Torrevella dibuixa el futur amb set projectes que desapareixeran en una setmana

ALICANTE. El seu origen és incert però des de fa unes quantes dècades, arquitectes i artistes utilitzen les instal·lacions per eixamplar els horitzons dels possibles. Este format està pensat per a un context i un espai determinat —generalment les caixes blanques dels museus— i sol ser efímer. Però el veïnat de Torrevella està ben familiaritzat perquè és el tercer any que l’arquitecta i professora de la UA Adriana Figueiras dirigeix Arquitectures Efímeres a la ciutat de la Vega Baja.

Del 3 al 31 d’octubre el carrer Joaquín Chapaprieta i la plaça Waldo Calero són l’escenari per a materialitzar els Objectius de Desenvolupament Sostenible amb set peces a escala real que es poden tocar, creuar i viure. “El nostre principal objectiu és constituir l’arquitectura efímera en un vehicle de comunicació i conscienciació sobre un tema d’interés ciutadà”, apunta Figueiras.

“Esta edició permet a les arquitectes aportar la seua visió integradora: és possible dissenyar millors estructures, cuidar les persones i el planeta, optimitzar els recursos, amb ajuda de la tecnologia i fer-ho amb inclusió”. Una experiència emocional, creativa i crítica que implica a la Universitat d’Alacant, les institucions, el veïnat i el comerç local.

L’organització calcula que després de set edicions —quatre a Alacant i tres a Torrevella—, la mostra temporal d’arquitectura ha suposat un impacte de 100.000 euros a les economies locals amb la posada en pràctica de les idees de 200 alumnes.

És el cas de Reflexos, la peça d’Antonio José Caja i Samuel Sabatell que trau el carrer les tres cares que la pobresa té a Torrevella segons les estadístiques: l’habitatge, la fam i la desocupació. Evolució, ideada per Andrea Davó, Maria Moreno i Francisco José Navarro compara l’ús entre energies renovables i no renovables a Espanya mentres que Rewall, de Raquel Briones i Rosalía Serrano, imagina una indústria sense residus.

La mostra està oberta al passeig de Vistalegre per un enorme mural d’espills dissenyat per Salva Serrano i Adriana Figueiras amb textos de l’escriptora Teresa de Vincenzo. Una peça vibrant integrada sobre la font de la plaça Waldo Calero amb uns reflexos que es mouen amb el vent. Al llarg de 17 metres, 1600 espills transcriuen diferents frases mentres produeixen “diferents sensacions provocades per la llum, el so de l’aigua i el moviment de l’aire sobre l’estructura”.

“Podem entendre que la salinització és un procés natural si és l’ésser humà qui s'encarrega d'intervenir en la producció de més de 700.000 tones de sal a l'any?”, es pregunta Diego Abellán. L’arquitecte d’Oriola qüestiona, junt amb altres dos arquitectes formats a la Universitat d’Alacant, alguns dels punts comuns que plantegen els Objectius de Desenvolupament Sostenible. El procés de transformació de l'aigua en sal forma part d'un complex ecosistema que Abellán trau al carrer.

Dos pòrtics de fusta convoquen a tots els agents de l’ecosistema saliner al llarg d’un recorregut mitjançat textures evocadores. “A les llacunes, la presència de l’artèmia salina —només present en medis aquàtics d'elevada salinitat— garanteix la puresa de la sal amb dos finalitats. D’una banda, manté les aigües netes i d’altra banda, és el principal aliment dels flamencs i pinta de rosa les seues plomes”. L’arquitecte planteja esta estructura de dues portes “com un passeig ecosistèmic per les llacunes de Torrevella, resituades ara als carrers”.

Amb “Alícia al país de les meravelles”, l’educadora tecnofeminista i també arquitecta per la UA Vero McClain ha invertit els rols d’un dels micromasclismes més quotidians. “Alícia es creua amb homes que li alegren la vista i sent la necessitat de compartir-ho amb ells. Sap que les seues opinions sobre l’aspecte físic de les persones són valuoses i necessàries, no li fa falta conéixer eixos homes per donar-li la seua opinió”, ironitza McClain, que ha col·locat frases que solen patir les dones al carrer —però ara dirigides a homes— sobre els fanals.

Mercedes Naranjo i Paula Pastor completen el cartell d’arquitectes de la UA prenent l’esquelet de fusta del cargol de mar abandonat de Toyo Ito —abandonada prop de la Llacuna Rosa— per a proposar un turisme més compromés amb la ciutat en convivència material, social i arquitectònica. Un banc es converteix en part fonamental d’un parlament que ha tret al carrer les emergències de Torrevella