“Sorpresas te da la vida, la vida te da sorpresas, ay Diós”, cantava Gato Pérez amb l’Orquestra Plateria, versionant Pedro Navaja, el hit de Rubén Bladés y Willie Colón, que a al seu torn era una versió del Mack the Knife, també versió pròpia de Bertolt Brecht del seu Die Moritat von Mackie Messer, feta amb Kurt Weil per a Die Dreigroschenoper (L’òpera dels tres rals), de 1928.
I sorpresa ha estat la trobada amb l’editorial Hurtado & Ortega, arrelada a Barcelona, com el Gato, que ens deixa caure sentències com aquesta en el prologuet del llibre que citarem a continuació: “Un text no és traduïble, diuen, si dos no en volen. [...] És a dir, que no he respectat tant el que [l’autor] ha escrit com el que hauria d’haver escrit, i no tant com ha estat escrit, sinó com convenia escriure’l per sentit comú i elegància. Una època diferent exigeix no només paraules, sinó pensaments diferents…”, i avise que això és una traducció.
El primer contacte va arribar per la missatgeria instantània de Facebook, després d’una sol·licitud d’amistat feisbuquera avalada per amistats comunes, coincidència d’interessos i una homonímia que portava a la curiositat:
Hola, Eduard, bon dia
Sóc l'Eduard Hurtado, editor d'Hurtado & Ortega Editores
seguit de l’enllaç al web de l’editorial.
Pràcticament al mateix temps, m’arribava per mail la resposta d’un altre editor de Barcelona, Francisco, de l’editorial Las afueras, de la qual parlarem en breu, amb una lectura del seu Los golpes, de Jean Meckert. El cas és que Francisco ens deia el següent, després d’unes paraules amables i el desig d’una bona col·laboració: “fa la casualitat que vaig nàixer a Alacant i em vaig passar moltes hores alegres de la meua joventut a El Merengue, davant de la vostra redacció”.
Els llibres de totes dues editorials van arribar i vaig començar a llegir-los. La lectura em va atrapar i no sé per quina raó, potser una d’aquelles sincronicitats d’estranya explicació, la personalitat de tots dos editors es va barrejar en la meua memòria, i vaig acabar totalment convençut que l’Eduard Hurtado era originari d’Alacant.
Amb aquesta idea al cap, vaig començar les primeres línies de la ressenya d’un dels llibres que ens havia enviat: El fill del corrector/Arre, arre, corrector, d’Adrià Pujol Cruells i Rubén Martín Giráldez, tot i que els editors han comés el xicotet traïment de posar el nom del segón un punt tipogràfic més menut en la coberta.
L’Adrià Pujol és antropòleg i escriptor, col·laborador del Diari de Girona, El Nacional.cat i El País, entre d’altres, i autor del llibre Els barcelonins, editat aquest mateix 2018 a l’editorial L’Avenç. Polèmic, punyent i incisiu, però sobretot, pel que toca a aquesta obra, fill de Jordi Pujol i Cofan, corrector de Josep Pla, la figura del qual sobrevola una narració autobiogràfica que mai no sabrem què fa en aquestes planes. Els editors només confesen, a mode de nota introductòria, que li van encarregar a Rubén Martín, entre altres coses, ni més ni manco, que l’encarregat de vesar al castellà l’Autobiografía de Morrissey, la seua traducció, i que a la tornada es van trobar amb un artefacte llibresc sota el tòpic “traduttore, traditore”. Un text, l’original en català d’El fill del corrector, que es converteix en dos amb la lliure traducció aparellada (pàgina front a pàgina) d’Arre, arre, traductor, i un aparat de notes a peu de pàgina que farien les delícies de David Foster Wallace, i que més que un work in progress del procés de traducció, esdevenen una conversa pujada de to sobre llengua, literatura, política, sobre la vida entre línies. Les ombres de Perec, Pynchon, Joyce o el mateix Wallace, s’uneixen a l’espectre de Pla en una sèrie d’opcions de lectura molt a la “Rayuela maniera”. Una, la narració de Pujol, dos, la traducció de Martín, tres, les notes a peu de pàgina, quatre, la lectura en paral·lel de narració i traducció, cinc, la lectura en paral·lel de narració, traducció i notes, i així, de manera fractal, podríem arribar a la mateixa conclusió que els editors, en el text que tanca la contracoberta: “El fill del corrector/Arre, arre, corrector podria inaugurar -efecte mariposa- nous gèneres literaris: el de la lectura d’irritació, el de la permeabilitat impetuosa… El fill del corrector/Arre, arre, corrector podria ser la primera novel·la catalana bona. Si fóra una novel·la”.
Però l’Eduard Hurtado no és d’Alacant, que jo sàpiga a hores d’ara, i aquesta era l’excusa perquè la seua editorial apareguera en aquesta columna. Delete, delete,...
