Sense por a 60 metres per redescobrir el Pantà de Relleu

VALÈNCIA. 200 metres de longitud, 60 metres d’altura i una presa de 500 anys als teus preus. Les xifres són de vertigen, però més es patiria construint durant dos mesos esta nova infraestructura sobre el riu Amadòrio a l’interior de la Marina Baixa.

Al Caminito del Rey de Màlaga, las passarel·les de Montfalcó entre Aragó i Catalunya i el Parrissal de Beceite i Montoro de Mezquita a Terol ara se suma una nova fita: la passarel·la de Relleu. “Arriben a un lloc on abans no es podia arribar, ni vore-ho. El potencial de les vistes, la perspectiva de la presa... És un al·licient per tirar avant el projecte”, avança Fernando Arranz, treballador a Vía Libre.

“Som una empresa de treballs verticals. Dins d'això, teníem experiència en llocs de difícil accés, confinats, subaquàtics… Però el 2008 quan arriba la crisi ,l'empresa es va redefinir, fèiem feines a la natura per muntar càmeres per observar aus… Ara el 95% dels treballs són de muntanya”, explica Arranz.

“Porte dels 18 anys fent espeleologia, escalada, barranquisme… Va ser una evolució natural perquè ja dominava treballar amb cordes. Des del 2010 fem passarel·les, la primera va ser a Montfalcó. Ens hem especialitzat en passarel·les de molt difícil accés, sabem treballar amb helicòpter per a transportar el material, els apilaments... Optimitzem molt els materials, invertim en maquinària moderna autònoma, sense generadors.. Molta pràctica per ser molt productius amb poc personal en el menor temps possible”.

Per dissenyar estes infraestructures, es treballa sobre dos variables: recórrer el menor desnivell i enganxar-se a la millor roca. “Ha de ser un disseny còmode, linial sense massa escalons. Per això portem un dron, que també ens permet fer una primera passada amb vista humana per garantir que recorrem les millors vistes, que normalment són les més altes i les més verticals. La sensació d’altura dóna un punt d’adrenalina, si tens el sòl prop no li dóna encant. El millor és també mirar cap amunt”.

Al cas de Relleu, la geometria ressegueix la traça del barranc durant 200 metres, fins a una corba que permet observar la paret de la pressa de front. Pel que fa a la roca, “ha de ser roca mare, que no siguen capes superposades. Fa igual que siga granit, calcària, arenisca... En unes la perforació és més fàcil que a altres, però l’important és que siga roca principal”.

El recorregut acaba a un mirador amb paviment de vidre al punt amb més altura del camí. Un disseny que està pensat per ser ampliat en el futur, amb l’arribada de més finançament. “Es pot fer un recorregut circular de 800 metres amb un pont penjant en un punt espectacular que ja tenim estudiat. Però també es poden posar d’acord Orxeta i Relleu i fer un recorregut lineal que travesse tot el barranc. Les dos opcions combinades seria ja increïble”.

Per a construir-ho, es va arrancar amb els primers trenta metres de passarel·la perquè no hi havia lloc per deixar el material. “Els vam construir a mà, transportant el material des de la furgoneta i muntant-ho dia a dia. Després vam poder portar la resta d’elements amb l’helicòpter”. Si les mènsules que conformen la passarel·la aguanten uns 100 kg, durant eixos dies van treballar amb una tona de pes.

Ja treballant despenjats pel barranc, l’equip de Vía Libre marcava una línia de corda. “Muntem trenta metres, desmuntem les verticals i les tornem a penjar altres trenta metres lineals. Així anem fent fins a arribar al final”. Un procés incert perquè fins que no punxes roca no se sap el que es trobarà. “Hi ha vegades que ens toca anar cap arrere per a pujar o baixar i superar una zona roina que ens hem trobat”.

Sí sembla vertiginós. “Por a l’altura la tens sempre, però confies en les cordes i els aparells. Saps que si tu falles, sempre et quedaràs penjat. Si assumeixes que funcionaran tots els passos de la cadena, treballes a gust. Però si vas amb por, vas desconfiant i no treballes bé. És una sensació: el cervell ens fa treballar. Però si l’aconsegueixes dominar, treballaràs a gust”.