Tres famílies burgeses van escollir l’antic mercat de la Porta de la Mar com a la millor parcel.la de la ciutat. Amb la convulsió de la I Guerra Mundial, estes cases materialitzaren l’alegria dels feliços anys 20.
ALACANT. Són els números 1, 2, 3 i 4 de l’Esplanada. Les terrasses dels bars per a turistes i les copes de les palmeres retallen la seua vista. Però ja no hi ha excusa per no fixar-se en els detalls de tres dels edificis més bonics de tota la ciutat. El desmantellament de l’antic mercat de la ciutat, a la Porta de la Mar, va obrir la veta per a estos edificis.
A les portes de la I Guerra Mundial, l’oficina de l’arquitecte alacantí Juan Vidal rebia un singular encàrrec. L’hereu d’una rica família francesa, arribada a la ciutat cent anys abans, havia consolidat la seua fortuna amb la duana del port. José Lamaignère Rodes li va encomanar una finca per llogar cases i acollir la seu de l’empresa familiar als baixos. Un edifici de cinc altures rematat per una torre que va desaparèixer als anys 50, quan la finca va créixer en dos noves altures.
La façana és un exemple clar de la moda que va imperar a principis de segle: el modernisme valencià. Encara que a cada reforma ha anat perdent part de l’encant original, ara tots els ornaments de pedra, inspirats per la naturalesa, estan protegits per a cuidar-se.
Al mateix temps, l’esposa de Federico Soto es va decidir a construir a la parcel.la del costat. Tocant amb la paret mitgera, la Casa Chápuli va ser encarregada per Maria Chápuli de las Faces a l’arquitecte Juan Vicente Santafé, autor també del Cinema Ideal.
Amb un volum semblant a la seua veïna, la irrupció de les franquícies ha fet perdre l’encant original de l’arquitectura. A diferència d’altres ciutats, les ordenances municipals no limiten la grandària o els materials dels rètols dels negocis.
Només set anys després, Vidal rebia un altre encàrrec per a la parcel·la del costat. La Casa Carbonell és probablement el conjunt més mític d’Alacant l i materialitza els feliços anys 20 a la ciutat. Una vegada acabada la I Guerra Mundial, l’empresari alcoià Enrique Carbonell s’havia decidit a invertir la riquesa generada durant el conflicte a vora mar.
Hi ha una llegenda, sí. Diuen que l’any que es va inaugurar la casa Lamaignère, Carbonell Antolí va demanar hospedar-se a l’hotel Palas després d’un accident. Tot brut, li van denegar l’entrada. I ell, amb ànim de reveneja, va decidir construir un edifici entre l’hotel Palas i la Casa Lamaignère. Marbre al vestíbul, pedra arenisca al sòcal, vidre i ferro a les finestres i falsa pissarra al terrat; seria el més bonic i car de tota la ciutat.
Si es contaren les finestres, hi hauria una per cada dia de l’any. 365 marquesines des d’on vore l’amanèixer sobre el Mediterrani —ara amagat per l’hotel Melià— entre els detalls de la façana. Entre altres, hi ha construïdes els tres tipus de columnes clàssiques —dòric, jònic i corinti— i esculpides en pedra fins a deu espècies vegetals diferents.
L’oficina madrilenya Impepinable Studio estrena un gimnàs i unes oficines a l’Alacantí amb una arquitectura atrevida
A diferents nivells, però amb solucions basades en la tecnologia, diferents col·lectius d’arquitectura es mobilitzen per atendre les necessitats post-DANA