Adoctrinar

Hem arribat on anàvem. A l’última moda. I resulta que aquesta última moda consisteix a acusar els mestres d’adoctrinar l’alumnat. «Estan adoctrinant els xiquets!» «Sí, sí, sí! Pobres criatures: totes adoctrinadetes!» «La culpa és dels mestres, que les adoctrinen!» «Són uns adoctrinadors!», s’exclamen, estorats, els opinadors oficials. «Caldria crear un cos especial d’inspecció per a vigilar que els mestres no adoctrinen els xiquets!» «És una vergonya!» «Convindria tipificar el delicte d’adoctrinament, en el sistema educatiu; incoar expedients; sancionar els mestres que adoctrinen; tramitar-ne els corresponents acomiadaments!» «L’adoctrinament: aquest és el problema...» El món s’acaba? El món s’acaba! I tots els mals bíblics —imaginables i per imaginar— són per culpa dels mestres, que adoctrinen els xiquets.

En el meu cas —ai!— s’hi poden estalviar denúncies, diatribes, normatives, judicis, expedients, inspeccions, acomiadaments. Fa quasi trenta anys que treballe de professor. I sí. Ho confesse: sempre que he pogut he intentat adoctrinar el meu alumnat. Poden expedientar-me, empresonar-me, processar-me, garrotejar-me i crucificar -me, si volen: sóc un adoctrinador confés; un adoctrinador convençut, procaç, reincident, sistemàtic, irredempt. I només lamente no haver pogut —o no haver sabut— adoctrinar més i millor les criatures dolcíssimes que han passat per les meues aules. Amb major intensitat i eficàcia les hauria volgut adoctrinar! Aquest, si de cas, en seria l’únic remordiment, arribada l’hora del judici sumarial. Qualsevol que hi vulga interrogar testimonis i investigar la qüestió en trobarà fàcilment indicis inculpatoris, proves inequívocament concloents d’aquest greu delicte d’adoctrinament. Amb premeditació i traïdoria, sense atenuant de penediment, ni contrició, ni propòsit d’esmena. Amb actitud displicent en el litigi. I amb vocació reincident, de més a més.

Ho admet —formalment, si molt convé—: amb cos i ànima m’hi he dedicat, dins l’aula, a adoctrinar les alumnes i els alumnes. Tant com he pogut. I més. Els he adoctrinat en el dubte metòdic, el sentit crític, el lliure pensament; en l’amor a les paraules, el respecte a la diferència, el valor de la diversitat; també en l’exercici de la solidaritat, l’afany de coneixements i l’estima de la pluralitat. Igualment els he volgut adoctrinar en el sagrat respecte per la vida, en l’interés per la pròpia història, en un mínim d’autoestima cultural. I sí, en vull confessar l’abominable temeritat: he provat d’adoctrinar l’alumnat, igualment, en el cultiu de la curiositat, el desig d’aventures, el delit de la creativitat; en la comunicació artística, la conquesta del saber, l’admiració per la genialitat; en la sensibilitat humanística, la responsabilitat personal, la conservació del patrimoni i una mínima confiança en el progrés social.

Me’n declare culpable. Sí. En tot això he volgut adoctrinar, efectivament, el meu alumnat: en el pacifisme i contra la violència; en la democràcia i contra els totalitarismes; en la vida i contra la mort; en les paraules i contra les armes; en l’amor, la joia i la gaubança —contra la corrupció, la malvolença i la servilitat. Fins i tot: en la llibertat i la temprança; i contra els adoctrinadors que per més adoctrinar són capaços d’acusar els mestres, indiscriminadament, del suposat pecat d’adoctrinament.

Sí, sí, sí. Ho confesse: he adoctrinat les meues alumnes —i els meus alumnes. I molt més i millor els hauria volgut adoctrinar!