Si la pluja rentara…

Hi ha dies que no t’abelleix parlar de l’actualitat, que has de mantindre una conversa i estàs pendent de la música de l’atzar que novel·lava en Paul Auster, tot esperant que t’arriben als dominis de l’àrea de Brocca paraules innocents, imatges de pluja lleugera rera el vidre de la cafeteria on et trobes assegut, en un reservat d’aquells de vetlador -“anem allà al racó tranquil? No, será aquí, que és on ens han posat els cafés, curt, llarg, cafè, tots tres del temps, recollons, si són iguals, hahaha, el cambrer ha fet el que li ha donat la gana”-, amb dos actors joves que et parlen de la seua nova obra, que no és nova, perquè va ser el seu primer projecte conjunt, però que és nova perquè ha crescut i s’ha fet gran amb el temps. I escoltes la passió i el seu esperit de supervivencia, però de la pluja realment només saps per la basca del matí, la xafogor que et porta ofegat mentre carregues motxilla i pensaments per la ciutat, i per l’aplicació del mòbil, que et diu que haurà de ploure, s’ha de fer cas dels vaticinis digitals.

Els joves actors es comporten com a actors, agafen l’acció i la converteixen en postura i impostura, en posat i també en autèntica perplexitat davant d’una realitat tossuda i fràgil. De camí al cafè hem creuat entre una munió de manifestants amb samarretes verdes de la PAH arreplegant els seus estris, la seua escenografia, el seu posat també de postura i impostura. La realitat de qui dóna recolzament a qui pateix també ha esdevingut simulacre, una performance observada de gairò per vianants aliens al seu propi patiment.

Els joves actors tenen una companyia de nom Criadero de Morsas,  i després d’acomiadar-te, d’encaixar mans, d’intercanviar contactes, t’adones que no els has preguntat per l’origen d’aquest nom, que potser no és el més important, però et quedes amb el dubte i decideixes no fer una recerca al Big Brother, perquè trobaràs la resposta, i això li llevaria la màgia de sentir-la per boca dels seus creadors, en una futura conversa amb alguna botella de syrah, merlot, bobal o xarel·lo pel mig. 

I mentrestant no ha plogut, la xafogor continua, i saps i recordes a tothom com de maldestra és la pluja per ací, com d’excepcional, com de suspensió de la realitat són els moments previs a les tempestes, la tensa espera, l’expectació. Els dies de pluja són esdeveniments especials, i torna a la ment una part de la conversa amb els actors, quan et deien que voldrien que anar al teatre fóra un hàbit natural, no una circumstància particular, una quedada endiumenjada. I fas sense voler l’analogia amb la pluja, perquè també voldries que aquest ruixat que no arriba i ja provoca un certa ansietat fóra un fet natural, no com si la bufeta d’Úranos estiguera a punt de rebentar per culpa d’un perenne còlic nefrític. 

De moment, entre el teatre i la pluja, has aconseguit que l’actualitat no t’anegue el rabiòmetre. Fins i tot el trajecte en tren passa desapercebut, i deses al primer calaix les notes per a la propera andanada contra els gestors ferroviaris. I hi arribe. I quan tot just les portes automàtiques de l’estació s’obrin, esclata el cel i els càlculs renals del déu romà de la pluja es desfan en una onada furiosa que us espenta a dins de nou. I amb el desgavell dels trons i llampecs tornen els focs de Galícia, i els empresonaments polítics a Catalunya, i els enganys dels soterraments ferroviaris a Murcia, i els desnonaments, i tens clar que la pluja potser nomes rentarà la ronya  acumulada sobre el teu cotxe.