Un estiu per a acomiadar-se, ferragosto ple de sorra i espardenyes, de tovalloles esteses a llevant i gelats d’orxata, maduixa i xocolata a la gelera. Després de gairebé tres anys, abandonaré la meua cita setmanal dels dijous, una vegada enllestides les setmanes d’agost. Cinc columnes en queden. Cinc homenatges en forma de plagi encetades amb un cafè del temps i la veu de Battiato, que traspassa l’envà del despatx contigu, en la cacofònica ressonància de l’altaveu d’un smartphone, La stagione dell'amore viene e va / I desideri non invecchiano quasi mai con l'età / Se penso a come ho speso male il mio tempo
Che non tornerà, non ritornerà più…
Recorde la carretera sinuosa i perillosa, una pujada per la Pedrera i una baixada a l’ombra de la Serra Grossa, pocs edificis encara, alguns xalets amb els finestrals a llevant, llevar-se de matí, eixir descalç a la terrassa, trobar-se la mar estesa com un do immerescut, des de primera hora, la platja breu de l’Albufereta sota el cel encara rogenc de l’albada, caminar de la mà del iaio buscant petxines que omplen a poc a poc les butxaques sense fons dels seus pantalons curts balders, quasi com uns saragüells retallats, la camisa de màniga curta oberta deixant a l’aire el pit fort i adobat pel sol i la sal, el seu ventre com una gran síndria, les canyes de pescar esteses a la vora de l’aigua i saber que havies de tindre cura dels fils invisibles que s’enfonsaven en les ones que trencaven suaument en la platja. Ara la carretera es troba isolada per murs de ciment, per tanques de reixes del tramvia i tirades de testos amb plantes de vegetació inòcua. La plantació de grues ha germinat en un bosc d’edificis que no segueixen cap renglera, deixats caure aquí i allà, amb una estètica del caos que tendeix a l’acumulació, a la densitat màxima. Només la platja, isolada a la seua vegada per un gran mur que fa d’espill, produint un microclima de vegades extrem, reconstrueix el record. Reconstrueix, perquè desapareix amb cada tempesta, amb cada episodi de pluges, cada vegada que la natura decideix que aquest no és un racó de ciment i sorra.
A la dreta de l’Albufereta hi ha una sèrie de caletes separades per farallons a les quals només s’hi pot arribar caminant, si no és que ets propietari, permanent o temporal, d’un dels apartaments o els xalets que formen la densa muralla de separació amb la carretera. El sol rebrega sobre el ciment, abans d’arribar a les roques, i les espardenyes cremen abans de tocar la frescor de les pedres humides, petits bassals, banyeres perifràstiques ocupades per famílies abillades per la parafernàlia de la comoditat: banquetes plegables (el iaio en feia de tisora, amb fusta i tela de tendal), taules, neveres portàtils, i t’ofereixen una cervesa gelada quan et veuen arribar, solitari. Les parelles caminen una mica més, buscant una mica d’intimitat i que el teixit dels vestits de bany deixe el menor rastre possible en la pell. Els menuts busquen eriçons i els fiquen en xàrcies de mànec. L’estiu, encara, ofereix instants atemporals, lluny de les pantalles, de camises obertes i xiquets asalvatjats, de licors a vora mar, de llargues carreteres d’arena.