Llegir no és fàcil, requereix d’un esforç de concentració i una capacitat empàtica molt desenvolupades, posant-se constantment en la pell d’un altre. De qui ha escrit el text. De qui en ell està descrit. De qui des del text ens parla, concretament a nosaltres, ens apel·la i ens interroga. Per al capdavall, com deia Joseph Epstein, “ser el que llegim”. O, fent la formulació negativa de l’afirmació de l’escriptor nord-americà, ser també el que no llegim. Perquè la majoria de les vegades ens identifiquem més en aquells textos que hem decidit que mai no llegiríem, o en aquells altres que encara no hem tingut temps per llegir.
Començar a llegir ja hauria de ser una aventura, o com a mínim una fascinació sobtada, si és que de moment un grapat de lletres sobre un paper pren forma i sentit. Potser comencem massa tard a llegir, com més tard comencem, menys temps tindrem per acumular lectures en el nostre cabasset. O potser massa prompte. Mai no estarem del tot segurs, tot i les evidències de la ciència.
Llegir depén de la capacitat del cervell per a relacionar i integrar diferents fonts d’informació. Fonts que integren l’àrea visual, l’auditiva, la lingüística i la conceptual. Esta integració depèn de la maduració independent de cada zona, de les àrees associatives corresponents i de la velocitat a què estes zones poden ser connectades i integrades. La capacitat de connexió depén de la mielina que revesteix els axons de les neurones, la seua “cueta”, de la seua conductivitat. Tot i que cadascuna de les regions sensoriomotrius està coberta d’esta mielina i adquireix indepèndència funcional abans dels cinc anys d’edat, les regions principals del cervell de les quals depèn la nostra capacitat per a integrar la informació visual, verbal i auditiva amb rapidesa no estan mielinitzades al complet, en la majoria dels casos, fins als cinc anys o més tard. “Esforçar-se massa en ensenyar a llegar a un xiquet abans dels quatre o cinc anys, és biològicament precipitat i potencialment contraproduent en molts casos”, segons un estudi de la investigadora britànica Usha Goswami, a bastament acceptat per la comunitat pedagògica i els psicòlegs cognitius.
Però clar, els pares estem molt preocupats quan veiem que els nostres fills de sis anys aprenen molt a poc a poc, i la nostra memòria selectiva només ens recompensa amb el record de les nostres pròpies gestes de precocitat lectora, o amb els nostres fills grans, que amb quatre ja seguien amb el ditet i amb llengua de drap el començament del millor conte del món mundial: Hi havia una vegada tres bandits ferotges amb capa negra i barret negre… Els tres bandits de Tomi Ungerer. La cosa avança tan a presa que veure un dels seus examens de lecto-escriptura de primer curs de primària, després d’anys de sentir “no se’ls ha de forçar a llegir, encara no els toca”, i sense poder fer-los una prova no invasiva per comprovar l’abast de colonització de la mielina en els seus cervellets, ens fa patir de veure’ls patir.
L’escriptora Penelope Fitzgerald, alabada siga, va explicar que va començar a llegir “poc després de fer els quatre anys. Les lletres de la pàgina van aparèixer de sobte i em confesaren el seu significat. Em vaig sentir sobtadament i absolutament agraïda cap a elles”. A infants que gaudeixen d’una epifania com esta ens diuen “Deixeu-los llegir !!!” Però i què fem amb els altres?
Regalar-los llibres, regalar-nos llibres que en les nostres mans siguen atractius als seus ulls. Tirar de magnífiques il·lustracions i de tebeos. Al llarg de l’any s’han institucionalitzat tres moments per al regal de llibres. El primer és especialitzat: Sant Jordi i el Dia del Llibre, el 23 d’abril. El segon, una variable, l’aniversari del xiquet/a, quan li cau la grossa. El tercer, els Nadals, eixa bicefàlia que comença la nit del dia 24 amb el ren Rodolf i el senyor barbut vestit de llanda de Coca-Cola, i acaba el matí del 6 de gener, després de la visita de tres camells, els seus genets Mags i l’ajut dels seus patges sabrosones.
Tomi Ungerer i el seu polp Emili, El misteri dels reis d’Orient de la Climent i Laruzafa, còmics de Poe Dameron, còmics de Chewbacca, tebeos d’Hora de Aventuras, o el magnífic, meravellós primer volum de la col·lecció que acaba d’inaugurar l’editor Fulgencio Pimentel e hijos, amb el vehement nom de Los niños también pueden leer tebeos, El rey escualo de R. Kikuo Johnson. Ací hi ha un grapat de consells, darrere d’ells, tota una colònia de mielina lectora desitjant expandir-se.
