Senyores i senyors

La gran Elvira Cambrils va saber posar el dit a la nafra, el passat dimecres, en una publicació difosa per xarxes socials —un consell: facen-se el regal de seguir-la, si encara no ho estan fent— que, al meu parer, encertava al cor d’una diana especialment sensible. Mentre tots els mitjans de comunicació del món cobrien la històrica cimera de l’OTAN a Madrid, ella capturava unes singulars imatges de la peça informativa «La otra cumbre, de excursión» (en referència a les cònjuges dels dirigents), de les Noticias de La Sexta, i les comentava amb el text següent: «Oh, genial! Una fantàstica idea per a reforçar la Doneta-Florero que ajuda a l’èxit de l’Home-Actiu! Mentre ells planifiquen la guerra, elles elogien la roba i el calçat i van d’excursió. / Indignada! / I farta!»

Es comprén perfectament la indignació i la fartera de la lúcida i genial novel·lista de Pego. Perquè l’eloqüència de les imatges no concedeix el més mínim marge per a la controvèrsia: en els greus i decisius assumptes del gran club de l’art de la guerra que és l’OTAN, resulta que el poder és encara com en el vell —i ranci— anunci del brandi Soberano: «és cosa d’homes». I les senyores dels poderosos senyors que deliberen sobre recursos, inversions i estratègies en el gran negoci mundial de la mort, la força, les armes i la violència, exhibeixen impúdicament un paper decoratiu i accessori com a acompanyants dels seus importants i influents marits.

Les imatges comentades per Elvira Cambrils, de les cònjuges dels mandataris passejant en grup per aquest o aquell altre paratge de Madrid (amb l’única excepció masculina dels senyors Gauthier Destenay, marit del primer ministre de Luxemburg, Xavier Bettel, i Juraj Rizman, parella de la presidenta d’Eslovàquia, Zuzana Čaputová) té la seua evident correspondència amb les imatges dels senyors oficialment reunits en les corresponents sessions de treball. És l’altra cara de la indignació i la fartera a què al·ludia Elvira Cambrils: l’evidència que els màxims representants dels països membres de l’OTAN són, en la immensa majoria, homes. Només cal observar, en aquest sentit, la típica foto de família dels participants en la reunió: del total de trenta-dos mandataris que hi apareixen retratats, nomes quatre són dones. Són l’excepció en aquest selecte club de governants i dirigents, tan desequilibradíssimament masculí: la primera ministra de Dinamarca, Mette Frederiksen; la primera ministra d’Estònia, Kaja Kallas; la primera ministra d’Islàndia, Katrin Jakobsdottir; i la ja citada presidenta d’Eslovàquia, Zuzana Čaputová. Tots els altres vint-i-vuit participants en la cimera eren homes. I val a dir que això continua passant en una organització de països occidentals democràtics que, suposadament, se situen a l’avantguarda del feminisme, de la igualtat d’oportunitats, de la no discriminació per raó de gènere, del foment de la paritat, del trencament de sostres de vidre, etc., etc., etc.

No. Les coses no van bé. I convé observar-ho i denunciar-ho: ni que siga per a saber de quin mal hem de morir. Fa temps que, en relació amb la qüestió del gènere, vaig començar a comprendre que allí on s’evidencien desequilibris estadísticament significatius quant als percentatges de senyores i senyors —o bé en les funcions, les responsabilitats, els papers, les expectatives, les pràctiques, els deures i els drets de les unes i els altres—existeix indefectiblement una disfunció que requereix reflexió, anàlisi crítica, debat social, reconsideració i assumpció de mesures correctives. I em sembla una evidència que encara hi ha —ai!— molt, molt, moltíssim camí per recórrer en matèria d’igualtat efectiva entre gèneres: només cal atendre que la desigualtat de participació en àmbits com els estudis universitaris (hi continua havent carreres majoritàriament de xics i carreres majoritàriament de xiques), els oficis (la paritat d’homes i dones en els consells d’administració de les grans empreses serà un indici tan esperançador com la coparticipació d’homes i dones en els oficis físicament més pesats i exigents de la construcció, el transport o les obres públiques), la creativitat artística (diu molt de la nostra societat la desproporció encara constatable entre compositors i compositores, directors i directores d’orquestres o bandes, escriptors i escriptores, arquitectes homes i arquitectes dones o, posem per cas, directores i directors de cinema), l’esport (només cal pensar que l’èxit ara emergent del futbol femení no és sinó un primer i simbòlic pas en la superació d’una desigualtat total i absoluta), la ciència (quantes investigadores principals de grans projectes de recerca són dones i quants homes?), etc.

És ací on cal contextualitzar, diria, el fet incontrovertible que, en el nefast àmbit de la guerra, l’armamentisme i la militarització, també existeix una clara i vergonyant desproporció: un cas com un cabàs pel que fa a la desigualtat de gènere. No solament en el més alt nivell, de presa de decisions entre els líders dels estats que integren una organització com l’OTAN: també en la mateixa atrocitat de la guerra a peu de trinxera; en l’abominable espectacle de les bombes, els fusells, els tancs, els avions, els míssils, la sang, les condecoracions i els cossos mutilats. Ho podem veure, sense anar més lluny, en cada telediari en què es reprodueixen les imatges atroces que la guerra d’Ucraïna va generant: per amplíssima majoria estadística, són els senyors els qui fan la guerra i perpetren la mort i la destrucció, mentre les senyores protagonitzen l’èxode, la fugida, l’atenció de criatures i vells. Fins i tot en la lamentabilíssima, extrema, absurda i nauseabunda monstruositat que és la guerra, la diferenciació entre gèneres es manifesta de manera clara i palmària: tant, que em pense que no resultaria gens senzill imaginar una situació com la que ara mateix estem vivint a Europa amb els papers de Vladímir Putin i Volodímir Zelenski assumits i exercits per dones. Paren a pensar-ho, per favor: la guerra —el relat i l’espectable abominable de la guerra— seria igual si Rússia i Ucraïna estigueren presidides per dones?

No ho sé... Sé només que no per ser jo home deixe de compartir solidàriament la sensació d’indignació i fartera que Elvira Cambrils manifestava en la seua publicació. I que, de més a més, el cos em demana compartir també, de manera pública, una sospita que fa temps que em rosega per dins: es pot establir cap tipus de relació de causa i efecte entre l’excés de testosterona que es concentra en cada reunió com la de la cimera de l’OTAN a Madrid i la indissimulada perversitat de les decisions que s’hi adopten? Vull dir: en un món realment civilitzat, raonable, solidari i igualitari, es plantejaria com a horitzó desitjable la necessitat d’invertir en armament —en el negoci de les armes, de la mort i de la guerra— un 2% del PIB de cada país? S’entendria com a lògic i raonable el propòsit invertir en artefactes dissenyats per a matar persones el doble del que ja s’està invertint actualment (en el cas d’Espanya, sobrepassar els vint mil milions d’euros anuals)? S’admetria el desgavell de comprometre entre els països més desenvolupats del món una despesa major en defensa que en ciència, art, cultura, sanitat o educació? Es cometria la imbecil·litat de declarar formalment que un país com Xina «desafia» els interessos, la seguretat i els valors de l’Aliança Atlàntica, com aquell mató de barri que va provocant i buscant brega a tort i dret, en comptes de dialogar i provar d’aplanar coquetes allà on creu que podria sorgir un conflicte? Es callarien com ara es callen les preguntes clau en relació amb el negoci de la mort i de la violència —preguntes que naturalment apunten a qui provoca les guerres, a qui li convé alimentar-les, per què n’hi continua havent, qui en trau profit, quines interessos hi ha en joc, quants diners s’hi mouen, qui els guanya aquests diners, etc.? 

Insistisc: no ho sé. Sé només que també eren essencialment homes, els agents de les forces de seguretat marroquins responsables de les desenes de morts immisericordes que la setmana passada es van perpetrar a la frontera de Melilla. N’han vist les imatges? La muntonada de cossos? Han parat a pensat que qualsevol d’aquells morts o ferits podria ser el seu pare, el seu home, el seu germà, el seu fill? No han tingut ganes instintives de vomitar, quan han vist les imatges dels cossos morts i els ferits agonitzant sense assistència ni auxili? No sé si hi havia cap dona entre les persones ferides i mortes: de fet, és probable que mai no arribem a saber del cert ni tan sols quantes víctimes mortals hi va haver en tan macabre episodi. L’única cosa que sé —això sí— és que va ser un home, i no una dona, qui va valorar aquella salvatjada inhumana sense la menor empatia amb les víctimes com «un assalt violent ben resolt per part dels dos cossos de seguretat, tant d’Espanya com del Marroc», de manera que calia «reconéixer l’extraordinari treball que estan fent allí les forces i cossos de seguretat» i, en aquest sentit, va «agrair el treball que hi està fent el Govern marroquí». Al capdavall, per damunt dels morts, es veu que calia «subratllar el més important, que és tenir unes relacions com les que tenim amb un soci estratègic com el Marroc», tenint en compte que l’assalt violent en qüestió «precisament el que fa és posar en qüestió ni més ni menys que la nostra pròpia integritat territorial».

Maria Santíssima! Mentre hi haja dirigents disposats anteposar indignament el fanatisme per una idea política abstracta (com ara aquesta de la «integritat territorial») per damunt del bé suprem que significa el prodigi de la vida —qualsevol vida humana— mai no hi haurà OTAN, ni pressupostos d’estat, ni cimera, ni exèrcit, ni carrera armamentística, ni sursum corda en salmorra que ens puga redimir i salvar. Perquè, de fet, si bé es mira, en l’origen de totes les guerres del món hi ha sempre, ençà i enllà del càlcul especulatiu de qui hi fa negoci (polític o econòmic), la hipertròfia dels patriotismes enconats, els supremacismes cretins i els nacionalismes totalitaris. Sempre i en qualsevol cas: l’impetigen d’una ideologia fanatitzada —degudament amerada amb testosterona.

Sí, estimada Elvira, sí. A gosades vida que hi ha motius per a la indignació —i la fartera! Haurà de ser precisament des d’aquesta indignació i aquesta fartera, senyores i senyors, que perseverem en l’aventura de somniar, reivindicar i construir un món millor: més bell, més just, més savi, més pacífic, més solidari —i més igualitari.