Nostàlgia d'un estiu inexistent

VALÈNCIA. Recorde un bac en la bicicleta, amb la meua primera mountain bike que anys després em furtaren a València. Pedalejava damunt d'aquella Dominator Esperia, xarrant amb un amic, per un camí que estava d'obres a Santiago de la Ribera. Roda de davant bloquejada en un clot, aterratge forçós i el genoll unflat fins al punt que encara hui conserve la marca del colp que em transporta al dolor d'aquella vesprada d'estiu. Una altra marca semblant em contempla des del turmell dret: un dia ventós a Dénia una vela de surf gitada en l'arena es va voltejar de sobte amb la mala sort que la punta em va colpejar el turmell. El tall deixava vore l'os en la visita a la paradeta de la Creu Roja; per sort, era només això, un tall ample, cap tendó ni os afectat, en el que suposava la segona visita el mateix dia a la Creu Roja. Perquè eixa mateixa vesprada, un poc abans, una medusa va deixar dibuixada una quadribarrada en la meua panxa. Línies roges d'irritació que creuaven de banda a banda el meu cos preadolescent. Eixe dia, de ponentada, ha quedat gravat en la pell del meu turmell, en el record d'aquella coentor, i amb el regal d'una lliçó. Perquè l'Amèlia i jo patírem un moment d'anar-nos-en mar endins amb el matalasset unflable, que ens va dur a plantejar-nos abandonar aquell matalàs i tornar nadant a la vorera. Finalment, treballant en equip, aconseguírem tornar a la platja exhaustes, i salvar el matalàs, en el que ens va semblar una eternitat. Mai més unflables en dies on bufa el ponent mar endins.

Quan ens dediquem a pintar un passat feliç amb colors garbellats pel filtre sépia de la Polaroid, obviem gran part de la realitat. Ja que la tendència cultural és la d'oblidar els moments desagradables d'eixe passat, i recalcar els bons, deixar-ho estar i no remoure la merda que olora. Ignorància social que contrasta amb el fet que molta gent viu traumatitzada per una mala experiència de joventut, un accident, una mort, un desamor, un episodi violent... Sense tindre jo hipertimèsia —afectació que provoca una memòria autobiogràfica superior—, sí que recorde de tant en tant, eixos moments no tan idíl·lics. Com aquell partit de tenis que vaig perdre contra qui jo pensava era pitjor jugador que jo, i va acabar amb la meua raqueta destrossada de la ràbia del moment. Mai més he tornat a trencar una raqueta, de fet, encara conserve i gaste les substitutes d'aquella Dunlop derrotada. Però durant anys vaig enyorar un objecte que la meua frustració havia trencat. Malgrat que aquell acte violent va provocar el respecte d'uns companys estiuencs que fins aleshores era inexistent, "ie, en este no vos claveu que ho rebenta tot!", vaig sentir dies després d'algú que no hi era ni tan sols present en el partit. Prestigi efímer fruit d'una errada, curiosa contradicció.

L'estètica Stranger Things ens fascina, el sabor emmagatzemat al nostre cervell del Frigopié, un flaix de poma àcida, l'Apolo de vainilla, un tall de gelat de torró entre galetes o el Mikolapiz, res té a vore amb els mateixos sabors actuals. Ens comprem càmeres, roba o sabates vintage simplement per nostàlgia i per acontentar el nostre jo adolescent. De fet, m'acabe de comprar unes Reebok Pump més coentes que un forc d'alls pel fet de prémer al botonet com feia David Chapelle en Las locas, locas aventuras de Robin Hood. Love the 90, Love To Rock, When We Were Young, Yo Fui a la EGB, Homenaje a la Ruta 90s&2Mil... Molts encara viuen en aquella cinta de casset pirata, gravada a bots de llistes de Los 40 Principales, que cremàrem en alguna ràdio de doble platina. Això les empreses ho saben, i trauen noves màquines de fotografia instantània, consoles retro amb els jocs de la teua infantesa, reedicions en vinil dels discos que marcaren la teua joventut, camisetes amb Goku, Arale i Naranjito... Només falta que torne el Tang als aniversaris, ara barrejat amb ginebra, i tot aclarit.

Llegia fa poc un tuit viral que idealitzava els viatges en cotxes modestos sense cinturó, ni GPS, sense aire condicionat, "escuchando cassettes de chistes de Arévalo" afirmant que "éramos felices y no lo sabíamos". Potser se n'està anant de mare, allò d'idealitzar, perquè poques coses més desagradables que eixe viatge on sempre pillaves retenció, et perdies pel camí i t'apegaves suorós al seient com una llémena mentre algun adult anava empalmant Ducados al seient de davant. Però el filtre "Verano azul" al·ludix l'assetjament al Piranya i se centra a cantar tots junts damunt d'una bicicleta a la vorera de la mar. Unes altres voltes, entenc, que sí era llegendari aquell estiu adolescent, i disfrutaves d'una aventura efímera amb el teu del teu amor platònic —crush que diuen ara—, guanyaves el campionat de tenis, et triaven com a rei del campament i al cotxe familiar s'escoltaven els Stones, Lluís Llach i Radio Futura. Supose que cadascú parla de la fira segons li va, i a Leopoldo Barrera, pare de Vicente Barrera, entenc que li aniria molt bé durant el franquisme, com ha manifestat públicament el futur vicepresident de la Generalitat. És l'efecte de viure en un ressort de luxe al costat de les faveles de Rio de Janeiro, només cal evitar mirar cap al costat de la misèria i així, en la pretensió de la seua inexistència, construir un relat idealitzat d'un lloc i un moment tan dramàtic per a la història dels valencians —i dels demòcrates— com la postguerra. Conserve en casa una cartilla de racionament de l'època, per si algú té ganes de continuar idealitzant les penúries.

Segurament rius quan t'ajuntes amb la teua colla a contar batalletes de joventut. Ara no les repetiries tal qual ni debades, "no tenim edat" per a passar quatre nits en una tenda de campanya, bevent Steinbeck calenta i menjant entrepans de clòtxines en escabetx. Com cantaven els Jóvens, tots tenim algun moment on: "Vam ser uns jóvens sans i irreductibles. Devoràvem estius sense pietat. Ens llançàvem al mar des dels més alts penya-segats". I alguns miren ara eixa roca i tornen a saltar, altres recorden Mar Adentro i pensen en el que els podia haver passat i els més, assenyalen amb orgull que ells s'atreviren a botar. La valentia inconscient, que la vela aquella de surf no m'haguera obert el cap, sobreviure i contar-ho amb música de Joc de Trons de fons per a tot semble més èpic, més fascinant. Necessite uns balons de Nivea blaus, una avioneta demanant justícia per a Rumasa, collir tomaques amb el meu iaio per a cuinar un poal de pisto per al sopar, i superar el trauma més gran de tota una generació: les dos hores que havies d'esperar després de dinar per a fer la digestió. Ara toca de nou acumular records inesborrables este estiu, i d'ací a uns anys poder dir "recordes quan escoltaves reggaeton en el cotxe de gasoil, de camí a aquella platja on no pogueren aparcar el cotxe, ni trobàrem lloc on parar el para-sol, i ens clavaren 20 euros per dos canyes i unes braves reblanides... Érem feliços i no ho sabíem".