels de la ciutat. I així, la polèmica sobre el Mercat ha esdevingut una qüestió de lluita política: o bé se n’estava a favor, o en contra; com si el seu emplaçament fóra un element menor, sense importància. Els partits, com s’ha vist a les campanyes obertes a les últimes eleccions, han estat més interessats en l’obtenció de rèdits polítics immediats que en la promoció dels valors patrimonials públics. Ha primat més l’aprofitament polític dels interessos particulars afectats, que els coneixements transversals que aporten els jaciments. I això és greu, perquè no es poden substraure dades rellevants de la història d’Elx als ciutadans, que no han d’estar conegudes només per la comunitat científica. Ha ocorregut una cosa important, i cal explicar-la bé a través dels diaris habituals, les xarxes socials i, fins i tot, mitjançant els moviments dels «open access».

Creiem que no s’ha estat a l’alçada de l’extraordinari moment que s’obria per comprometre’s amb aquest aspecte del Patrimoni il·licità i iniciar un debat obert sobre la necessitat de sociali-tzar-lo i fer-ne una pedagogia cívica que l’assumisca com un input social més. Això és bàsic per adquirir consciència de la seua singularitat, resultat de la voluntat sincera i honesta d’ acréixer la capacitat d’un poble a valorar el seu Patrimoni, les arrels que l’expliquen i el defineixen.

És el contrari del que molts ciutadans esperaven. Però, no és cap joc innocent. Són unes passes més d’un nou relat de representació sobre el devenir històric de la ciutat que està ara construint-se,  amb un temps històric que es dissol en un ranci iberisme, tot deixant de banda períodes complets de la història de la ciutat.  

Afortunadament, l’acció compromesa i arriscada de determinats ciutadans organitzats en pla-taformes reivindicatives, pot compensar alguns dels buits referits, per reflexionar millor sobre el lloc que correspon a cascun dels agents implicats en el greu problema del Mercat: els comer-ciants, amb els seus legítims drets; l’administració, que ha de protegir i promocionar el Patrimoni públic; els veïns i visitants, amb el seu dret a conéixer-lo i entendre’l; els xiquets i joves a heretar un Patrimoni en condicions de ser transmés… i a la Dama, el lloc que li correspon dins la identitat il·licitana.

Pensem que l’ésser humà no pot avançar sense determinar contínuament la seua posició es-pacial i temporal, ja que una comunitat necessita saber les condicions i límits dels problemes que generen els espais públics. El comerç, l’urbanisme, la mobilitat, … poden trobar resposta en una visió completa i inclusiva del Patrimoni, perquè la consciència d’un passat col·lectivament reconegut esdevé un recurs d’integració de primer ordre. Som-hi.

* Joaquim Serrano es secretario de l'Institut d’Estudis Comarcals del Baix Vinalopó (IECBV)