VALÈNCIA. És més que probable que, particularment al llarg de les darreres dècades, la posteritat vinga carregant la memòria de Stefan Zweig (Viena, Imperi Austrohongarés, 1881 – Petròpolis, Brasil, 1942) amb un excés de responsabilitats. Entre elles, i de manera principal, les que afecten a la seua qualitat europea (entesa com un paradigma de rara, inusual i incontaminada autenticitat), i a la seua condició d’intel·lectual (referida en este cas com un blasó de nobilitat antiga i també impregnada de certa puresa).
Parle d’excés perquè és evident que, sense llevar-li cap dels molts mèrits que travessen i es manifesten en l’obra i la vida de Zweig, la recepció més estrictament contemporània del seu llegat patix d’una clara i probablement excessiva idealització, d’una certa platonització (passeu-me la paraula) de la seua figura, presentada com a definitòria d’un temps i d’un estat de coses. A més del seu infaust final, eixa percepció deu molt, sense dubte, a l’esperit i el rastre que ha deixat el seu llibre esplèndid i pòstum, El món d’ahir, en realitat una falsa autobiografia que oferix el retrat d’una Europa desapareguda (i també idealitzada) que funciona com un mecanisme elegíac de precisió suïssa. I si a una elegia molt ben formulada (eixe llibre), afegim un final (el que va tindre) amerat al cinquanta per cent de terribilitat i dignitat, el resultat serà bona part de l’explicació d’aquell excés de responsabilitats que la contemporaneïtat li ha atorgat com si d’un infal·lible demiürg es tractara.
Però molt abans que la seua memòria fora carregada de paradigmes, Stefan Zweig va ser un jove cridanerament brillant, de família benestant, jueva sense militància (la família, dic), i que com tants lletraferits adolescents va vetlar les seues armes primerenques en els camps de plomes de la poesia, en el seu concret cas davall l’influx lunar dels versos i les maneres del sublim Rainer Maria Rilke. Eixa obsessió per la lírica i els lírics el portaria a publicar, en 1905, Verlaine, una breu monografia del poeta francés amb la qual encetarà un gènere –l’assaig biogràfic– que ja no abandonarà mai, i del qual es convertirà en consumat mestre i model per mitjà de les dos habilitats més singulars de la seua prosa biogràfica (i també, en bona part, de la novel·lística): la profunditat psicològica amb la qual revestix i arma perfectament el personatge triat, dotant-lo de consistència plena, i el ritme narratiu d’eficàcia immensa que sap mantindre sense alteració, sense el menor defalliment. Així, van ser molts els biografiats, en extensions diverses i des d’escenaris o contextos històrics ben diferents (Fouché, Magallanes, Maria Estuard, Montaigne, Balzac, Maria Antonieta, Erasme de Rotterdam, Nietzsche, Casanova, Stendhal, Hölderlin…), i tots eixos retrats mantenen, a hores d’ara, a més de la qualitat literària marca de la casa, una vivacitat tan envejable com atractiva, i entre ells trobem cims (potser Fouché, potser Maria Antonieta) amb eixe reconeixible perfum que sempre desprén l’obra mestra absoluta.
Com era ric, va viatjar (Índia, Amèrica del Nord) fins que es va cansar i fins que els canons d’aquell agost de 1914 atronaren els cels i trencaren per a sempre el món que Stefan Zweig i uns quants milions més havien conegut. Va ser incorporat a files no cruentes d’un Imperi Austrohongarés en dissolució (faenes administratives, que ja era majoret) però, tot i no vore’s involucrat de manera directa en fets d’armes, la guerra es convertirà en l’enemic a batre, el pacifisme en doctrina i la ciutat de Zuric –on fugirà i s’instal·larà– en refugi i pàtria triada. Allí publicarà en 1918 Jeremiah, una peça teatral de tema bíblic però referenciada a un indissimulat antibel·licisme, i que va tindre un èxit colossal.
Acabada la guerra, tornarà a Salzburg des d’on continuarà viatjant sense deixar d’escriure, i encetant un parell de dècades d’enorme popularitat i reconeixement de la seua obra, tant a nivell de públic com entre la crítica més raonable o fins i tot més impertinent. La producció de Zweig d’eixos anys, a més de l’elaboració constant d’aquells brillants assajos biogràfics, inclourà una miscel·lànica obra mestra d’eixes de no perdre’s (Moments estel·lars de la humanitat, 1927), i diferents drames i novel·les, habitualment breus estes últimes, però d’intensitat i qualitat gens habitual.
En la segona mitat de la dècada de 1930, i davant el creixent poder del partit nazi, Stefan Zweig intuïx encertadament els dies funestos que s’acosten i després d’alguns tantejos s’establix a Londres, on va obtindre la ciutadania britànica, i des d’on continuarà viatjant sense descans ni treva denunciant –ja en plena conflagració– l’estat de coses, les misèries de les doctrines totalitàries i l’absurditat de la guerra.
Instal·lats ell i la seua segona esposa a Petròpolis, al Brasil, eixa ciutat esdevindria una presó daurada per a Zweig. El fet mal digerit d’haver complit els 60 anys, l’entrada –purament cosmètica, tot s’ha de dir– de Brasil en la guerra al costat dels aliats (i que alguns conveïns maldients li van presentar com un problema per a ell), l’asma agreujada de la seua dona pel clima tropical i, sobretot, el convenciment que el règim nazi guanyaria la guerra i es faria amb el món (en els primers mesos de la guerra era tal la potència dels avanços bèl·lics alemanys que eixa percepció era perfectament versemblant) el portarien a planificar el seu suïcidi i el de Lotte, la seua esposa, que executarien amb precisió germànica per mitjà de l’adequada dosi de veronal (un derivat barbitúric), que els alliberaria de la creença apocalíptica d’un món en extinció. Era el 23 de febrer de 1942.
Carta d’una desconeguda (Viena, 2023) és una d’eixes novel·les breus que cimentaren la condició artesana i genial –una duplicitat poc freqüent i quasi contradictòria– de Zweig, i formava part inicialment d’un volum de relats amorosos publicat en 1922. El llibre consistix en essència en una llarga carta que una dona dirigix a l’home objecte del seu amor obsessiu i secret durant anys, i on li relata qui és ella, quan el va conéixer o els seus encontres que ell –un escriptor mundà, exitós amb les dones– invariablement oblidava o menystenia.
El relat epistolar apassionat i apassionant de qui se sap prop de la mort és declaració i testament, homenatge i retret que cavalca sempre una intensitat desarmant, un anar i vindre permanent des de l’adoració més irracional al plany esmortit, mitigat a ràfegues però que no permet obviar l’egoisme de qui té tot fet i resolt (el destinatari de la carta) i el seu tractament de tot i de tots com si foren convidats que pot prendre o soltar a pura i capritxosa conveniència.
Carta d’una desconeguda és, sobretot, l’expressió feta alta literatura d’un anhel reprimit i finalment mostrat de milers de dies i nits de passió fins a eixe moment amagada, d’eixos efectes desconeguts que tots patim o provoquem en els altres, i que servix com a metàfora de la profunda incomprensió que en bona part ens governa, que regix tirànicament molts més aspectes de les nostres vides dels que realment voldríem, però també de la mirada encertada, sàviament i tremolosament humana de Stefan Zweig, un dels esperits més inquiets i brillants de la literatura del segle XX.