Protegir no és congelar: deu claus per donar-li vida al patrimoni

ALACANT. Quan sentim la paraula patrimoni, sempre ens venen al cap les mateixes imatges: edificis i jaciments que s’han de protegir i cuidar perquè conten el passat. Castells, palaus, esglésies, façanes... Però les tendes de tota la vida, les fàbriques o les cases amb pati formen part de la memòria de la ciutat. Què fa que una ciutat siga una ciutat? Que Elx siga Elx, Alacant siga Alacant o Oriola continue sent Oriola?

1. Protegir els baixos

Les tendes formen part de la riquesa de la ciutat. El repartiment online o les franquícies internacionals no poden acabar amb el valor de les tendes històriques, amb un valor sentimental per al veïnat i fins i tot amb valor econòmic per la seua singularitat, exportable al turisme.

Des de fa uns anys, a Barcelona l’Ajuntament compra locals comercials històrics per protegir-los de la pujada disparada dels lloguers, una iniciativa coneguda com Baixos de Protecció Oficial. Entre locals buits i històrics, el projecte dóna una segona vida a espais vitals per al pols de la ciutat, amb noves idees amb impacte econòmic i social, que converteixen la inversió municipal en un benefici per a tota la ciutat. La protecció de les façanes, dels rètols i de mobiliari és l’altra clau per preservar la memòria de les tendes, però sempre prioritzant el manteniment de l’activitat original.

2. Evitar els enderrocs

La baixada del consum energètic i l’aprofitament de materials és clau per protegir el planeta. Fins ara, si la finca no està catalogada, res impedeix que sucumbisca per donar peu a una nova construcció. Per això, els enderrocs haurien de sol·licitar-se, avaluant el seu impacte ambiental i justificant que l’augment de l’edificabilitat serà més sostenible que mantindre l’actual edifici.

3. Normativa quirúrgica 

A vegades, l’estructura de la propietat, la càrrega de l’edificabilitat o el preu de la urbanització dificulta que els vells edificis tinguen nous usos. Fins i tot una disputa familiar per l’herència pot degradar un carrer. Per això és important fer un planejament a peu de carrer, sensible amb les seues característiques. I flexible, que servisca per permutar edificabilitats o introduir nous usos respectuosos amb la memòria del lloc. Sense depredar, consumir ni destruir.

4. Catàleg obert

Fa dos anys es presentava el Catàleg de Protecció del Patrimoni d’Alacant i com qualsevol document urbanístic, no és tan fàcil entendre-ho. Es tracta del primer pas per pensar l’urbanisme de la ciutat, tancat al Pla General Estructural. Una idea del planejament urbanístic que té casi cent anys i no s’ha adaptat gens bé als canvis de les últimes dècades.

Enlloc de ser un document sagrat que es pensa cada dos o tres dècades, el catàleg deuria de ser una ferramenta en constant actualització. I s’hauria d’afegir ja una nova categoria, inexistent fins ara: els xicotets paisatges. Raconets de la ciutat, detalls urbans que li donen caràcter a la ciutat, però que no tenen suficient entitat per ser catalogats com edifici o paisatge.

5. Protegir les fàbriques i els barris

Estem acostumats a donar-li valor a les cases dels senyorets. Les més cares de la ciutat i a l’última moda arquitectònica, els palaus, les finques i les esglésies no representen tot el patrimoni d’una ciutat. Finques obreres, esglésies de barri i fàbriques tenen un valor incalculable per a qualsevol ciutat, i de forma seleccionada s’han de cuidar i protegir.

6. Només s’estima el que es coneix

I no es tracta només de posar plaques al carrer. Senyals, rutes, visites i publicacions ajuden a donar a conèixer els tresors de qualsevol ciutat. Si no es destaca el valor singular del que ens rodeja, passem el nostre dia a dia sense reparar en què fa que la nostra ciutat siga diferent. Després quan visitem altres ens sorprenem de coses que ací també hi ha.

6. Accessible per a totes

Però per a poder conèixer, ho ha de fer tothom. El Vilamuseu, a la Vila Joiosa, és un dels millors exemples de fer accessible el patrimoni per a totes les persones, siga quina siga la seua situació. Ajudant a l’orientació, amb audiodescripcions o textos de lectura fàcil per cobrir tota la diversitat funcional.

Però també atenent a les persones amb mobilitat reduïda o que carreguen amb xiquets. Especialment quan la topografia no ho permet, com és el cas del Tossal i el Benacantil a Alacant. Dos muntanyes amb dos castells que demanen un nou espai públic que ajude a moure’s fàcil als seus usuaris.

7. Programa, programa, programa

Perquè no podem parlar només de redistribuir la riquesa, sinó també de generar-ne més. I el patrimoni és clau. Però perquè arribe a tot el món, ha de tindre la voluntat de millorar la vida de tot el veïnat, enfortint la comunitat del seu voltant. Per això cal programar usos que revertisquen positivament en ell, no només restaurants de luxe o hotels cars. Fins i tot, s’hauria d’afavorir una gestió comunitària del patrimoni, amb estructures econòmiques com les cooperatives.

9. Embellir les cicatrius de la ciutat

Les mitgeres són parets que per canvis urbanístics queden exposades a la vista del carrer de forma permanent. No només creen una discontinuïtat al paisatge, sinó que donen problemes constructius al propi edifici i al seu voltant. Però també són una oportunitat per contar històries, per rescatar memòries i per activar la economia, amb intervencions artístiques o jardins verticals.

10. La natura també és cultura

Els arbres, les llacunes o els horts s’han de blindar perquè són hàbitats un viuen altres espècies. Però la natura també explica com és una ciutat i com ens relacionem amb altres. Fins i tot la toponímia, el nom que li donem als llocs, s’ha de preservar i cuidar.