Ressaca de Reis

Amb l’amable transició del cap de setmana —dissabte i diumenge de descompressió—, tot sembla apuntar que dilluns tornarà la normalitat al calendari. Enrere queden Nadal, Cap d'Any i Reis. Són dies de ressaca. Ressaca de Reis. «Què tan portat?», n’és la pregunta recurrent. «De tot!» «Han vingut carregats!», són les expressions socorregudes a l’hora de salpebrar-ne la resposta. En la part que em toca, fa anys que els Reis em porten un bon regal avançadament: el dels dies de vacances rituals, entre Cap d’Any i Reis, a Agres, al cor de la serra de Mariola; sense cobertura i —per tant— raonablement desconnectat de l’addicció a les pantalles del mòbil, l’ordinador i l’iPad. La recepta no pot ser més senzilla: un foc de llenya permanentment encés, la intimitat de la família, les delícies de la cuina a la brasa, el plaer de la lectura i —sense abusar-ne— alguna excursioneta pels caminois de la serra.

Enguany, per als passejos muntanyencs he tingut la fortuna de disposar d’un guia de luxe: l’escriptor Francesc Esteve, que fa poc acaba de veure publicada la novel·la Si ha nevat, flamant guanyadora del Premi Enric Valor de la Diputació d’Alacant. Aquesta novel·la, precisament, ha estat la que m’ha proveït les millors hores de lectura gaudides a la vora de la llar. Fins a l’extrem que, per moments, he arribat a pensar que la felicitat devia ser exactament això! El gust de llegir, amb el benefici de llargues hores encalmades a la vora del foc, un llibre tan suggeridor com aquest, en què la neu —el patrimoni i el mercat de la neu— serveix d’excusa per a la revisió, la divulgació i la reflexió històrica dels segles xix i xx; la incursió en el pensament màgic autòcton (absolutament genial, el personatge de Joan, el Coces!); i l’exploració dels misteriosos camins que, individualment i col·lectivament, configuren la condició humana.

Al marge de la trama, que enganxa i intriga el lector des del primer moment, Si ha nevat té l’atractiu de literaturitzar espais, referents i elements quotidians que adquireixen, per mor de la prodigiosa alquímia de les paraules, una propina de significacions novel·lesques. Un passeja per Agres, i reconeix, per exemple, just dalt de la font d’Enmig, on abans hi havia el Bar Silbe, l’antiga casa dels Puig, on naix i mor un dels personatges de la novel·la; i veu en les escales de l’església el lloc on el personatge de Don Pasqual Puig plora la mort del seu germà Rafel; i on cada any algú pot plorar públicament per tota la tristesa del món. Si mai no feu el cor valent i decidiu pujar a la part alta de la serra de Mariola per visitar la monumental cava Gran, en el cas que prèviament hageu llegit Si ha nevat adquirireu una diferent consciència del complex univers —dels treballs, els interessos, les esperances, els mercats, les vides— que, al voltant del negoci de la neu, evoquen les impàvides pedres d’aquesta singular construcció, recentment rehabilitada.

Però no és ací, per descomptat, on correspon ressenyar la magnífica novel·la de l’amic Paco Esteve. Si no m’he estat de referir-la és, simplement, perquè crec que il·lustra perfectament un pensament que se m’ha refermat amb les excursions que els Reis anticipadament m’han regalat aquesta primera setmana de l’any: per un costat, als paratges naturals de Mariola; per l’altre —peregrinatge sagrat!— al centre històric d’Alcoi on, com se sap, vivament palpitava aquests dies l’inefable esperit del Nadal. Si amb Francesc Esteve he tingut el luxe de conéixer alguns paratges naturals preciosos del terme d’Agres —la cova dels Pilars, la Barqueta, el Molí Mató o la cova de Montblanc—, amb la intimitat de la família m’he regalat la felicitat de tornar a ser infant a Alcoi: admirant el cel del Tirisiti, preguntant-li l’hora al sereno, cridant a cor què vols cor què desitges allò d’«Auelo, xitxero, cara de de putxero!», escoltant el prego del Tio Piam, escrutant els somriures dels patges, parant atenció al ban de l’ambaixador reial, tirant la carta dels Reis a la burreta... Remembrant en la il·lusió dels fills —ai!— la pròpia il·lusió del xiquet que vaig ser i que el Nadal alcoià sap traure a passejar cada any a flor de pell.

«Recorde que Joan Pellicer solia dir: jo no sé quina mania, vinga construir parcs temàtics, vinga construir parcs temàtics; el personal no s’adona que el parc temàtic més espectacular ja el tenim, i que és la serra de Mariola!», em recorda Francesc Esteve, a propòsit d’un comentari meu sobre la sòbria exuberància dels paisatges que anem trobant mentre davallem de la cova dels Pilars. Li done la raó amb una mitja rialla i hi afig: «Era un cas, Joan Pellicer. Tenia una gràcia especial per a sentenciar les coses i les idees. Ara em ve al cap una observació seua que em va impactar molt: segons explicava, només a la Marina ja hi ha quatre voltes més biodiversitat botànica que en tot Anglaterra!».

Joan Pellicer, la serra de Mariola i la novel·la Si ha nevat de Francesc Esteve comparteixen amb el Nadal d’Alcoi —ací volia arribar— l’atractiu de l’autenticitat; la capacitat per a fascinar-nos en les meravelles d’un món que teníem dins de casa i que no sempre havíem sabut advertir i estimar. Mentre el Nadal —l’estètica del Nadal— s’ha anat mimetitzant ací i allà a uns patrons estètics únics, més o menys globalitzats, Alcoi hi ha sabut conservar una personalitat genuïna, orgullosament creada i recreada per mitjà d’un senzill i espontani aprofundiment en les essències consuetudinàries. I la fidelitat sense complexos a la tradició vernacla s’ha revelat —aquesta és la dada— incommensurablement rendible, productiva, atractiva. Cosmopolita. Sensacional. És un fet: ara com ara, cap altra ciutat del món no pot ni sap vendre Nadal com Alcoi. Fins al punt que comença a plantejar-se molt seriosament l’oportunitat de proposar el Nadal alcoià a la UNESCO perquè el reconega com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat —al costat del Misteri d’Elx, el Tribunal de les Aigües, les Festes de la Mare de Déu de la Salut d’Algemesí, les Falles o la dieta mediterrània. Als meus ulls, ben ho mereixen el Tirisiti, les Pastoretes, el Ban i la Burreta, o la Cavalcada de Reis més emocionant i antiga del món. En qualsevol cas, una cosa sembla clara: amb declaració institucional o no, ningú mínimament documentat —en la instància dels sentiments— no podria regatejar als alcoians el mèrit de fer, fruir i viure un Nadal que de facto ja és un patrimoni únic de la humanitat.

Aquest és precisament el pensament que se m’ha refermat en les recents excursions a la Mariola: que l’èxit del Nadal d’Alcoi, amb les imatges espectaculars que tant s’han reiterat aquests dies en els mitjans de comunicació (riuades de gent pel carrer Sant Nicolau, infants fascinats, caretes de felicitat, turistes desplaçats; il·lusions, somriures, somnis, complicitats; un exèrcit de patges vestits de negre i roig, repartint regals amb escales per finestres i balcons; cues quilomètriques per a aconseguir entrades del Tirisiti; indústries de la fantasia, ninots penjant dels balcons, músiques espectaculars, nadales, llums, focs artificials...), resulta potser paradigmàtic de la potencialitat del patrimoni fantàstic valencià en els mercats internacionals de la cultura. Alcoi —el Nadal alcoià— assenyala un camí: el dels beneficis imponderables (beneficis espirituals i beneficis comptables, econòmics, materials) que la normalització i la dignificació de la cultura pròpia podria reportar per a una societat com la valenciana que té, particularment a les comarques del migjorn, en el turisme i en el coneixement dos sectors absolutament estratègics.

En aquest dissabte de ressaca confesse que enguany havia demanat als Reis Mags de la quotidianitat justament això que el Nadal alcoià tan bé representa: un raget de normalitat, una mica de trellat, un pessic de dignitat, una mesureta de civilitat. «Que què m’han portat els Reis? De tot! Enguany m’han vingut carregats!» M’han portat no solament «la voluntat» i el benefici de la il·lusió: també carbó per les paraules no dites, els llibres no escrits, els besos no fets, les carícies no temptejades, els amors no correspostos i els instants no aprofitats. Ressaca de Reis. Carbó pels pecats d’omissió, que sempre són els pitjors. I l’oportunitat d’aprendre, de fer propòsit d’esmena i aconseguir que cada cada dia de l’any siga una mica Nadal: Nadal alcoià, per descomptat.