Sí al valencià 

Crec que ja es pot dir. Més encara: crec que ha arribat el moment en què s’ha de dir i s’ha d’alertar, sense dissimulacions, subterfugis ni tabús. És un fet: hi ha un molt preocupant descontentament generalitzat entre els mestres que s’estimen les paraules. Per què? Perquè les coses, a les aules i als patis de les escoles i els instituts valencians, sembla que no estan bé. Em dol haver-ho de formular cruament i sense embuts, però aquesta és la percepció que últimament he compartit amb un bon grapat de mestres indissimuladament malcontents: la implantació en els centres educatius del famós i controvertit PEPLI (sigles de l’altisonant Programa d’Educació Plurilingüe i Intercultural, regulat en la Llei 4/2018 de la Generalitat Valenciana) està sent una font permanent d’insatisfaccions, decepcions i frustracions per a la comunitat educativa, en general; i molt particularment per al professorat exquisidament compromés amb el seu treball. Ço és: per als mestres que professen l’amor a les paraules —el professorat que treballa i defén la necessitat d’una escola valenciana plural, digna i de trellat.

En efecte: molts mestres de secundària li han vist les orelles al llop ara que han hagut de confeccionar i presentar a l’administració educativa la concreció del PEPLI en els seus respectius instituts, per mitjà del corresponent PLC (Projecte Lingüístic de Centre). Per què? Molt fàcil: perquè s’han adonat que, a l’hora de la veritat, l’aplicació del nou marc legal establert en la «Llei 4/2018, de 21 de febrer, de la Generalitat, per la qual es regula i promou el plurilingüisme en el sistema educatiu valencià» es tradueix, realment —més enllà de la dolça i benintencionada verbositat que embolcalla amb aroma de flors i violes tal norma jurídica—, en una retallada absurda, alarmant i aberrant d’hores lectives que, fins ara, es vehiculaven en valencià: precisament, la llengua en què l’alumnat presenta un evidentíssim dèficit formatiu per raó de la no menys evident situació sociolingüística lamentable. Dit en clar: es queixen que la reforma legal auspiciada pel Govern del Botànic mutila, coarta i fa recular encara més la ració de valencià que, fins ara, les nostres criatures rebien a les escoles i els instituts.

Més d’un centenar de centres educatius de secundària han decidit alçar la veu davant d’un tal desficaci i han acordat en els respectius claustres l’adhesió a un manifest en què expressen la preocupació i la dissidència davant dels efectes de la referida reforma legislativa. «Centres pel valencià», es titula, aquest manifest. I ve a dir, a recordar i a argumentar coses tan elementals com, per exemple, que «el nostre alumnat és competent en llengua castellana en acabar els seus estudis, ja que el castellà és la llengua majoritària en els mitjans de comunicació» i que «necessitem normalitzar el valencià i no volem perdre drets lingüístics que ens han costat molt d’aconseguir», etc. En últim terme, aquests mestres que s’estimen les paraules, s’aclamen com qui s’agafa a un ferro roent —o com qui demana el perdó a les portes d’una execució—, a l’eventualitat de poder-se acollir, extraordinàriament, «a l’article 8 de la llei 4/2018 i que se’ns autoritze, a aquells centres que així ho sol·liciten, un PLC experimental progressiu en la vehiculació de matèries no lingüístiques en castellà, i flexible en la possibilitat de plantejar l’aplicació dels percentatges treballant només aquelles competències lingüístiques que són deficitàries en l’alumnat per a garantir els objectius de la llei.» Dit en plata: demanen poder-se acollir a l’excepcionalitat dels projectes «experimentals» perquè els efectes de la llei, ordinàriament aplicada, són a ulls vista empobridors i nefastos: una puntillla, en termes de tauromàquia, per a la salut del valencià en el nostre sistema educatiu.

Convindria no oblidar-ho: en matèria de competències lingüístiques, i tractant-se del sistema educatiu valencià, «garantir els objectius de la llei» significa jurídicament —fa una mica de pena i vergonya, a aquestes alçades de la correguda, haver de recordar-ho— que «qualsevol que haja estat la llengua habitual en iniciar els estudis, els alumnes han d’estar capacitats per a utilitzar, oralment i per escrit, el valencià en igualtat amb el castellà» (Llei 4/1983, d’ús i ensenyament del valencià, article 19). És aquest, i no un altre, el principi fonamental i de consens en què coincideixen, a més de la LUEV de la Generalitat Valenciana, totes les successives lleis generals d’educació de l’Estat espanyol: la LODE (Llei Orgànica 8/1985), la LOGSE (Llei Orgànica 1/1990), la LOPEG (Llei Orgànica 9/1995), la LOQE (Llei Orgànica 10/2002), la LOE (Llei Orgànica 2/2006) i la LOMQE (Llei Orgànica 8/2013).

No és ara i ací el moment de valorar aquesta demencial incapacitat de la política espanyola per a aconseguir un gran pacte per l’educació que estalvie aquesta tradicional pràctica —tan lamentabilíssima, als meus ulls— d’haver de derogar sistemàticament les lleis generals d’educació cada vegada que hi ha un canvi de signe polític en el Govern de Madrid. Sí que ho és, en canvi, el moment —em sembla—, de subratllar que, amb independència dels colors més rojos o més blaus dels governants de torn, totes les lleis estatals, absolutament totes, han coincidit indefectiblement en un principi que és ecumènicament assumit com a lògic, equitable, conseqüent, entenimentat, raonable. De sentit comú. De trellat. És a saber: que les criatures escolaritzades en els sistemes educatius corresponents a territoris amb dues llengües oficials, al final de la correguda —quan completen la seua escolarització—, han de ser plenament competents en una llengua i l’altra, i disposar, a més, d’unes competències comunicatives pragmàtiques, mínimament potables, en una o dues llengües estrangeres (l’anglés, principalment). Aquest hauria de ser, de facto, als meus ulls, un dels pilars indiscutibles del gran pacte per l’educació que mai no hem estat capaços de construir per raó d’espuris interessos partidistes i electoralistes. De fet, personalment mai no he trobat cap polític en actiu, de cap facció o partit, que haja gosat pronunciar-se obertament en públic el sentit de dir: «No: jo no vull que les xiquetes i els xiquets aprenguen castellà!» O bé: «No: jo soc partidari que les criatures no aprenguen valencià i que la llengua pròpia desaparega del mapa!» O ara: «No: jo no vull que l’anglés es puga estudiar a les escoles o als instituts! Fora l’anglés!» Potser hi ha qui ho pensa així, en el seu fur intern, però sempre evita confessar-ho en públic. Senzillament: perquè defendre la burrera, el totalitarisme, el genocidi cultural, la indigència moral, la incultura, la intolerància o l’odi a les paraules —que és tant com dir: l’odi a la vida i al coneixement— són sempre males cartes en la partida del sempre esvarós joc de la política.

Sempre ho he pensat així: en democràcia, és competència dels polítics, com a legítims representants de la voluntat popular lliurement expressada en les urnes —sobra dir-ho!—, acordar quins han de ser els objectius, els propòsits, els recursos i els principis dels serveis públics que les institucions administren. Però fora saludable que, en l’execució concreta de les mesures necessàries per a assolir les metes traçades, els responsables de la cosa pública confiaren una mica en els especialistes: en els experts de l’àmbit en qüestió. Una ministra de Sanitat o una consellera de Sanitat ha de decidir, posem per cas, que la Sanitat siga universal i gratuïta per a totes les persones que, en un moment determinat, patisquen un problema de salut. I hi ha de gestionar, clar, els necessaris recursos pressupostaris i les estratègies organitzatives. Però és evident que a l’hora de ser operats d’una apendicitis, ningú de nosaltres voldríem que ens vinguera de cara, dins del quiròfan, bisturí a la mà disposada a obrir-nos el ventre, l’Excel·lentíssima Senyora Ministra de Sanitat, Consum i Benestar Social Carolina Darias o l’Honorable Consellera de Sanitat i Salut Pública Ana Barceló: com tampoc no crec que ni l’una ni l’altra autoritat no deu sentir inclosa, entre les moltes competències dels respectius càrrecs, la d’entrar als quiròfans dels hospitals públics i privats a practicar apendicectomies un parell de matins a la setmana.

I tanmateix... Tanmateix, em fa l’efecte que, en relació amb les llengües i amb l’educació, sempre hi ha hagut entre la classe política un gust especial pel quiròfan: per la incisió, la ferida, la víscera, la sang. Per ficar el bisturí dins la carn arran de mànec. I això, evidentment, en detriment d’una mínima confiança —per continuar en la comparació— en les facultats del metge professional, del cirurgià experimentat, de l’especialista entenimentat. Tant és així que en una quarantena d’anys de successius governs democràtics mai no s’ha pogut aconseguir —ai!— una cosa tan elemental i bàsica com el compliment de la llei, en el sentit ja citat de garantir que tot l’alumnat, en completar l’educació obligatòria, siga competent «per a utilitzar, oralment i per escrit, el valencià en igualtat amb el castellà».

N’hem vist de tots colors, en aquest sentit. Entre les pensades que, en matèria d’educació plurilingüe, han fet història en la tradició recent de l’educació valenciana, hi va haver la d’un conseller que, després de temptejar la idea d’introduir el xinés mandarí com a llengua vehicular a les escoles valencianes, va proposar l’any 2011 la generalització d’un model que significaria l’abolició de les anomenades línies en valencià (programes d’èxit, objectivament avaluats, com eren al seu moment el PIL i el PEV). Es tractava d’un model de trilingüisme que consistiria —cite— en «una sola línia que integraria els dos idiomes oficials i la llengua estrangera, en què no es podrà impartir menys d’un terç en castellà i valencià, ni més d’un terç en anglés.» Fem memòria, per favor: perquè encara ara em fa l’efecte que ressonen pels racons de la plaça de la Mare de Déu de València els crits de «Font de Mora, dimissió! Font de Mora, dimissió! Font de Mora, dimissió!» Milers de persones —unes 22.000, segons els organitzadors— s’hi van concentrar el 6 de juny de 2011 per a rebutjar, amb el lema «Sí al valencià», aquella proposta amenaçant en què les llengües quedaven escudellades en l’ordenació del sistema educatiu valencià a colps de percentatges (mínim de 33% per al valencià, mínim de 33% per al castellà, i màxim del 33% per a l’anglés), com si foren peces de cansalada en la recepta d’un plat de carn al forn: «Talle’m quart i meitat d’aquesta llengua i pose’m ració i tres quarts de l’altra, i la que admeta de la tercera!»

On s’havia vist, això! De més a més, la mesura suposava la supressió de les línies en valencià. L’aleshores president d’Escola Valenciana, Vicent Moreno, qualificava aquesta supressió de les línies com una autèntica barbaritat». Torne a citar: «Tenim 230.000 famílies amb fills estudiant en valencià aquest curs: intentar prohibir això és una barbàrie!», denunciava. Quin moment històric, aquell! El mateix mes de juny de 2011 l’ínclit Alejandro Font de Mora va deixar de ser conseller d’Educació en el Govern que Francisco Camps presidia i va quedar relegat a un càrrec de consolació: la Vicepresidència de les Corts. No em sé imaginar què hauria passat —com hauria estat la reacció de la comunitat educativa i de tota la ciutadania de trellat que estava pel «Sí al valencià»— si, en aquell moment, l’honorable conseller haguera tingut la pensada de, pel mateix preu, carregar-se, a més de les línies de valencià, el títol de la Capacitació Lingüística...

Certament, tractar a colp de percentatges —talment com les porcions dels pastissos, de les truites a la barra del bar, o les receptes de la carn al forn— les racions de llengua que s’acabarien escudellant en l’ordenació d’un sistema educatiu no semblava, en aquella proposta fondemòrica, una estratègia òptima. Ni tan sols raonable. Era, efectivament, inadmissible tenint en compte que el mínim assignat per al valencià, la llengua més necessitada d’una compensació positiva als centre educatius, quedava establerta —hi insistisc— en un 33% que, segons el context, seria sens dubte insuficient per a assolir l’objectiu legalment establert, de formar ciutadans degudament «capacitats per a utilitzar, oralment i per escrit, el valencià en igualtat amb el castellà».

Doncs bé: és el cas —costa de creure!— que el nou marc legal ara en procés d’implantació en l’educació secundària (el programa que s’ha volgut batejar amb la petulant denominació de «Programa d’Educació Plurilingüe i Intercultural», PEPLI), se centra, exactament igual com aquella frustrada proposta del conseller Font de Mora de l’any 2011, també en un principi de mínims percentuals. I —com són les coses!—, igualment, en la supressió, de facto, del model d’excel·lència que significaven les línies en valencià: justetament, la mesura que el president d’Escola Valenciana qualificava el juny de 2011 com a «barbàrie». Ah! Això sí: amb una diferència molt remarcable quant a les mesures i les percentatges de cada llengua. Si aquell deplorable model trilingüe del senyor Font de Mora establia racions mínimes de quart i meitat per al valencià (un 33%), les rebaixes regulades en l’actual PEPLI fixen una «dosi» de valencià encara molt més pobra. Del «quart i meitat» se’n perd la «meitat» i hi queda, només, el «quart»: un 25%. No un 33% com a mínim, per al valencià, no: un 25% només.

Els mestres —els mestres que s’estimen les paraules— se’n fan creus, clar. I els comentaris dels qui saben quin és el pa es cou amb açò del PEPLI apunten tots en la mateixa direcció: «És un error com una catedral.» «Quin desastre.» «Carregar-se les línies per a això?» «”Ghettos”! Diuen que les línies eren ghettos... Bona solució tenim! Per a eliminar els ghettos resulta que se suprimeixen els models que funcionen i ho anivellen tot amb en un model ineficient. Certament: una ruïna total per a tots ja no té ghettos» «Mira, Joan: ara es fa menys valencià a les escoles que abans. I això, en la situació sociolingüística en què estem, és criminal.» «El meu fill feia les Matemàtiques en valencià; la meua filla, ara, resulta que les ha de fer en castellà.» «Quin sentit té que hagen d’estudiar la història —la història dels valencians— en anglés? Quin trellat és això?» «Li han pegat un patada al vesper, han irritat el fanatisme lingüístic valencianòfob i, total, per a què? Per a generalitzar un model educatiu abocat al fracàs, en què no es garantirà la formació lingüística en valencià de les xiquetes i les xiquets!» «Mira, la veritat: això del PEPLI està fent més mal que una pedregada.» «No serveix per a complir la llei. I una cosa pitjor: no resol les necessitats formatives de les xiquetes i els xiquets.» «Ho saben, que és un fracàs, ho saben: però potser no volen revocar-la per no haver de reconéixer que s’han equivocat. Jo m’ho explique. Si no hi ha cosa més digna i més productiva en política que saber rectificar!» «Sí, sí, sí. Tots podem entendre que la Llei del Plurilingüisme venia molt condicionada pel fet que la justícia va tombar el decret aquell del model lingüístic educatiu valencià, de 2017. Però xica, xica, xica! Home, toca! La cosa no té nom.» «La veritat: esperàvem una altra cosa. Esperàvem una altra cosa.» «I, damunt, encara els qui es queixen són els qui no volen el valencià: si resulta que ací és el valencià el grandíssim perjudicat!» «La sensació de fiasco és total i absoluta. Saps allò que cantava Lluís Llach? “No era això, companys, no era això...” Doncs aquest és el sentiment.»

Sempre he pensat que els partidaris del «Sí al valencià» eren i són, en realitat, els partidaris del «Sí a les llengües», «Sí a la diversitat», «Sí a la pluralitat», «Sí a la cultura», «Sí al respecte», «Sí a l’amor a les paraules». I que aquest «Sí» ha d’anar molt més enllà de les conjuntures o les circumstàncies polítiques d’un moment històric puntual, anecdòtic, determinat. Per això crec que s’ha de poder dir i reivindicar serenament, també ara, com al juny de 2011, davant d’una mateixa expectativa insatisfactòria, amenaçadora i frustrant —sense dissimulacions, subterfugis ni tabús—: «Sí al valencià.» Ni que aquest «Sí al valencià» —aquest «Sí al trellat»— comporte l’exercici honest de plantejar, públicament i amb la més constructiva de les voluntats, la necessitat imperiosa que, més prompte que tard, aprofitant l’avinentesa de l’adaptació del sistema educatiu valencià a la Llei Orgànica de Modificació de la LOE (la LOMLOE, o «Llei Celaá») d’imminent aprovació —ja sabem: nou Govern, nova Llei General d’Educació—, el Govern valencià replantege les coses d’arrel i aposte per un model que garantisca, si pot ser, una mica més de «quart i meitat» en el trellat de l’ordenació del sistema educatiu.

Ah! I sobre els efectes que tindrà la desaparició del títol de Capacitació Docent per als mestres (a pesar que totes les universitats públiques valencianes es van manifestar explícitament en contra de tal mesura en infinites reunions, i també formalment per mitjà de les corresponents al·legacions!), si això, ja en parlem un altre dia.