tribuna lliure  / OPINIÓN

Un grau d'ensenyament secundari, per què no?

17/04/2024 - 

Llig en un periòdic de Madrid «L’adeu dels últims mestres d’EGB que queden en l’ESO», un breu reportatge que parla de la participació docent d’una part del cos de professors d’Ensenyament General Bàsic (EGB) que es va crear amb la Llei General d’Educació (1970) en l’ESO. Eren ensenyants formats en les escoles universitàries del Professorat d’EGB mitjançant una diplomatura de tres cursos de durada. El professorat d’EGB feia de mestres des de Preescolar de 3 anys a 8é d’EGB (escolars de 13 i 14 anys). Aquest col·lectiu es va especialitzar durant els estudis, o posteriors processos de formació permanent, en Educació Preescolar o Infantil, Idioma Estranger (Anglés o Francés), Valencià, Castellà, Educació, Física, Música, Ciències Socials i Ciències Natural-Matemàtiques. Tots, però, eren mestre “generalistes”, de totes les àrees, de 1r a 5é d’EGB. L’única excepció eren els especialistes d’Infantil, que només feien classe a infants entre 3 i 6 anys i els d’Educació Musical i d’Educació Física, que ensenyaven —ensenyen— aquestes àrees en tota l’EGB. Les especialitats restants es desplegaven específicament en 6é, 7é i 8é, és a dir, la Segona Etapa d’EGB.

Professors d’EGB que ensenyen exemplarment en l’ESO

Amb l’arribada de l’ESO —Ensenyament Secundari Obligatori per a alumnat entre 12 i 16 anys— a mitjans dels anys 90 a molts i moltes d’aquests professor se’ls va permetre —“aconsellar”— incorporar-se amb les seues especialistes als instituts i centres de Secundària. Impartiren classes, com encara ho fan els que resten en actiu, en 1r i 2n d’ESO. Era, com el lector podrà imaginar, una situació transitòria a extingir, fruit de les incompetències endèmiques de les nostres administracions educatives, que en aquests moments ja ha esdevingut residual. Tal i com explica l’article del mitjà madrileny foren desen de milers els professors d’EGB que ensenyaren a les primeres promocions d’ESO. En l’actualitat en queden a tot l’Estat un miler, aproximadament.

Durant més de vint anys el col·lectiu de mestres procedent de l’EGB ha conviscut professionalment amb els dels professors de Secundària i Batxillerat. La seua aportació pedagògica va ser molt positiva i, en molts casos, exemplar per als instituts. Això no ho dubta ningú. «Tenen més recursos psicopedagògics i habilitats que nosaltres, tot i que nosaltres els superen en el domini de l’àrea de coneixement», em deien sincerant-se alguns professor de Secundària procedents de l’antiga docència del Batxillerat Unificat i Polivalent i del Curs d’Orientació Universitària (BUP i COU).

Tot tenia —i té— una explicació: els mestres d’EGB vocacionalment i formativament des dels setze o dèsset any pràcticament pensaren —es pensaren— com a ensenyants de xiquets i preadolescents. Potser no eren uns grans filòlegs, unes dúctiles historiadores, uns precisos matemàtics, unes refinades físiques o químiques, uns infal·libles informàtics, uns subtils geògrafs, unes sàvies biòlogues, unes expertes geòlogues... però eren hàbils ensenyants d’aquestes matèries i sòlids educadors amb preocupacions psicopedagògiques, didàcticament innovadores i socioconvivencials. Eren professionals de l’educació integral de 6 a 14 anys.

No hi havia cap secret, el professorat d’EGB s’havia format per a això, fins i tot, a vegades, al marge dels obsolets plans d’estudi de les Escoles Universitàries del Professorat d’EGB (pensem en les escoles d’estiu i els moviments i seminaris de renovació pedagògica dels anys 70 i 80 i els CEPs dels 90). En canvi, als instituts, el professorat de BUP i Batxillerat s’havia llicenciat —graduat, diríem ara— com a profunds coneixedors de l’àrea de coneixement que els pertocava i només conjunturalment tenien formació i inquietuds educatives, pedagògiques i didàctiques. Així que, llevat d’honroses excepcions, estem parlant de dos perfils distints per a fer viable l’educació comprensiva universal que des del “bonisme pedagògic” plantejava entre utòpica i ingènua la Llei Orgànica General del Sistema Educatiu (LOGSE, 1990). Per cert, el ball de lleis d’educatives que vingué després va insistir, amb matisos, en eixa mateixa línia, haja estat qui haja estat el partit patrocinador.

Entre el mestre d’escola i el professor erudit en la seua matèria, no tinc cap dubte

En aquesta situació no pot haver-hi dubtes, el perfil de l’antic mestre d’EGB és més indicat i eficient que el del brillant i erudit “predicador magistral” de coneixements. I no, no m’oferiu el peregrí argument de què els llicenciats i graduats passaven pel curs de Capacitació Pedagògica del instituts de Ciències de l’Educació (ICE) o  l’actual Màster de Secundària, no confongueu uns dubtosos tràmits administrativoacadèmics amb una sòlida formació per a intervenir educativament amb adolescents.

Darrerament he sentit molts professors i professores de Secundària queixar-se dient que ells estan molt preparats per a les seues matèries però que no tenen perquè ser educadors de valors, actituds i comportaments socioafectius i convivencials en els seus alumnes, “açò que ho facen altres”, en diuen. I jo els hi done la raó. Potser siguen excel·lents docents per al Batxillerat i, fins i tot, per a l’àmbit universitari, però no, per a l’ESO no, i que em perdonen. En l’ESO han de ser educadors i mestres de l’assignatura i alhora dominar el treball globalitzador i interdisciplinar  i  tot des d’una profunda vocació d’ensenyants: no hi ha alternativa, la cosa va lligada al perfil professional i a la nòmina.

Cap a un Grau d’Educació Secundària Obligatòria

És per això que, digueu-me agosarat, inoportú o impertinent, jo plantege sense embuts la creació del Grau de Professor de Secundària Obligatòria: quatre anys d’estudis teòrics i pràctics orientats claraments a formar els futurs ensenyants d’ESO. Estudis adreçats a gent de lletres, ciències, humanitats, arts i tecnologies que amb dèsset o díhuit anys aspiren a ensenyar i a educar en col·legis i instituts, com fan els futurs mestres d’Infantil i Primària. Fins i tot, amb un bon disseny dels plans d’estudis, es podrien proposar els dobles graus de mestres d’Infantil, Primària i Secundària, com s’ha fet, amb prou èxit, amb altres titulacions universitàries. La proposta em fa l’efecte que serà menystinguda, contestada i criticada pel 90% dels “mandarins” dels graus universitaris, que remourà els “budells corporatius” de molts professors i estudiants, potser també d’algun psicopedagog “miraculós” o de certs intel·lectuals orgànics dels qui “arreglen el món” des dels despatxos. Tan se val, m’hi arrisque.

Honestament, estic convençut que aquesta no és l’única mesura que aportarà una solució definitiva a la problemàtica de l’ESO, però hi assentaria, sens dubte, unes bases sòlides. No és cap especulació. És posar en valor de nou, en la tercera dècada del segle XXI, les bones pràctiques pedagògiques que des de mitjans dels anys 70 del segle passat fins a hui mateix han demostrat fefaentment els antic professors d’EGB que en injustes condicions de desigualtat administrativa, salarial, etc. “aterraren” als instituts al anys 90 per resoldre els problemes d’una deficitària administració educativa —pura redundància al “pompós estat europeu” que ens ha tocat habitar— i que en el seu treball dia a dia mostraren inequívocament com havia de ser l’ensenyança dels xiquets i xiquetes de 12 a 14 anys. No parle d’experiments, parle de realitats ben demostrades i contrastades en el darrer quart de segle.


Vicent Brotons és professor de llengua i literatura valenciana a la Facultat d'Educació de la Universitat d'Alacant (UA), és membre del departament de Filologia i també integrant de la Unitat de l'Educació Multilingüe.

Noticias relacionadas