Foto: MARGA FERRER. No sé si a vosaltres us ha passat, però des de l’any 1985 que tinc el dubte de si el títol del primer disc de l’Último de la Fila, Cuando la pobreza entra por la puerta, el amor salta por la ventana és collita pròpia o dita popular. Em sembla una expressió tan perfecta d’això que es diu saviesa popular, del coneixement col·lectiu, de la llengua feta a coll de gegants, que se’m fa estrany posar nom i cognoms a un autor particular. De tant en tant em ve al cap i mire de fer algunes recerques, entre les quals una de les bases de dades de paremiologia més importants en castellà, la del Centro Virtual Cervantes, ofereix la resposta Cuando la pobreza entra por la puerta, el amor sale por la finestra, el que em provoca encara més vacil·lacions lingüístiques. El que està clar és que amb una sola sola frase i un hipèrbaton es tira per terra tot el constructe amor romàntic que des de fa segles funciona com a relat oficial.
Si l’amor és una de les idees motores per poder mantindre el rumb individual fixat, l’ideal de cultura és la trampa antropològica que ens manté indemnes front a la barbàrie. Però resulta que, com si foren dos imants amb pols iguals, cultura i diners (en forma de finançament, de consum o directament de pagament per serveis) es repel·leixen com la pobresa i l’amor del títol del disc, la cançò i la parèmia.
Espais culturals que tanquen, tot i haver rebut el reconeixement públic a la seua tasca, com ara la Galeria Pepita Lumier de València, autors/traductors/dissenyadors que (presumptament…) no cobren pels seus treballs, com en els casos del guadiana informatiu Malpaso/Lince o T&B, d’administracions, fundacions i organismes públics que han de fer mans i mànigues per gratar pressupost ‘d’allò realment important’ per poder pagar els actes i esdeveniments que organitzen, fins a la permanent discussió sobre la necessitat d’una Conselleria de Cultura, un Ministeri de Cultura, una Regidoria de Cultura, sota el marc conceptual que el neoliberalisme ha incrustat en l’inconscient col·lectiu: SUBVENCIONATS!, és el crit de la massa compacta.
Llibres, còmics, il·lustracions, escultures, pintures, músiques, escenografies, cinema, sèries, dramatúrgies,... demanen un pacte de convivència basat en dos principis irrenunciables. El primer, un imperatiu categòric: la cultura, en totes les seues representacions, és necessària, punt. El segon: els agents culturals -autor(e)s, intèrprets, gestor(e)s,...- mengen, es vesteixen, pugen fills, dormen sota sostre, i si dediquen el seu temps a unes altres tasques que no siguen les culturals, per tal de poder sufragar les despeses que costa la vida, no faran cultura i, com diu el principi primer i categòric: la cultura és necessària, més encara, imprescindible.
Si quan la cultura entra per la porta, els diners salten per la ventana, poseu bombers a baix amb llits elàstics que els puguen arreplegar, per favor.
