Hi ha paraules que dormen el son vacu de la indiferència i l’oblidança en un racó qualsevol dels diccionaris. Ignorades per la majoria de la població, a penes si mantenen unes mínimes constants vitals en la boca dels especialistes —o en la ploma d’escriptors maniàtics, extravagants, rebuscats. Tanmateix, l’atzar d’un canvi en les circumstàncies vitals poden despertar-les, un dia, inopinadament. Es posen de moda. I circulen entre la gent amb una funcionalitat nova, inesperada, sorprenent. Aquest ha estat el cas del terme mèdic anòsmia, que a penes ningú no feia servir fins fa un any i mig —si no era en els manuals o en les consultes d’otorrinolaringologia—, i que ara s’ha convertit en un vocable relativament freqüent, esporàdic, normal.
L’anòsmia —tots ho hem aprés, en aquest any llarg de pandèmia— és, senzillament, una disfunció sensitiva que consisteix en la disminució o la pèrdua de l’olfacte. Es tracta d’un terme mèdic format pel prefix an- (‘no, sense, privat de’), l’arrel grega osme (‘olor’) i l’acabament –ia ( ‘qualitat de’). Així, doncs, forma part d’una curiosa família de termes propis de la neurologia i l’otorrinoraringologia, entre les quals es troben, per exemple, al·lotriòsmia (‘percepció anormal del sentit de l’olfacte; il·lusió o al·lucinació olfactòries’), autòsmia (‘percepció de la pròpia olor corporal’), disòsmia (‘alteració qualitativa o quantitativa del sentit de l’olfacte’), euòsmia (‘normalitat olfactiva’), hemianòsmia (‘pèrdua de la sensibilitat olfactiva en una fossa nasal’), heteròsmia (‘defectuosa percepció de les olors’), hiperòsmia (‘augment anormal de l’agudesa olfactòria’), hipoòsmia (‘disminució de l’agudesa olfactòria’) isòsmia (‘perversió olfactiva en què totes les olors se senten iguals, indistintes’), meròsmia (‘alteració del sentit de l'olfacte, en la qual certes olors no són percebudes’), oxiòsmia (‘sensibilitat olfactiva exagerada’), paròsmia (‘confusió de les olors’), pseudòsmia (‘al·lucinació olfactiva’), etc.
Ho sabem massa i prou: l’anòsmia, juntament amb l’agèusia (l’absència o la disminució del sentit del gust) és un dels símptomes més característics de la infecció que causa el coronavirus SARS-CoV-2. Aproximadament la meitat dels malalts de Covid-19 —els percentatges estadístics hi oscil·len entre el 40% i el 60%— pateixen alteracions (o una pèrdua total) en el sentit de l’olfacte. I el fet ens ha demostrat la utilitat del vocable mèdic especialitzat que serveix per a designar tan singular disfunció: anòsmia.
Tanmateix, les paraules no serveixen només per a referenciar el món: serveixen també per a obrir-nos-el. Ens inviten a establir-hi atencions, jerarquies, interessos, actituds, prelacions, inflexions, preferències, manies, curiositats, significacions. No sé vostés, però a un servidor, des que la parauleta en qüestió, anòsmia, va ser despertada i va començar a circular en tertúlies radiofòniques, debats televisius i articles d’opinió, és com si se m’hagueren activat una mica més les capacitats sensorials de l’epiteli olfactori del nas. Com si se m’haguera activat una inusual o irreprimible energia electroquímica a les pituïtàries, al bulb olfactori, al còrtex, a les àrees límbiques del cervell...
Dels cinc sentits corporals, el de l’olfacte és segurament un dels més curiosos: per atàvic, secundari, accessori, negligit, menystingut i ignorat. Sí: l’olfacte serveix per a advertir-nos sobre l’estat dels aliments; per a alertar-nos sobre els perills del fum, de la qualitat de l’aire, de la humitat i —posem per cas— de les fuites de gas. Pot ser vital, en aquest sentit. De més a més, l’olfacte, íntimament vinculat a la percepció del gust, és un sentit imprescindible per a l’art i el plaer de la gastronomia. D’acord. I hi ha, encara, una part sensitiva que transcendeix l’embriagador i subtil univers de la perfumeria, i s’estén, fins i tot, a la percepció dels senyals hormonals que regulen l’instint sexual. En efecte. Fins i tot, la fina amor i la folla amor són condicionades pel sentit olfactiu: per les estimulacions químiques que les més diverses i impensables substàncies odorants produeixen en les neurones olfactòries i que repercuteixen, conscientment o inconscientment, sobre l’àmbit íntim de les emocions.
Tot això és cert, evident, indiscutible. Però igualment ho és que ningú no gosaria situar en un mateix nivell d’importància vital el sentit de l’olfacte que el de la vista o el de l’oïda. En un cas extrem hipotètic, si la vida ens haguera de privar fatalment d’una de les cinc finestres del cos, sembla obvi que optaríem per l’anòsmia o l’agèusia abans que no per la ceguesa total o la sordesa absoluta. Tanmateix... Tanmateix, no deixa de ser veritat que aquest símptoma col·lateral de la Covid-19 que és la minoració o la pèrdua de la capacitat olfactiva —especialment per als qui l’han patida!— ens ha induït a apreciar i estimar una mica més el valor extraordinari que les pestilències i els perfums, les pudors i els aromes, les fetideses i les fragàncies tenen per a les nostres vides.
Hi ha, de més a més, en relació amb el sistema olfactiu, l’anomenat fenomen de Proust o efecte proustià. Tots l’hem viscut alguna vegada, aquest fenomen o efecte: es produeix quan una olor ens evoca, amb inusitada força, un record remot, atàvic, profund. La denominació prové, com se sap, del primer llibre de la monumental A la recerca del temps perdut, de Marcel Proust, quan el narrador protagonista, gràcies a la capacitat evocativa d’una simple magdalena sucada en te, inicia la immersió —que durarà més de tres mil pàgines!— en els records que aquesta magdalena és capaç de despertar-li. Hi insistisc: tots tenim les nostres pròpies magdalenes de Proust. El sabó que féiem servir en la infantesa, l’efluvi d’un plat tradicional coent-se a la cuina, l’emanació lluenta d’una crema solar aplicada sobre la pell, la flairança d’un ramell de roses, l’exhalació dels crisantems al cementeri per Tots Sants, la loció que el pare aplicava sobre les galtes després d’afaitar-se, la colònia d’aquella criatura dolcíssima en el temps enamoradís de l’adolescència, la flaire de les cabotetes de camamil·la quan esclata la plenitud de l’estiu, el fum penetrant de l’encens barrejat amb l’olor fresca d’una catifa vegetal en la processó del Corpus...
Cadascú té, òbviament, el seu propi currículum olfactiu: les seues personals i intransferibles magdalenes proustianes remullades amb te o til·la. Prompte o tard un olor determinat obra el miracle, i ens transporta inesperadament en el temps cap a fets, racons, persones o instants remots que, per alguna raó, preservem en una estança indeleble de la memòria. Diuen els neuròlegs que això és així pel fet que el processament de les olors es produeix, precisament, a la mateixa regió del cervell on resideixen les emocions: l’anomenat sistema límbic. I es veu que és aquesta part del nostre cervell la que controla, igualment, la memòria i les conductes instintives vinculades amb l’alimentació, l’agressivitat i la sexualitat.
Potser sí que deu ser per això. Tampoc no ho sé del cert: soc, lamentablement, un ignorant en aquests assumptes de la neurologia... Sí que sé, en canvi, que un perfum, una flaire o un determinat estímul ambrosíac em poden somoure l’ànima per la part més profunda i sensible, que és —per descomptat— la de l’enyor, la recordança, la memòria, la malenconia. Tinc perfectament identificats alguns dels estímuls olfactius que em permeten conjurar moments precisos de la infantesa, de l’adolescència o de la més tendra jovenesa. L’olor de l’alga humida i salobrenca a la vora de la mar. L’olor del salat de la tenda del Boix just al principi de la costera del Mestre de la Música. L’olor de la farina, de nit, en tornar de l’assaig de la música, quan passava per davant del Forn del Petenero al carrer de la Séquia. L’olor de la terra humida, els dies de pluja, al pati del Grup Escolar. L’olor de la llenya de les cases del barri del Fornet a Altea. L’olor de la morca a la bassa de l’almàssera del Polopí. L’olor de la roba neta i humida, acabada d’estendre a la corda. L’olor de l’anís quan ma mare pastava els pastissos de moniato per Nadal. L’olor de la fusta del clarinet del meu germà, quan n’obria l’estoig i apartava la baieta groga que el cobria. L’olor de la llibertat, que era l’olor de totes les herbes i totes les flors de la serra de Bèrnia enmig de l’esplendor d’un dia de Pasqua. L’olor de...
No caldrà continuar. Evocar les olors és una manera d’evocar el temps viscut. Ara mateix, per exemple, rememore amb prodigiosa precisió l’essència olfactiva d’un objecte molt especial que em va acompanyar en els moments més despreocupats de la infància. Era un saquet de tela gastada on guardàvem la loteria. No els dècims o les paperetes que els pares compraven, no: la loteria. La loteria era un joc antiquíssim, conservat per la meua iaia, que consistia en uns cartons rectangulars, amb figures i números disposats d’una manera semblant a la de l’actual joc del bingo. Fet i fet, una volta repartits els cartons d’aquella loteria —hi solíem jugar la iaia i jo, en matins i vesprades interminables— s’havien d’anar extraient a cegues unes peces de fusta amb números que anaven de l’1 al 100. Aquelles peces de fusta tenien aproximadament el diàmetre d’una moneda de pesseta, però amb un gruix una mica superior, d’uns cinc o sis mil·límetres.
Teníem el joc de la loteria alçat dins del moble de la televisió. També en recorde l’olor de les làmpades, els transistors i el transformador supletori que aquella antiquíssima televisió requeria. Era una Telefunken Cruz del Sur que ens permetia veure, en blanc i negre, l’única cadena de televisió que existia. Tardava ben bé un parell de minuts a escalfar-se, des que la connectàvem, fins que començava a funcionar. Però no... El record ara no és per a aquell tòtem familiar que ens va portar a casa Con ocho basta; Un globo, dos globos, tres globos; El hombre y la tierra; Los Ángeles de Charlie i l’insuperable Un, dos, tres... responda otra vez. No. El record és ara per a les portetes corredores que hi havia just davall, on la iaia alçava la baralla de cartes i, sobretot, aquell prodigiós saquet de tela amb quadrets grisos. Tan antiga era aquella tela, i aquells cartons i aquelles peces de fusta —tan gastada devia ser aquella loteria!— que feia una olor particularíssima: de cosa antiga, revinguda, primitiva, resclosida; però alhora amable, entranyable, lúdica, familiar, distingida. De més a més, com que en algun moment es veu que se’n va perdre alguna de les peces de fusta, algun avantpassat l’havia substituïda per una altra de manufacturada, que no era sinó una rodanxa de branqueta d’olivera, probablement seccionada i arredonida amb una navaixa, i amb el numeret elegantment manuscrit, amb una cal·ligrafia senzilla i elegant, antiquíssima. I clar: la fusta seca d’olivera d’aquelles peces irregulars també devia contribuir d’alguna manera a l’inoblidable olor d’autenticitat que emanava d’aquell prodigiós joc d’atzar. Ara que ho pense, aquell saquet de tela amb quadrets grisos on alçàvem la loteria oferia l’olor exacta de la felicitat: de la felicitat de la infantesa, que un dia va desaparéixer per sempre. Com aquella televisió en blanc i negre. Com el transformador. Com la casa on vivíem, que era la casa dels Mestres. Com la innocència. Com la iaia. Com la mare. Com la vida nostra tota...
Quants anys deu fer d’aquell record, d’aquella olor, d’aquell temps feliç de la infantesa a la Casa dels Mestres? Uf! És difícil de saber. Però tota una vida; una eternitat. Difusament recorde que per aquell temps va ser quan es va inaugurar l’autopista. Devia ser, per tant, l’any 1976, que és quan se’n va inaugurar el tram de peatge entre Sant Joan d’Alacant i Altea. Es diu fàcil —eh?—, 1976!
Vol dir-se: que fins que no es va alliberar l’autopista el passat 1 de gener de 2020, en aquest rodal de món hem estat pagant peatges durant quaranta-quatre anys. Exactament: tota una vida; una eternitat. Pot calcular ningú quants beneficis s’hi han embutxacat les empreses concessionàries? Ningú no té curiositat de saber qui —i per què— hi havia darrere, parant la mà, en el negoci de l’Autopista AP-7? Proven d’indagar-ho, si hi tenen curiositat, per Internet: sabran qui condensa veritablement el poder econòmic, polític, mediàtic i social a l’Estat espanyol. I sabran igualment qui cobrarà ara, immediatament, enguany, a part dels peatges d’anys i anys d’explotació d’aquesta estratègica via, 1.291 milions d’euros suplementari procedents de les arques públiques com a compensació pel menor trànsit de cotxes i camions que la crisi econòmia ha provocat. Sí. Ho estan llegint bé. Aquesta és la xifra: 1.291 milions d’euros de diners públics d’indemnització aniran a parar aquest estiu a les butxaques dels rics més rics del país que han estat explotant les concessions (milanta voltes prorrogades!) de les autopistes. En plena pandèmia i a les portes d’una crisi econòmica de dimensions inimaginables. Ah! I, això, pràcticament al mateix temps que el Govern d’Espanya anuncia que es planteja —ai!— generalitzar els peatges a autovies i autopistes a partir de l’any 2024.
Uf! La qüestió és: com s’adjudicarà i com s’explotarà la concessió d’aquests peatges? Amb quines condicions? Quins interessos empresarials hi ha en joc? En la part que ens toca —vull dir: al nostre racó de món—, quaranta-quatre anys pagant peatges encara no han sigut prou? Cal esperar que l’AP-7 no torne a tindre peatges mentre la resta de les autovies —la resta de territoris—, en justa correspondència, no haja assumit abans quaranta-quatre anys de cotització, com els ja satisfets per nosaltres? Ara que ens acabàvem de felicitar per l’enderrocament dels peatges i les barreres de l’AP-7, haurem de veure com els tornen a construir? Afectaran també aquests nous peatges la M-30, la M-40, la M-45 i la M-50? De veritat que polítics, tècnics i economistes tindran la santa barra de posar-se a treballar en aquesta mesura abans d’aclarir i posar ordre —ordre, raó, justícia, vergonya i equitat— en el desficaci lacerant i discriminatori de l’actual sistema de finançament autonòmic? Qui n’eixirà beneficiat, per la mesura? Quines empreses i quins empresaris deuen estar ara mateix fregant-se les mans a l’espera de poder comptar graciosament beneficis per milers de milions d’euros? Mai no en tindran prou, a Espanya, els profitosos, els oportunistes i els extorsionadors de recursos i serveis públics?
En fi... No ho sé: sé només que tampoc no els envege aquest benefici hipertròfic, indigne, grotesc. Ni els 1.291 milions d’euros amb què l’Estat indemnitzarà enguany el Grup Abertis pel descens de trànsit, ni els quasi 3.000 milions d’euros que la companyia hi reclama en total no valen tant com l’olor entranyable d’un saquet de tela gastada, amb els cartons i les fustetes d’un joc infantil sortosament preservat en la memòria. Perquè a pesar de l’anòsmia generalitzada, hi ha encara olors que remeten al paradís de la innocència, la ingenuïtat, la veritat, l’amor i la tendresa. I assumptes que, per contra, fan pensar, més que no en l’anòsmia pandèmica, en els desagradabilíssims símptomes de la cacòsmia. Ço és: la ‘percepció d’olors desagradables, que es pot presentar quan l’aire respirat és realment desagradable’, com un trist peatge de la contemporaneïtat.
