Qui llegeix poesia?

Ahir va ser el Dia Mundial de la Poesia, en una d’aquelles sincronicitats forçades degudes a l’enginyeria social de la UNESCO, conegut en alguns països europeus com a Primavera dels Poetes. Quina dèria hi ha a Europa en fer servir el sustantiu estacional com a adjectivació de tot moviment que pretén fer resorgir alguna cosa que està somorta, fins i tot mancada d’alè, mancada de vida i poc bellugadissa. Primavera de Praga, Primavera àrab, Primavera valenciana, tots ells moviments anorreats per una realitat molt més prosaica que l’engalanada fortor del gessamí.

Just el dia abans, parlava amb un poeta dels que deixen empenta en la memòria, l’emèrit Emili Rodríguez Bernabeu, de la poca presència de la poesia entre els hàbits lectors de la massa. Sí, potser els conceptes de massa i lectura tenen un difícil enllaç per cap categoria gramatical conjuntiva, potser dir massa lectora és més que mai una figura retòrica, però el mateix Emili recordava haver llegit a la premsa convocatòries de lectures poètiques, de presentacions de llibres, i jo li vaig dir que sí, que efectivament hi ha molta estima pel redolí afortunat, per l’ocurrència amb forma de vers blanc, quasi transparent.

Però vam convindre en que hi ha una contradicció entre aquests temps de brevetat i concisió, just el territori de la poesia, i la poca presència de la litúrgia de la paraula que suposa mastegar un vers, entre els “lectors habituals”. Estic segur que si a la tele s’inventaren un talent show d’aquells, destinat a versadors, versolaris, glosadors, improvisadors, decimistas, violeiros, treballadors de la poesia oral i cosins germans de hiphopers i rapers, l’èxit estava assegurat. A la gent ens agraden els focs artificials, la demostració d’aptituds singulars, les demostracions de força i enginy, fins i tot verbals.

La poesia sobre paper és una altra cosa, i potser rep l’escomesa del martell neumàtic del món digital, amb més força que la seua parentela literària. La poesia sobre paper és el darrer reducte de la lectura íntima, el món analògic en què els sons que produeixen les paraules resonen al nostre endins, en la soledat d’una escolta amb auriculars, aïllats del món per comprendre el món, beneita contradicció.

La lectura privada és perillosa, sobretot quan la practiquen “grups subordinats”, com ara les dones o la gent comú. En moltes èpoques passades, les autoritats estimaven que la lectura sense supervisió era subversiva. I no hi ha lectura més íntima, privada, autònoma i intensiva que la d’aquests versos d’Estellés:

res no m'agrada tant

com enramar-me d'oli cru

el pimentó torrat, tallat en tires.

cante llavors, distret, raone amb l'oli cru, amb els productes de la terra.

m'agrada molt el pimentó torrat,

mes no massa torrat, que el desgracia,

sinó amb aquella carn mollar que té

en llevar-li la crosta socarrada.

l'expose dins el plat en tongades incitants,

l'enrame d'oli cru amb un pessic de sal

i suque molt de pa,

com fan els pobres,

en l'oli, que té sal i ha pres una sabor del pimentó torrat.

després, en un pessic

del dit gros i el dit índex, amb un tros de pa,

agafe un tros de pimentó, l'enlaire àvidament,

eucarísticament,

me'l mire en l'aire.

de vegades arribe a l'èxtasi, a l'orgasme.

cloc els ulls i me'l fot.

Versos que es masteguen i produeixen l’onanisme de la salivació, la comunió espontània amb una llengua i un tarannà, l’exportable simpatia dels poetes, que haurien de ser els ambaixadors de cada poble, de cada cultura. D’això també vaig parlar amb l’Emili Rodríguez Bernabeu, de la necessitat de la poesia en els temps de la fanfàrria totalitària, per obrir ponts entre la gent de bé.

Poques voltes un poeta ha sigut molest entre la gent comú, més aïna ha estat un corcó pel poder i les seues encarnacions, per això els llibres de poesia es passen com de contraban, mentre són anihilats dels espais públics. 

Amb l’Emili vam convindre que és fa imprescindible la presència dels i les poetes en la vida privada de les persones, perquè en el moment de fer vida pública, no calguen primaveres, perquè els versos ens mantinguen vius durant l’hivern, l’estiu i la tardor.

I mira que en són de pràctics els llibres de poesia, habitualment fàcils de carregar: poques pàgines, enquadernacions en rústega, paper de gramatge lleuger, tímides taques de tinta com potes de puça. Obrir-los a l’atzar, llegir uns versos, no cal ni tan sols un poema sencer, abstreure’s de la realitat tangible per tornar-hi amb més força, mirar al voltant per dir: he tornat, i sóc més fort.