café del temps / OPINIÓN
Satisfyer
1/02/2020 -
Hi ha dies que no un no pot deixar de pensar: «El futur ja ha arribat». Aquesta setmana, sense anar més lluny, mentre devorava quilòmetres per l’autopista AP7 —per fi, sense pagar peatge!—, n’he tingut la viva sensació mentre escoltava un programa de ràdio. La cosa anava sobre el Satisfyer: un joguet sexual, succionador del clítoris, que sembla que ha revolucionat la indústria de les botigues eròtiques i els sex shops.
Els sintagmes que els altaveus del cotxe anaven segregant no podien ser més eloqüents: «l’explosió del Satisfyer», «la revolució del plaer», «un abans i un després en la satisfacció sexual femenina.» I els comentaris de periodistes, contertulians, invitats i opinadors habituals apuntaven tots en la mateixa direcció: «Mai no s’havia parlat tan obertament de joguets eròtics i plaer sexual.» «Les barreres i els tabús s’estan trencant.» «L’èxit respon al boca-orella: no se’n parla només entre amigues, sinó també en família, i això és cosa que fa deu anys era impensable.» «Hi ha filles que al Nadal van regalar el Satisfyer a les mares.» «És que genera una sensació molt impressionant!» «No fa massa el paer femení estava condemnat o era tabú: ara, afortunadament, la cosa està canviant.» «No tots sentim i vivim el plaer de la mateixa manera.» «Ma sogra m’ha demanat que li’n regale un per al 65 aniversari.» «Fa vint-i-cinc anys que treballe en una tenda eròtica i mai no havia vist un fenomen com aquest del Satisfyer.» «És el monotema.»
Sí. En efecte: el Satisfyer es veu que fa furor. I sembla que s’ha convertit en un dels fenòmens sociosexuals més remarcables dels últims temps. «No podíem imaginar mai de la vida un èxit així!», declara una de les sexòlogues de l’empresa de joguets eròtics Platanomelón que comercialitza el Satisfyer —i sembla que s’està forrant. «Un 83% de les usuàries aconsegueixen un orgasme en menys de dos minuts!», adverteix. I és ací on, sense poder-ho evitar, em ve al cap el pensament que els apuntava: «El futur ja ha arribat!» Perquè no sé evitar posar en relació aquest fenomen del Satisfyer amb un referent cinematogràfic com el de l’orgasmatron de la cèlebre distopia Sleeper (1973), de Woody Allen, en què apareixia una esfera del plaer que provocava satisfacció eròtica i orgasmes; i també una espècie de cabina tonificant on les parelles podien entrar per a experimentar una ràpida, segura, automàtica i intensa fruïció sexual, sense necessitat de fer l’amor. «No sé com els antics podien passar sense aquest aparell!», s’exclama la protagonista, a punt d’entrar dins del dispositiu. «Pobrets!», corrobora de seguida l’home que indolentment la hi acompanya.
«El futur ja està ací!», em repetisc, amb un somriure, mentre conduïsc AP7 avall. Perquè totes les intervencions del programa radiofònic, amb una immillorable estratègia de màrqueting per part de fabricants i venedors del famós artefacte xuclador —la morbositat és, comercialment, una arma infal·lible—, apuntaven a aquesta única i mateixa direcció: «No sé com els antics podien passar sense Satisfyers!» «Pobrets...»
La veritat és que jo mai fins ara —pobret ignorant de la vida!— no havia sentit parlar del joguetet en qüestió. Per això em va sobtar (i em va fer pensar que el fenomen potser és autèntic) que una amiga profundament catòlica, en absolut transgressora de normes i convencions, en un sopar amical traguera el tema a conversa, amb una inesperada i picardiosa conjugació dels verbs en primera persona. Direm que l’amiga es diu M. C., i que és d’un poble de la Marina Alta que m’estime més de no explicitar, per allò de preservar-ne l’anonimat amb un mínim de prudència. Després de sopar opíparament i animosa, a l’hora dels cafés, quan l’efecte d’un parell de copes de vi començava a propiciar la desinhibició i la confidència, M. C. comença a contar:
—Ens hem apuntat una bona colla de dones d’ací del poble a un club de lectura que organitzen a Alacant. Llegim un llibre. Lloguem un autobús. I un dia al mes anem totes juntes a un restaurant d’Alacant, on sopem amb l’autora o l’autor del llibre. És un èxit! I cada volta en som més! Perquè resulta que hem descobert que, just al costat del club de lectura, hi ha una tenda de joguets eròtics... I clar: allà que entrem totes, cada volta que hi organitzem l’expedició! Tu no saps! No t’ho podries pensar mai! Quina manera de perdre la vergonya! I ara, amb tot açò del Satisfyer... És que podries badar-te de riure!
Fet i fet, la meua amiga M. C., de l’innominat poble de la Marina Alta, es badava de riure, efectivament, mentre evocava les escenes desvergonyides i inimaginables coralment viscudes per ella i la seua colla d’amigues lectores al sex shop d’Alacant. I tot, sempre, a la salut del famós Satisfyer. No caldrà entrar en noms ni detalls, però l’amiga M. C. contava i més contava —anècdota ací, anècdota allà: el tabú sexual és encara una inequívoca i inesgotable font de l’humor—, entretalladament, amb un riure tan franc i contagiós que va acabar encomanant-se a tots els sopadors un plaer satisfyerment incontenible de rialles i bacs. Fins que la cosa va derivar en una autèntica catarsi irracional: fins al mal de panxa, de tant de riure.
La veritat: no ho sé, si tot açò del Satisfyer no deu ser més que un insubstancial tema de conversa que s’ha fet moda, i que té només la gràcia de poder amenitzar espais morts de ràdio o sobretaules disteses després d’un sopar ben regat amb vi. Millor dit: sí; sí que ho sé. Evidentment, aquest assumpte del Satisfyer no passa de ser una anècdota lleugera, inconsistent, fútil i insubstancial: poc més que el resultat directe d’una encertada campanya de màrqueting que, en la morbosa i silenciosa indústria de la jogueteria eròtica, deu estar produint sucosos dividends a empreses com Platanomelón. Però, en qualsevol cas, entenc igualment evident —i aquesta em sembla la part rellevant del fenomen— que la normalitat, la desinhibició, l’alegria i la llibertat amb què ara parlem d’una maquineta succionadora de clítoris com el Satisfyer haurien estat impensables fa a penes potser no fa deu anys, però sí trenta o quaranta. I és que, en relació amb la sexualitat —especialment la sexualitat femenina— allò que, com qui diu, fa quatre dies hauria estat un escàndol inimaginable, és ara tan tan tan perfectament i feliçment normal que ningú ja no se n’escarota.
Ho admet: és potser més un desig que una constatació. Però tinc la impressió que en relació amb la cultura del cos anem conquerint, inconscientment, parcel·les i més parcel·les de civilitat i clarividència davant la foscúria del tabú i la irracionalitat. I això —hi insistisc—, és especialment celebrable pel cantó de la sexualitat femenina.
Que què? Ah, clar! Sí, sí, sí: ja ho sé, ja ho sé. Ja ho sé, que això de la cronomasturbació que percaça orgasmes en menys de dos minuts amb una maquineta xucladora de genitals és una pràctica, segons com, una mica trista i aberrant, i que se situa als antípodes de les vivències sexuals més recomanables, tendres, estimables, sensuals, amoroses i plenes. Jo mateix, com a animal carpetovetònic, em confesse partidari confés de l’amor gran reserva més que no dels orgasmatrons elèctrics. Sempre he pensat que la vida val la pena de ser viscuda pel goig de compartir l’antiga i inefable festa de les mans que busquen les mans; la litúrgia dels cossos i la pell tèbia, l’ofrena de la carn i els sentiments; les carícies, els besos, els somriures, les respiracions sincopades; l’explosió del desig, el clevillament de la sang... I —sobretot— versos i paraules d’amor. Nues, clares, tendres, sinceres. Sorgides del cor. Per`què un simple «et vull» o un «t’estime», ofrenat des de dins del cor, val potser més que tot l’inventari de la botiga eròtica millor assortida del món.
Però no és per ací que vull anar ara... Vaig, senzillament, pel camí d’una intuïció. I és que, a poc a poc —piano piano si va lontano!—, estem assistint en la nostra societat a un desplaçament de la moral una mic més endins dels terrenys permeables a l’hedonisme i el reconeixement del cos. En això l’assagista i pensador Joan Fuster —el mateix Joan Fuster que reivindicava: «Tens un cos: aprofita’l, aprofita-te’n»— em sembla que encertava de ple quan escrivia, ara fa seixanta-cinc anys, en l’entrada del 26 de març de 1955 del seu Diari 1952-1960:
Jo no ho sé, perquè sóc llec en la matèria: però em fa la impressió que no seria gens difícil de trobar les línies essencials d’una nova ètica —o de part d’una ètica que en això hauria de ser nova—, en la qual aquesta idea de cos, generosa i realista, seria l’eix mestre. [...] Estic convençut que una moral que parteixi del reconeixement del cos, del cos en el sentit més ampli, tindria uns resultats esplèndids i serens. [...] Potser això que estic propugnant té un nom explícit, consagrat: hedonisme.
Qui ho havia de dir, que el signe més pregó d’aquesta nova ètica de l’hedonisme, en aquest món nostre de la postmodernitat, acabaria sent una maquineta xucladora de clítoris anomenada Satisfyer! No ho sé... Però benvingudes siguen, en qualsevol cas, totes les benaurades formes de l’hedonisme: la conciliació del cos, la despenalització del plaer, la celebració de la vida —la felicitat, la joia, la llibertat i l’alegria. Més encara, si com en el cas de M. C. i la seua colla d’amigues lectores, aquest hedonisme va lligat a un club literari i a l’inefable plaer de la lectura. Al capdavall, ben mirat, el Satisfyer és al cos com els bons llibres són a l’esperit: un estimulant, una font de plaer, un excitant per a sentir-nos vius. En fi... Perdó per la comparació. Però és que... Ja ho veuen en el cas de les amigues de M. C. a l’innominat poblet de la Marina Alta (lectores regulars i expedicionàries vocacionals al club de lectura més picant de tot Alacant)! Al final —ai!—, els camins per a la consolidació d’hàbits lectors són infinits, imprevisibles i inescrutables. I sempre satisfyerment tonificants, incitants i plaents.
Noticias relacionadas
