Sant Anton: quan les imatges també parlen

ALACANT. Els extrems tèrmics de l’any se situen, pel que fa a l’imaginari col·lectiu, en el 17 de gener i el 10 d’agost: «Per sant Anton, “fredà” / i per sant Llorenç, “calorà”». De fet, és en la setmana al voltant de sant Anton quan s’esperen els màxims de les malalties associades al fred. Uns dies de gelor que el santoral dedica a uns personatges de barbes ben poblades, sant Pau ermità i sant Maür abat (dia 15), sant Antoni abat (el 17) i sant Fructuós de Tarragona (el 21): «En la setmana dels barbuts, / tos, constipats i esternuts».

Doncs bé, el 17 de gener es commemora un dels sants que més devocions concita entre els fidels catòlics, ortodoxos, luterans i anglicans: sant Anton o sant Antoni abat (s. IV dC), també conegut com “l’ermità”, “el del porquet”, i en anglés the Great (“el gran”). Uns epítets tan interessants com els atributs que habitualment ornen les seues imatges.

Perquè en el cas dels sants més antics les representacions no són “retrats”, sinó que la manera d’identificar-los és mitjançant els atributs, objectes o símbols que els acompanyen, i que poden ser genèrics (palmes, assutzenes, mitres, hàbits, etc. ) o bé característics i al·lusius a alguna peculiaritat en la vida o miracles del sant.

Els principals atributs del sant són:

• Duu barba.
• Va vestit amb un hàbit, negre o de color bru terrós.
• Sobre l’hàbit duu gravada la lletra Tau (T o creu egípcia), de color blau; és una manera d’indicar que era un sant d’origen egipci. Els seus devots i seguidors i els membres de l’orde dels Germans hospitalaris de sant Antoni, també la portaven.

La“tau”, lletra grega símbol dels antonians. I del llinatge occità dels Berenguer que van participar en la conquesta del Regne de València junt a Jaume I el Conqueridor, Pere III el Gran, o Jaume II el Just. Un d’ells, Berenguer de Puigmoltó, va participar l’any 1296 en la presa del castell de “de la cara” (Santa Bàrbara) junt a Jaume II, que el va nomenar Justícia de la ciutat d’Alacant.

1. Es recolza en un bastó que respon a alguna de les següents morfologies:
   1. En forma de T
   2. Acabat en una voluta espiral (signe de dignitat abacial -o episcopal-)
   3. Acabat en una corba que s’assembla a una falç o a una dalla (com les de segar cereals), recordatori de l’origen de la malaltia que es curava en els seus hospitals, l’ergotisme, produït per un fong tòxic (Claviceps purpurea) paràsit del ségol (Secale cereale, en castellà “centeno”)

• Porta un llibre, la “Regla de sant Antoni” destinada a organitzar la vida comunitària en els monasteris que van fundar els seus seguidors.
• Va acompanyat d’un porquet, i en ocasions també d’uns altres animals; per això també se’l coneix com “sant Antoni del porquet”.
• Porta una campaneta penjant del bastó, en la mà, o pròxima al sant; fa referència a la que se li posava als porcs propietat dels antonians perquè ningú els molestara.
• En la seua proximitat hi ha una foguera, o bé porta una flama sobre la mà oberta i amb el palmell cap amunt.

Al predel·la o part inferior del Retaule de Santa Bàrbara, de Xixona, anònim valencià de 1590-1600, Sant Antoni porta marcats els següents atributs: campaneta, foc, barba i lletra Tau sobre l’hàbit monacal. Restaurada per a l’exposició de La llum de les imatges, l’any 2006 va estar exposada a la basílica de Santa Maria, d’Alacant.

•  En ocasions se li acosten “visites” o “temptacions”, molt sovint dimonis i dones en actituds lascives i més o menys surrealistes, com si foren al·lucinacions.

Una de les imatges que millor han concentrat els atributs de sant Antoni abat és la del pintor valencià Vicent Macip (pare del també pintor Joan de Joanes), que podem admirar al Museu de Belles Arts de València.

Les raons d’eixos atributs. La curació del foc sagrat

Eixos atributs semblen incoherents entre si, inconnexos, quasi arbitraris. Però realment tenen un rerefons comú: les al·lucinacions, les gangrenes i els tractaments aplicats als malalts d’una mena d’epidèmia toxico-alimentària freqüent a l’edat mitjana, l’ergotisme, ignis sacer o foc de sant Anton.

Una malaltia causada, com ja hem comentat, per la toxina d’un fong (ségol banyut o “cornezuelo del centeno”), que a causa del clima predominant durant bona part de l’Edat Mitjana, proliferava en els cultius del ségol (“centeno”) i el pa que se’n feia, de color molt fosc, transferia la toxina als que el menjaven. Els efectes començaven per al·lucinacions, seguides de vasoconstriccions amb sensació d’ardor, gangrenes i, si no s’actuava a temps, la mort. I, per evitar la fases més avançades calia amputar el membre danyat, i protegir el monyó amputat amb greix de porc, canviar el pa “negre” per pa “blanc” (no infectat), per a la qual cosa els antonians havien de disposar de porcs (identificats per una campaneta) i d’accés a pa blanc.

Per això, i com a prolongació dels atributs i coherents amb ells, poden trobar uns altres elements culturals han acompanyat les festes del sant com ara:

• Les fogueres que es cremen a moltes poblacions la vespra de la festa del sant.
• Els dimonis i correfocs, metàfores de les al·lucinacions temptacions que va patir el sant i que han quedat reflectides en obres literàries (Flaubert) i pictòriques (el Bosco, Brueghel, Patinir, Dalí…). A Alacant, mateix, els dimonis de Sant Anton amb els seus correfocs.
• Tradicions gastronòmiques pròpies d’eixe dia, que tenen en comú el color blanc, com ara els rotllets beneïts eixe dia, destinats a curar els animals malalts; els poncils o poncems, Citrus medica (castellà, “cidro”), de mesocarpi o corfa blanca molt grossa, que les xicones solien adquirir en el porrat per regalar als xicons;  i pa de nóvia (rosetes blanques de panís endolcides amb mel), en què el regal s’invertia, del xicon a la xicona.
• Els porrats, on adquirir tot això i altres fruits de temporada, sobretot fruita seca; aliments que contribueixen a la cicatrització de les ferides.
• Això sí, passada l’època en què aquella malaltia feia estralls, ens vam permetre el luxe de fer cançons burlesques com la que van popularitzar “Els pavesos” relatives a l’escassa efectivitat de les simples encomanacions al sant. Viure per veure.

Focs rituals

El foc festiu forma part de molts rituals històricament rellevants.

En molt casos ha anat associat a efemèrides astronòmiques, com ara els solsticis (Fogueres de sant Joan, aixames per Nadal), l’equinocci primaveral (Falles de sant Josep), o la primera lluna primaveral (Ciri pasqual).

En uns altres casos, els focs (o les cendres) tenen a veure amb una mena de calendari ocult que marca quaranta dies abans o després d’alguna de les efemèrides astronòmiques: les “palometes” de Tots Sants i Difunts (quaranta dies després de l’equinocci tardoral), les candeles de la Candelera (quaranta dies després de Nadal / solstici d’hivern).

Hi ha una festivitat fogueril, però, que té un caràcter ben diferent.

Es tracta d’un foc que s’encén la vespra del 17 de gener, festivitat de sant Antoni Abat (“el Gran”, “del porquet”, “de l’ase”...). Probablement un exorcisme molt antic destinat a protegir d’una malaltia terrible, una gangrena ardent, el “foc de sant Antoni”.

Sant Antoni Abad i el Foc Sagrat

Tot i ser un egipci que presumptament va viure entre els segles III i IV, Anton/Antoni no va ser venerat fins el segle V a l’església cristiana oriental, mentre que a occident va tardar sis segles més. En l’Edat Mitjana, els seguidors de la regla monàstica de Sant Antoni van fundar la Germandat Hospitalària de sant Antoni Abat i es van especialitzar en la curació d’una estranya malaltia que sacsejava tot Europa, el mal ardent, foc sagrat o ignis sacer, el “foc de sant Antoni”.

En èpoques en què un hivern fred era seguit d’un estiu humit, els cultius de sègol (Secale cereale; “centeno“) solien infectar-se d’un fong, el Claviceps purpurea. Eixe fong, sense bolet, es desenvolupava en les espigues protuberàncies allargades, conegudes com “banyes de ségol”, “cornezuelo del centeno” en castellà, i en francés i anglés ergot (“esperó de pollastre”) d’on prové el nom de la malaltia, ergotisme.

Algunes parteres havien descobert que en matxucar eixe fong podien fer unes pulvis ad partum (“pólvores per al part”) que, subministrades a les dones que anaven a parir, estimulava les contraccions uterines i prevenia de les hemorràgies post-partum. De fet el mateix fong rebia en alemany el nom de Mutterkorn, que ve a dir “cereal de mare”.

Però, ¡ai! si les persones consumien de manera habitual pa de ségol infectat amb el fong patien una malaltia peculiar. En primer lloc tenien al·lucinacions i comportaments anòmals. Després notaven vasoconstriccions en les extremitats, tan greus que els afectats sentien com si es cremaren per dins; la manca de rec sanguini gangrenava les extremitats, que necrosaven i ennegrien, com si estigueren carbonitzades. I si la malaltia continuava els malalts morien.

La primera fase era tan curiosa que al sant se’l sol representar enmig de deliris al·lucinatoris, envoltat de dimonis, d’animals fabulosos, de dones en actituds lascives... i tant se val que els pintors siguen del Renaixement (el Bosco, Brueghel...) com moderns (Dalí, Cézanne, etc.).

Els monjos antonians van aprendre a tractar la malaltia amb uns mètodes innovadors: amputaven els membres gangrenats, banyaven els monyons en vi (un bon desinfectant), els aplicaven ungüents de greix de porc que els protegien d’infeccions, i alimentaven als malalts amb pa blanc -de blat- en substitució del pa negre de sègol infectat.

La fama del poder curador dels antonians va ser tan gran que van rebre la protecció de nobles i reis i es van estendre per tot Europa mitjançant la fundacions de convents i d’hospitals. Entre altres peculiaritats, els antonians criaven porcs per tindre una bona reserva del seu greix, porcs que eren identificats per una campaneta penjada del coll i als quals la gent alimentava i protegia.

A la corona catalano-aragonesa, el primer hospital es va fundar a Cervera (1215), i prompte va arribar el torn a Lleida, Barcelona, València (abans de 1340) i Oriola.

Tant els símptomes de la malaltia com els usos per les parteres tenen una explicació comuna, els alcaloides del fong. Les banyes de ségol produeixen una trentena d’alcaloides bioquímicament actius, com l’ergometrina, estimulant de les contraccions uterines, o la vasoconstrictora ergotamina, que servia tant per tallar les hemorràgies, però que podia produir gangrenes en les extremitats. Uns altres dels alcaloides tenen propietats ben curioses, visionàries i al·lucinatòries, com l’ergovina i l’amida de l’àcid lisèrgic (LSA).

Però, i les al·lucinacions? De les visions de sant Antoni  a l’LSD, els Beatles i el primer esquelet humà

L’any 1934, el químic suís Albert Hofmann va estudiar els components de les “pólvores del part” que usaven les matrones com a remei popular; i en preparar derivats dels alcaloides va obtindre una variant de la LSA, la dieteilamida sintètica de l’àcid lisèrgic LSD.

Inicialment no li va donar molta importància; però l’any 1943 mentre treballava amb el preparat el va tocar casualment amb els dits (no s’havia posat guants, com calia) i, com anotaria més tard: “em vaig veure forçat a interrompre el meu treball en el laboratori [...] i anar-me’n a casa [...] percebia un flux ininterromput de dibuixos fantàstics, formes extraordinàries amb intensos desplegaments calidoscòpics...”

Hofmann va repetir l’experiència, ara deliberadament, i en ingerir tan sols 250 micrograms de la substància, va començar a no poder parlar i va demanar al seu ajudant que l’acompanyara a casa; hi van anar en bicicleta, en el que potser siga el passeig més famós dels que s’han fet en aquest vehicle; el camp de visió i la carretera per on circulava Hofmann van començar a ondular-se mentre els objectes anaven paulatinament distorsionant-se, com si foren reflectits per espills còncaus i convexos; tot i que no parava de pedalar tenia la sensació d’estar-se quiet;  en arribar a casa es va gitar al sofà, incapaç de mantindre’s en peu; al seu voltant els mobles giraven, es capgiraven i adquirien formes grotesques alhora que el seu jo es dissolia i tenia la sensació d’estar posseït, en cos i ànima, per una mena de “dimoni” que el duia cap a un remolí de sensacions desconegudes  que va concebre com el camí a la mort; a poc a poc va anar frenant-se el vòrtex al temps que es desplegava davant els seus ulls tot un conjunt calidoscòpic de formes i colors, d’il·lusions òptiques fantàstiques, progressivament esmorteïdes fins recuperar la normalitat.

En estudiar els efectes produits per l’LSD, el psiquiatre Humphry Osmond va inventar en 1957 un neologisme, psicodèlia, per descriure eixe estat de semiconsciència onírica en què la percepció es mescla amb colors inesperats, connexions entre sentits, i al·lucinacions de tot tipus. Una psicodèlia que va passar a ser una mena de marca del moviment hippie.

L’LSD va ser relacionat amb la cançó dels Beatles Lucy in Sky with Diamonds, no tan sols perquè el nom de la substància semblava un acrònim de la cançó, sinó perquè la lletra d’aquesta suggeria haver estat feta sobre els efectes d’aquella.

Curiosament, mentre la cançó estava de moda, el paleoantropòleg nord-americà Donald Johanson va descobrir a Etiòpia l’esquelet quasi complet d’un homínid femella d’uns tres milions d’antiguitat i un metre d’alçada. Classificat com Australopithecus afarensis, va significar una troballa extraordinària per aclarir l’origen dels humans.

En homenatge a la cançó dels Beatles que per les nits sentien els membres de l’expedició, li van assignar a l’homínid el nom familiarment simpàtic de Lucy.

Ves per on, una malaltia, una orde religiosa especialitzada en curar-la, un sant com a referent, sant Antoni abat, unes al·lucinacions i la bioquímica i la fisiologia com a explicacions de fons.

Ciència, natura, cultura i religió, tot molt més enllaçat del que podria semblar a priori.