Contra la política

L’escena —absolutament inversemblant— es va produir el diumenge passat, a poqueta nit, a la plaça de l’Església d’Altea. Ens havíem regalat el plaer de fer una passejada literària en família pels carrers del poble, de la mà de l’inigualable Juanvi Martín. Un centenar llarg de persones ens havíem concentrat a la plaça de l’Ajuntament, amb il·lusionat esperit lúdic, en resposta a la convocatòria de la primera activitat de la 20a edició d’Encontes, el Festival de Narració Oral d’Altea que el polifacètic —i impagable— Blai Senabre ha sabut fer nàixer, créixer i consolidar, a poc a poc, al llarg de dos dècades.

La passejada, programada i anunciada com a «Cercavila literària», va discórrer per la plaça de José María Planelles, el carrer Comte d’Altea, la plaça del Convent, el carrer Pont de Montcau, la costera del Mestre de la Música, el carrer Remei —o el carrer Carreta, ara no ho sabria dir del cert—, la costera del Sol, la plaça de Carmelina Sánchez-Cutillas, la glorieta de Francesc Martínez i Martínez, el carrer Fondo, el Portal Vell, el carrer Major i, finalment, la plaça de l’Església. Va ser, senzillament, una pura meravella. Amb el do de la comunicació, l’afabilitat i l’amenitat que el caracteritzen, Juanvi Martín va anar il·lustrant les seues saboroses explicacions amb referències literàries que recreaven els paratges i els paisatges d’Altea, i en les diferents parades de la ruta obsequiava la concurrència amb marcapàgines expressament dissenyats per a l’ocasió. En la seua veu cobraven vida —i sentit— textos de Gabriel Miró, Juan Antonio Espinosa, Sara Llorens, Francesc Martínez i Martínez, Francisco Martínez-Orozco, Carmelina Sánchez-Cutillas, Roy Campbell i no sé quantes autores i autors més.

Però ja dic: la situació inconcebiblement rocambolesca que ara vull rememorar es va produir ben bé al final de la ruta, quan el grup d’expedicionaris literaris va coronar el poble i va arribar, per fi, a la plaça de l’Església. Després de l’última intervenció, tots els participants vam aplaudir efusivament el nostre guia literari i aquest, després dels sabuts agraïments, va voler cedir la paraula a Blai Senabre, director d’Encontes, perquè fora ell qui tancara l’acte i recordara la programació que aquests dies està omplint de fantasia les places i els carrers d’Altea. I va ser just quan Blai estava començant a fer ús de la paraula, amb el somriure contagiosament generós i bonhomiós que sempre ofereix, que una dona d’uns seixanta o setanta anys s’hi va apropar, el va sentir parlar i es va sentir acreditada per a reclamar-li a crits, com si en aquell precís moment se l’haguera d’emportar el mateix dimoni:

—¡En castelllano! ¡En castellano! ¡En castellanooooooooo!

El pobre Blai, incrèdul davant d’aquell gest aberrant i inesperat, es va quedar com atordit:

—En castellano... —va repetir, Blai, sense comprendre molt bé a quin sant venia aquella intromissió, i sense acabar de fer-se a la idea que allò que passava poguera estar passant.

No m’ho vaig pensar gens. Era la primera ocasió que formant part d’un públic testimoniava una situació així. El cas és que de seguida em vaig obrir pas entre els estupefactes participants de la ruta i em vaig oferir alegrement com a voluntari per a aportar una solució a aquella desconcertant reivindicació de la dona:

—No et preocupes, Blai —li vaig dir a l’amic—. Continua, que jo m’oferisc com a voluntari per a fer-li d’intèrpret a la senyora si té dificultats de comprensió.

—Xe, gràcies, Joan! —va dir, sense deixar de somriure, el director d’Encontes.

Ja situat al costat mateix de la increpadora dona, li vaig oferir, també jo —amatent—, un vistós somriure de cortesia (una mica postís, potser, no ho sabria negar); i li vaig dir, en veu baixa, a cau d’orella:

—No se preocupe señora. Esta es una actividad anunciada en valenciano, pero si no lo entiende yo se lo voy a ir traduciendo todo poquito a poquito al oído. Le garantizo que no se va a perder usted detalle. ¡Ya vera qué fácil es! Por poco que se lo proponga, si se queda usted unos días por aquí, enseguida le va a pillar el truquillo y empezará a comprenderlo.

Però aquella senyora no tenia problemes de comprensió, es veu que. Perquè davant del meu oferiment —que evidentment no devia esperar-se—, va reaccionar d’una forma certament curiosa, xocant, divertida:

—No, no, no! Si jo sí que lo entenc —protestava amb un valencià imperfecte, però que delatava una clara voluntat de no voler passar per inculta, ignorant o incompetent davant dels meus ulls—. No necessite que ningú venga a traduir-me, a mi. Jo lo entenc tot, tot, tot. ¡Completamente, vaya!

Mentre la senyora em feia en privat tan sorprenent aclariment, Blai havia acabat ja el seu brevíssim parlament d’agraïment i tancament de l’activitat, de manera que ni tan  sols no em vaig arribar a estrenar com a intèrpret particular d’aquella cridadora senyora. Però clar, no em vaig estar de dir-li:

—I si vosté entén el valencià perfectament, quin problema tenia?

—¡Es que no todos lo saben! Mira: por ejemplo, ella. ¡Ella no lo sabe! —se’m va queixava, amb vehemència.

—Ella? Qui? —m’hi vaig encuriosir.

—Ella! —i la dona va assenyalar la xica que tenia just al seu costat...

—Ella? —vaig voler corroborar, assenyalant, en efecte, la dona més jove que tenia al seu costat.

—¡Sí, ella! ¡Ella no lo sabe! ¡Anda, quéjate! ¡No te calles, mujer! ¡Quéjate! ¡Diles que no lo entiendes! —li demanava, a la dona més jove, amb to imprecant, fent veure ara que la seua intervenció a crits havia sigut en defensa d’aquella suposada víctima de la incomprensió lingüística.

Va tindre mala sort, la veritat, aquella senyora, en aquell moment. Perquè aquella dona més jove que tenia al seu costat i que, segons ella, patia els suposats problemes d’incomprensió en valencià era en realitat... La meua amiga Maridé! I Maridé, en el perfecte valencià que sempre fa sevir, li va aclarir, a la dona:

—Senyora, però què diu? A mi, deixe’m estar i no em clave pel mig...

El nodrit grup de la ruta literària ja s’havia anat dispersant, alié a la nostra conversa. Però jo no. Jo vaig mirar la senyora aquella als ulls i li vaig recriminar expressament, amb aire paternal, la seua mala acció —com cal recriminar els xiquets sempre que es porten malament, quan fan servir la violència contra algú, quan menteixen amb perversitat i mala intenció—:

—Vosté no comprén que això que acaba de fer està molt lleig? Està molt lleig, molt lleig, molt lleig.

—¡Bueno, es que ya está bien! ¡Estamos en España y en España se habla español! —va espletar. Tardava a dir-ho, la senyora.

—Perdone? —la vaig inquirir, sense abandonar el to admonitori, una mica professoral.

—¡Es que yo todo esto de la política, como que no! Estoy contra la política. Estoy contra todo tipo de política, ¿sabe? ¡Y ya está!

La reacció d’aquella pobra dona valencianòfoba em va recordar, inevitablement, allò que contaven de Franco, que una volta li va arribar a aconsellar a Sabino Alonso Fueyo, director del diari falangista Arriba: «¡Usted haga como yo y no se meta en política!»

—Però senyora! Que no veu que la que està fent política és vostè? I no una política qualsevol, sinó una política furibunda, perversa, lamentable, tendenciosa, totalitària, discriminatòria, corrosiva, tòxica, supremacista, radical, pèrfida, malaltissament ultranacionalista... J ali dic: això que acaba de fer està molt lleig. Molt lleig, molt lleig, molt lleig. Atempta contra la civilitat, contra la convivència, contra la cultura. És una conducta reprovable: reprovable en grau superlatiu. Abominable. Senzillament: això no es fa. No ho torne a fer, eh? No ho torne a fer això, mai més. Mai, més, eh? S’imagina que va vosté un dia parlant tranquil·lament pel carrer i l’aborda algú cridant-li desaforadament: «En valencià! En valencià! En valenciààààààààà!» No. Per favor: no ho torne a fer, que és molt lleig. Les paraules són sagrades. I això que vosté acaba de fer és horrible. Perquè deixe’m que li diga una cosa: res no ens delata tan humans, tan dignes i tan civilitzats com l’amor a les paraules, comprén? Sí, sí, sí. Ja li ho dic, jo: l’amor i el respecte a les paraules són una forma d’amor i de respecte a la vida; una forma d’amor i de respecte als altres.

Tinc per a mi que aquesta senyora, hooligan del «¡En castelllano! ¡En castellano! ¡En castellanooooooooo!», no devia ser la primera vegada que protagonitzava un gest com aquest. Ignore si l’emfàtica —però educada— recriminació que li vaig fer ha servit per a res: si l’ha portada, ni que siga en un mínim grau (o no), a reconsiderar la seua agressiva vocació discriminadora, repressiva i intransigent. El fanatisme —ai!— no s’arregla amb una conversa de quatre o cinc minuts, ni tampoc amb una reprimenda de dotzena i mitja d’adjectius. M’acontente de pensar, això sí, que la senyora, en aquesta ocasió, potser per primera volta, se’n va tornar a casa mínimament desconcertada: amb una magnífica  oportunitat de pensar que potser no és del tot normal, aquest odi seu públicament expressat contra les paraules —contra la gent que s’estima les paraules.

Fet i fet, la senyora del gest furibund no probablement és el problema. En el fons, potser la veritable qüestió que hauríem d’atendre és com i per què, en una societat com la nostra, ha resultat possible que es perpetue durant tants anys la hipertròfia d’un nacionalisme espanyolista, agressivament totalitari i supremacista, d’origen franquista. Quina pedagogia no hem sabut fer? Quins consensos polítics no s’han sabut aconseguir? Com és que continuem tan deficitaris de trellat? Per què el sentit comú es resisteix a ser efectivament comú? Qui alimenta políticament l’odi a la diferència i a la diversitat? Quines formes de la irresponsabilitat política s’han estat practicant durant els últims quaranta o cinquanta anys perquè això continue passant? Per què la flama del feixisme —del feixisme sociològic i ideològic— continua cremant davall la cendra de les nostres aparences democràtiques? Quina política lingüística s’ha dut a terme, perquè aquesta mena d’actituds continuen sent possibles? O millor dit: quina és la política lingüística no s’hi ha sabut fer?

No ho sé, la veritat... Entenc que la cosa no deu ser fàcil d’apedaçar. Però supose que reconéixer les imperfeccions, les imprudències, els errors, les claudicacions, les renúncies, les estafes, les temeritats, els fracassos i les imperícies comeses durant la Transició hauria de ser un primer pas per a superar, d’una vegada per totes, el feixisme latent perdura, i que cada cert temps revifa, amb major o menor intensitat, de la mà d’un hipertròfic —fanàtic, totalitari, sectari, intransigent, reaccionari i perniciós— nacionalisme ultraespanyolista.

«Estoy contra la política. Estoy contra todo tipo de política», m’advertia aquella senyora ultraista, el diumenge passat, a la plaça de l’Església d’Altea. En això —ho he de reconéixer— sí que em va guanyar la partida. I no per poc. Perquè servidor només està contra una única classe molt concreta de política: la de la irrespectuositat, el fanatisme, l’obstinació, la intransigència i la intolerància; la que no sap comprendre que en l’amor i el respecte a les paraules hi ha l’amor i el respecte a la vida —el secret últim de l’amor i els respecte als altres i, en general, de l’amor i el respecte a la condició humana.