Per Nadal, el fred cordial

El clima condiciona el caràcter: el caràcter dels pobles i el caràcter de les persones. Les tribus i els països del món són com són depenent de la pluviometria, les oscil·lacions tèrmiques, les hores de sol, les pressions atmosfèriques, la intensitat del vent o els gradients d’humitat. I també l’estat anímic de les persones fluctua segons el temps que fa. Al Nadal, per exemple, el fred i la pluja conciten l’enyor, la tendresa, la melangia. És el solstici d’hivern; el dia curt, la nit llarga; la llum esvanida; la hibernació, la família, l’instint de la llar; el retraïment, la intimitat, la folgança. Tot sembla congriar-se perquè inopinadament irrompa –al cap, al cor i al fetge— la remembrança dels anys viscuts; perquè en cada record se’ns faça viva la clara consciència que només ens és donat viure un temps limitat: un ara i ací discret i efímer; prodigiós i intens; selvàtic i incert.

Les empreses tanquen exercici econòmic i aproven pressupostos. I en les instàncies de l’esperit són també dies per al balanç vital: satisfaccions, penediments, desigs i propòsits renovellants. Ens reunim. Mengem opíparament. Ens excedim. Pesadament digerim les experiències consumides, els delits i els anhels. «Per Nadal, el fred cordial», recorda la dita popular. I la cordialitat del fred es manifesta, any rere any, en la litúrgia dels arbres decorats, els betlems, les cançons, els llums, els regals. Temptegem felicitacions i somriures. Fem circular una festa d’imatges de color roig, verd, daurat. Desenterrem mots que —per pudor, per vergonya, per estupidesa, per estultícia— no fem servir la resta de l’any. I incontingudament propaguem en correus i missatges —presencials, físics o electrònics— paraules com «amor», «amistat», «tendresa», «pau», «desig», «felicitat».

Sempre hi ha qui sosté —probablement assistit per la raó— que aquest prodigi de bones maneres i suposats afectes ecumènics no deixa de ser una impostura: poc més que una descarada i descarnada superficialitat decorativa al servei dels engranatges del mercat. Un estimadíssim amic —per exemple— acaba d’escriure en el mur de Facebook que la de Nadal és l’època més falsa de l’any: que en la proliferació de bons desitjos a què assistim no hi ha sinó una pàtina de pura hipocresia amb la qual amaguem la maldat d’una societat cada volta més egocèntrica, consumista, envejosa i insolidària. La reacció de comentaris ha sigut massiva i immediata, atorgant-ne o discutint-ne la raó. La qüestió és: què hi ha de veritat i què d’impostat, en l’esperit del Nadal?

Cadascú n’hauria de respondre la pregunta consultant el propi interior. Personalment —no ho sé evitar, i tampoc no me n’amangue— sóc un sensibler patològic i compulsiu del Nadal. M’emocione ja amb els anuncis publicitaris dels perfums i les colònies —dels joguets i dels torrons— un mes abans de la festa del fred. I ho reconec: se m’humitegen els ulls fins i tot amb les propagandes de la loteria, de Codorníu o d’El Almendro! Més o menys conscient de l’elevat grau de fariseisme que comporta la litúrgia del Nadal, em reconec tanmateix incondicionalment corprés per l’atàvica fantasia del Nadal alcoià, i procure no fallar a la cita anual amb Tirisiti, l’Auelo, el Sereno, els Pastorets, l’Ambaixador Reial, els patges i els Reis Mags. Acudisc devotament al Concert de Nadal de la Filharmònica d’Altea. Sóc un enamorat de la carrera de Cantó, a Elx. Cada any mire de trobar i reconéixer entre la gent l’Home dels Nassos (o el seu parent, l’Home de les Orelles, a Cocentaina). Tinc un record per als Enfarinats de les Festes d’Hivern a Ibi. Cante nadales amb els fills. Faig pondre el tió de casa. Escric religiosament la carta a Ses Majestats d’Orient. Agraïsc amb entusiasme els regals que em fan i em deixen fer. Un foc de llenya cremant em remou les entranyes i els sentiments. Evoque en l’olor de l’aiguardent les mans de ma mare pastant la massa dels pastissets de moniato. Concedisc una treva a l’acritud malcarada i pudent que d’ofici m’acompanya tota la resta de l’any. I temptege amb il·lusió la idea de felicitar el Nadal, un any més, als amics, coneguts i saludats amb qui tinc la sort de compartir l’ara i ací discret i efímer; prodigiós i intens; selvàtic i incert...

Sí. Potser les festes de Nadal s’estan convertint, com més va més, en una simple campanya comercial: frívola, insubstancial i crematística. Té segurament tota raó l’amic estimat quan denuncia en Facebook que les formalitats d’aquests dies sovint són farcides de mentida, impostura i falsia. Però a pesar de tot, continue creient que el clima condiciona el caràcter de les persones. I que el fred de Nadal propicia el benefici de la cordialitat. Ja és molt, això! Perquè convé recordar que, etimològicament, l’adjectiu cordial prové del llatí cor, cordis. I significa, per tant: de cor, amb el cor... M’agrada pensar, en conseqüència, que el fred del Nadal legítimament ens commina a sentir i viure el prodigi de la vida amb el cor nu i despullat. En els records del passat i en els regals del present com en els propòsits del futur immediat. Estimant com cal estimar. A cor què vols, cor què desitges. En la veritat, la ficció o la fantasia. D’això es tracta, precisament, quan felicitem els qui tenim al costat. I per aquest motiu, sentidament i solemne els desitge, ben cordialment —d’això es tractava—: bon Nadal.