s'apropa el desert / OPINIÓN

Torna setembre i moren els poetes

7/09/2017 - 

Ha acabat el moment de les llistes estivals, encara que no de la torrada canicular, aquell estat de xafogor constant que fa de l’obligatorietat de posar teixit al damunt de més centímetres de pell que una setmana ençà, siga com una maledicció dels temps moderns.  Temps moderns representats des dels primers temps del cel·luloide pels grans edificis d’oficines que ofeguen claustrofòbicament els homes i dones formiga que transiten pels carrers plens de baf de claveguera de les ciutats emblemàtiques. Qui no recorda el començament de The Seven Year Itch, aquí coneguda com La tentación vive arriba, quan la veu en off del narrador introdueix als patiments de l’estiu  Nova York.

Escola de Nova York és una de les denominacions triades per un grup de poetes encapçalats per Frank O’Hara i John Ashbery, poetes de la distància llarga d’una avinguda estratosfèrica, de la distància curta d’un old fashioned, impregnats de l’esperit de l’expressionisme abstracte i l’spleen baudelerià. Més que experimentar amb la llengua, jugaven amb ella, per tal de composar estampes, pictures dels suburbis i les cambres d’hotel, com si passaren la mirada per aquells gots de whisky on the rocks amb el vidre gravat en forma romboïdal, a través dels quals els color mel de l’aigua de foc semblava un analgèsic.

Don Draper llegia Meditations in an Emergency, de Frank O’Hara, a les acaballes del primer episodi de la segona temporada de Mad Men. Recitava el poema Mayakovski:

Now I am quietly waiting for

the catastrophe of my personality

to seem beautiful again,

and interesting, and modern.

Tranquil·lament espere que

La meua personalitat catastròfica

Semble bella de nou,

Interessant, i moderna.


IL’amic d’O’Hara, qui més ha passat per damunt de generacions, estils, moviments, poetes i modes, qui va fer de la llengua una precisa i esmolada fulla a punt sempre per tallar diagonalment les venes a l’alçada dels canells dels seus contemporanis, John Ashbery, acaba de traspassar el llindar del més enllà. Amb 90 anys, el poeta que va dir “La principal preocupació del poeta és donar vida a l’obra d’art, de manera que resulte inútil la seua explicació” , en un breu assaig de 1972 titulat L’avantguarda invisible, finalment ha copsat els secret dels ocells.

F THE BIRDS KNEW

 

It is better this year.

And the clothes they wear

In the gray unweeded sky of our earth

There is no possibility of change

Because all of the true fragments are here.

So I was glad of the fog’s

Taking me to you

Undetermined summer thig eaten

Of grief and passage –where you stay.

The wheel is ready to turn again.

When you have gone it will light up,

The shadow of the spokes to drown

Your departure where the summer knells

Speak to grow dawn.

There is after all a kind of promise

To the affair of the waiting weather.

We have learned not to be tired

Among the lanterns of this year of sleep

But someone pays –no transparency

Has ever hardened us before

To long piers of silence, and hedges

Of understanding, difficult passing

From one lesson to the next and the coldness

Of consistency of our lives’

Devotion to immaculate danger.

A leaf would have settled the disturbance

Of the atmosphere, but at that high

Valley’s point disbanded

Clouds that rocks smote newly

The person or persons involved

Parading slowly through the sunlit fields

Not only as though the danger did no exist

But as though the birds were in on the secret.

 

SI ELS OCELLS SAPIGUEREN

Aquest any és millor.

I la roba que porten

En l’esfilagarsat cel grisaci de la nostra terra

Sense possibilitat de canvi

Perquè tots els fragments de realitat són aquí.

Així és que m'alegre per la boira

Que em porta cap a tu

Menjar fugisser d’estiu

De dolor i passatge -on t’hi quedes

La roda està llesta per girar de nou.

Quan t’hages anat, es posarà en marxa

L'ombra dels radis ofegarà

La teua marxa cap on els follets d’estiu

Invoquen l’alba.

Al capdavall, una mena de promesa

Aventurada de canvi de temps.

Hem après a no estar cansats

Entre els fanals d'aquest any de son

Però algú ha de pagar -cap transparència

Ens ha endurit mai

com les  llargues parets de silenci, i  les tanques

De comprensió, es fa difícil passar

D'una lliçó a la següent i la freda

consistència de les nostres vides '

Devotes del perill pur..

Un full hauria resolt la pertorbació

De l'atmosfera, però a aquesta altura

El punt de la vall es dissol

en núvols que esclaten contra les roques tot just ferides

per la persona o persones implicades

Desfilant lentament a través dels camps il·luminats pel sol

No només com si el perill no existira

Sinó com si els ocells estigueren al tant del secret.