«No soy un fulano de la lágrima fácil», cantava Joaquín Sabina en un disc de primeries dels noranta. Tampoc jo, com Joaquín, no sóc un animal massa propens a la sensibleria. A més, tot apunta que a partir d’una certa edat les persones tendim a endurir la cuirassa protectora dels sentiments. Esdevenim gasives i impenetrables —si més no en la instància de les aparences— pel que fa a l’esfera íntima de les emocions... Tanmateix, no sé que deu tindre aquesta primavera del 2017 que últimament m’he sorprés emocionat amb més freqüència de la prevista.
Jo ja sé que en el nostre món postmodern —de pantalles digitals, telefonades funcionals, reunions urgents, amistats virtuals i missatges rebotats— sembla que fa lleig mostrar en públic les agitacions i les commocions de l’esperit. Però el cas és que la setmana passada no vaig poder evitar posar-m’hi en evidència. Va ser en els moments immediatament posteriors al concert de cloenda del projecte «Com sona l’ESO 2017», a Altea. Encara en calent, a penes uns minuts després dels últims acords, estava saludant i comentant la jugada amb un parell d’amics de Cocentaina (l’exalcalde i diputat en les Corts Valencianes, Rafael Briet; i la regidora de Cultura, Marcela Richart) quan de sobte em vaig sorprendre amb la veu trencada i una manifesta incapacitat per a continuar parlant.
«Perdoneu... Xe, que m’he emocionat, tu!», em vaig haver de disculpar. I és que inopinadament m’havien vingut ganes de plorar com un xiquet. Sortosament vaig aconseguir contenir l’aigua dels ulls, sense que regalimara galta avall; i en cosa de tres o quatre segons vaig aconseguir asserenar-me i reprendre la conversa. Sense incomodar-se gens ni mica, els amics socarrats em van regalar una somriure franc i amable: «Ho comprenem... Saps? A mi em va passar exactament igual, igual, igual, quan “Com sona l’ESO” va ser a Cocentaina, l’any 2013. Per això sempre que podem anem allà on es fa. És una meravella...».
Hi ha adjectius que de tant de gastar-los sembla que en veuen diluït el sentit original Emocionant n’és un. Qualsevol cosa passa per emocionant en els nostres dies. Emocionant és un capítol de telesèrie, la realització d’unes postres, l’enèsima pantalla d’un videojoc o l’anunci d’una marca de llet. De tant de gastar-la, fa l’efecte que la paraula emocionant n’ha perdut l’emoció. I és una llàstima, perquè qualificar simplrment d’emocionant el concert de «Com sona l’ESO» a Altea potser no concentra la suficient justícia expressiva. Qui no ho ha experimentat en directe no se’n pot fer una idea: vora dos mil adolescents entre 12 i 17 anys cantant, tocant, interpretant i ballant, prodigiosament units al servei d’un espectacle vivament sentit. Vora dos mil adolescents, vinguts d’ací i d’allà, amb un exigent treball previ per part dels seus professors als respectius instituts. Vora dos mil adolescents convivint durant quatre dies —centenars de tendes de campanya sembrades a la Ciutat Esportiva d’Altea, a tocar del riu Algar— amb ordre, educació, civisme i responsabilitat. Vora dos mil adolescents que han preparat un concert que ningú no podrà oblidar mai. Vora dos mil adolescents, dic, cadascun d’ells —cadascuna d’elles— amb la pròpia emoció: la joia, el somriure, l’ambició, el nerviosisme, la innocència, una temptativa de somni, i aquella inconfusible llum dels ulls que delata la joia dels qui saben que disposen, plenipotenciàriament, tota una vida per davant.
Sovint impel·lits pel l’abatiment o la recança tendim a projectar misèries o frustracions sobre els nostres joves. O encara pitjor, sobre el conjunt del sistema i la comunitat educativa que hi conviu. «Són uns irresponsables.» «És que no tenen vergonya.» «Han perdut els valors.» «No sé on anirem a parar!» «Amb aquesta joventut, estem perduts: què vols esperar d’ells per al dia de demà?» «No coneixen la cultura del sacrifici.» «Com que s’ho han trobat tot fet, són uns burros calçats i vestits que no saben res!» I etc. Aquesta mena de generalitzacions —ai!— no per haver-se reiterat en tots els temps i tots els racons del món deixen de ser injustes i ofensives. Si mai tenen vostés la temptació d’assumir-les amb aflicció i endurança, proven de visionar l’emocionant concert dels xicots i les xicotes de «Com sona l’ESO» a Altea [https://www.youtube.com/watch?v=pYK_5qHe_30], i em donaran la raó que els valencians tenim vora dos mil motius per a celebrar amb goig el present, el futur i l’esperança.
Em jugue un café —del temps— que el projecte i l’experiència de «Com sona l’ESO» és única al món: una d’aquelles bones pràctiques genials i sensacionals que es podrien exportar on calguera. No saben vostés quins pensaments de celebració de la civilitat travessen el cervell d’un espectador qualsevol quan, en homenatge a la creativitat humana, milers d’adolescents canten alhora, a cor què vols cor què desitges, les paraules de Voltaire que proclamen: «Estic totalment en desacord amb les teues idees, però donaria la meua vida pel teu dret a expressar-les». Per poc sensible que un siga, l’ànima s’esborrona i la pell s’eriçona —això exactament va passar en el concert— quan continuen citant i fent palpitar paraules i idees de Demòcrit («Crec que la resposta està en la ciència. Només som àtoms i buit»), Plató («Saber no és aprendre, és recordar: és eixir de la caverna»), Sòcrates («Només sé que no sé res»), Ortega y Gasset («Jo sóc jo i la meua circumstància»), Descartes («Només podem confiar en la raó: pense i, per tant, existisc»), Heràclit («Tot canvia i tot flueix: ningú no es pot banyar dues vegades al mateix riu»), Protàgores («L’home és la mesura de totes les coses»), Hobbes («L’home és un llop per a l’home»), Rousseau («L’home és bo per natura. Culpable és la societat!»), Hegel («Tot el que és real és racional. És així de simple»), Comte («No hi ha vertader coneixement fora de la ciència»), Pascal («El cor té raons que la raó no entén»), Galileu («L’univers està escrit amb caràcters matemàtics»), Aristòtil («L’home per natura tendeix al saber»), Wittgenstein («Els límits del llenguatge són els límits del meu pensament»), Heiddeguer («El llenguatge és la casa del ser»), Nietzsche («Els déus han mort!»), Pico della Mirandolla («Potser Déu sí existeix, però ha deixat l’home inacabat perquè continue l’obra»), Marx («El que és clar és que l’home vol interpretar el món, i el que es tracta és de transformar-lo»), Epicur («Tranquil·litza’t i gaudeix: el plaer és el principi i la fi»), Sèneca («La bona vida rau a acceptar serenament el destí»), Sartre («No hi ha destí: condemnats a ser lliures!»), Popper («No podeu saber, només conjecturar»), Schopenhauer («Res no té sentit, només té existència»), Parmènides («L’ésser és, i el no-ésser no és»), Kierkegaard («L’home no té essència, té existència») o Kant («Atreveix-te a saber!»).
La sensació, emocionada, agraïda i confortable —potser en cap societat no hi ha una imatge més bella que la d’un somriure adolescent evidenciant sensibilitat, jovialitat, enamorament i curiositat—, ja se m’havia produït d’una manera semblant la setmana anterior, quan per raons familiars el 6 de maig vaig tindre l’oportunitat de testimoniar, en una carpa instal·lada a tocar del Castell de Santa Pola, el lliurament de diplomes i premis als adolescents protagonistes de l’Olimpíada Matemàtica que cada any organitza la Societat Al-Khwarizmi. Com agrair al professorat compromés en l’organització d’aquesta Olimpíada (o al de «Com sona l’ESO») totes les hores, tots els treballs, tots els desplaçaments, tota la dedicació, tota la professionalitat i tots les il·lusions altruistament emerçades —fora de l’horari laboral— en la formació dels nostres joves d’excel·lència?
«L’univers està escrit amb caràcters matemàtics.» «L’home per natura tendeix al saber.» «La resposta està en la ciència.» «Atreveix-te a saber!» Maria Santíssima: com sona l’ESO! Només una llàstima: que ni l’Olimpíada de Santa Pola ni el macroconcert d’Altea no han eixit en els telediaris... «Un accident entre dos vehicles produeix cinc persones ferides: els ocupants discuteixen sobre quin dels dos vehicles havia tingut la culpa de la col·lisió». Ho promet: aquesta va ser una de les grans notícies amb què els responsables d’informatius del cap de setmana en TVE van omplir l’escaleta del telediari. I Radiotelevisió Valenciana? Ah, no, que no n’hi ha...
No sé ben bé si són els adolescents, precisament, els irresponsables que no tenen vergonya; els qui han perdut els valors i inviten a la desesperança. Sé només que la nit del «Com sona l’ESO» a Altea, com també la vesprada de l’Olimpíada Matemàtica a Santa Pola, el adolescents protagonistes em van guanyar el cor; i me’l van omplir de present, de futur, d’esperança. D’un pèl va anar que no hi vaig plorar. Si no ho vaig fer és perquè, a pesar d’aquesta tan emocionant primavera, tampoc jo, com Joaquín, no sóc un fulano de la llàgrima fàcil: els amics Rafa Briet i Marcela Richart en podran donar fe.
