Parlem d'amor

Dimecres estava participant en una tertúlia radiofònica —en «rigorós directe», que se’n diu—, quan inesperadament la fermesa del discurs que provava de defendre se’m va dissoldre entre les mans. I hi vaig vacil·lar. Fins a l’extrem d’un cert desconcert i un determinat trencament d’esquemes —sensació que m’encanta, i que compraria a deu euros la unitat.

El tema que hi recreàvem, hàbilment proposat per la periodista Clara Castelló, era el de les converses entre persones de diferents generacions. «Com canvien les converses, d’una edat a una altra? Podem parlar de qualsevol cosa, amb la gent jove, sense que la distància intergeneracionals esdevinga un abisme insalvable? Com ha evolucionat la comunicació oral? Com han canviat els interessos entre iaios, pares, fills i nets? Com s’han metamorfosat els centres d’interés de les converses espontànies, distretes, disteses, gratuïtes, plaents?»

Sobre aquesta saborosa qüestió, naturalment, les successives intervencions dels contertulians anaven apuntant a llocs comuns; a evidències incontrovertibles, de difícil discussió:

—Abans la gent parlava del temps i de les collites. Ara, en canvi, conversem sobre l’últim model o l’última aplicació del mòbil. O sobre l’última sèrie d’èxit. O sobre l’últim vídeo viral. O sobre l’última parida de l’últim videojoc de moda!

—Efectivament. I hi ha hagut, també, un canvi de mitjà. De tipus de context. Hem baratat els diàlegs cara a cara per les converses de WhatsApp; les tertúlies del casino pels murs de Facebook; els grafits sobre la paret per piulades de Twitter.

—Sí. I la imatge del veïnat fent barcella amigablement a la porta de casa, de nit, a la fresca, fent rogle amb cadires de boga, és ja quasi un anacronisme.

En aquest punt de la tertúlia, per exercir-hi un cert contrapés, hauria volgut apuntar que el plaer de la conversa, tanmateix —em fa l’efecte—, tampoc no ha canviat massa. Poden haver canviat els canals, els recursos, els temes, els interessos o les modes. D’acord. Però la substància —la substància de la conversa: la substància de l’art i el gust de la conversa— es manté invariable. Avui, com ahir (i probablement com demà), conversar continua sent un dels grans plaers de la vida. Senzillament: perquè la condició humana és feta de paraules. I celebrar l’art de les paraules és cosa que tant es pot fer amb un bon llibre com per mitjà d’una bona conversa.

—Les persones som la nostra memòria (i, si es vol, un feix d’il·lusions i esperances)... I la memòria es nodreix dels fets que vivim: però també dels llibres i els articles que llegim, de les pel·lícules i les sèries que visionem, de les obres d’art que admirem. I, sobretot, de les amistats i les converses que mantenim...

Hauria volgut dir tot això en la tertúlia. Però no: vaig callar mentre escoltava els altres, perquè em semblaven idees una mica inflamades en l’abstracció i la grandiloqüència per a una conversa distesa en una ràdio pública. I em vaig limitar a constatar:

—Penseu com ha sigut la cosa, ara que han vingut les de calor durant la pandèmia i el temps dilatat del confinament tancats a casa. Jo no sé vosaltres, però jo trobava a faltar moltíssim el goig d’ajuntar-me amb altres persones al voltant d’una taula per poder-hi jugar el joc de la comunicació presencial. Tocar, besar, saludar, mirar, abraçar, riure. Xarrar mirant les cares i els ulls dels interlocutors sense pantalles, altaveus, micros i mandangues. Parlar. Tenia mono de gent. De terrasseta, de cafeteria, de restaurant. Mono de conversa... Ah! I quant a això de les converses intergeneracionals, em ve ara al cap una frase que li agradava molt de dir a Bernat Capó: «Mira, Joan, no li pegues més voltes: una persona és allò que aprén de menut a casa, a taula a l’hora de dinar.» Tenia raó l’enyorat Bernat: entre les diferents generacions d’una determinada família no només s’hereten les finques! Per això, cada dia que puc seure a taula amb mon pare i amb els meus fills ho assaborisc i ho celebre com un regal de la vida... No hi ha sèrie de Netflix que ho supere, això!

Aquest és l’aire que, més o menys, portava la conversa radiofònica en què participava aquest dimecres quan, per reblar el clau, vaig voler afegir-hi, encara, que molts dels grans temes de conversa es mantenen immutables ençà i enllà dels sabuts relleus generacionals: perquè, a pesar dels grans canvis socials, econòmics, tecnològics, culturals, ètics i de tot tipus que  s’han operat en els últims cinquanta o cent anys, la part essencial de la condició humana continua persistint: incommovible,  intacta, immanent.

—A pesar de tot, respirem com en paleolític —podria haver dit, a la manera fusteriana, per exemplificar la idea.

O, alternativament:

—Patim por o ens espantem davant la mort, igual ara com en l’antiguitat clàssica.

O, potser:

—Tenim fam i necessitem menjar. I secretem sucs gàstrics igual ara com en l’edat de bronze...

Però no. La frase que em va voler eixir instintivament des del fons de la inconsciència per a il·lustrar la permanència dels atributs bàsics de l’espècie humana va ser, per contra:

—Ens enamorem ara com en el segle XVIII!

Òbviament, la frase va tenir un efecte immediat entre els contertulians:

—Vols dir, Joan? —hi va objectar de seguida Ramon Mampel.

—Jo diria que no: que els enamoraments del segle XVIII i els d’ara són molt diferents —va venir a advertir Joan Olivares.

Però el tren discursiu ja anava en marxa. No el podia parar. I tampoc no me’n vaig voler abaixar. M’hi vaig haver de fer fort —d’acord amb aquell ressort instintiu que ens mena a no desdir-nos davant dels altres amb excessiva facilitat:

—Deixeu que m’explique, per favor... L’amor, com tot, canvia i evoluciona amb el temps i les modes. I tant! Això és evident. Però té un component que és constant, invariable, immutable. Es precisament per això que, quan llegim el Tirant lo Blanc de Martorell o els poemes d’Ausiàs March, ens hi podem sentir identificats d’alguna manera. I ens emocionem. La fina amor i la folla amor del poeta de Gandia ens apel·len, encara. A pesar del pas dels segles. Tant com ens apel·len, també, els sentiments i les pulsions amatòries de personatges tan deliciosos com Diafebus, Estefania, Tirant, Carmesina, l’Emperador, l’Emperadriu, Hipòlit, la Viuda Reposada, Plaerdemavida, Espèrcius, la Senyora de les Illes, el rei Escariano, Maradigna...  «Oh, amor, a qui la mort no triomfa!», diria March. I aquest és el cas: que els personatges de Joanot Martorell preserven la facultat d’interessar-nos i emocionar-nos profundament, encara ara, perquè en l’essència de l’amor hi ha alguna cosa que s’ha mantingut constant i invariable des del segle XV fins al segle XXI. Hi ha, per dir-ho així, unes permanències inalterables en l’experiència, el miracle i el concepte de l’amor...

Però mentre esgrimia —amb aquestes o unes altres paraules— aquest concret argument, alguna cosa em trontollava per dins del cap (bullent com «cassola en forn» entre els auriculars dels cascos i el micròfon), i em deia que tot allò podia quedar molt convincent i molt bonic, però no deixaven de ser «excuses de mal pagador». Perquè, en efecte, l’objecció dels meus contertulians era impecable, incontrovertible, imbatible, irrefutable. «No, Joan, no: no ens enamorem igual ara com en el segle XVIII o el segle XV.» En diem sempre amor, però les litúrgies, les formes, les circumstàncies, els valors, els rituals i àdhuc els matisos sentimentals i les textures emocionals que experimentem canvien substancialment segons l’època i el context vital.

«L’amor? Una invenció del segle XII!». Heus ací la provocadora citació que Joan Fuster manlleva a Denis de Rougemont per a encetar el seu genial Diccionari per a ociosos. I ja se n’entén la intenció: escudellar i parar damunt la taula de les idees, per al debat intel·lectual, el fet que el concepte i la idea de l’amor és, ben mirat, el resultat d’una creació cultural promoguda al seu dia pels trobadors provençals, completada i polida pels poetes italians del dolce stil nuovo, i filtrada posteriorment per tots els moviments estètics posteriors: el Renaixement, el barroc, el neoclassicisme i la Il·lustració i —no cal dir!— el Romanticisme, etc.

L’amor, com la mar, és sempre igual però sempre distint alhora. I en cada període històric s’ha percebut, s’ha viscut i s’ha celebrat d’una manera diferent: com també diferentment s’ha viscut i es viu, probablement, segons el context cultural en un mateix moment de la línia del temps. Ara mateix, per exemple... És igual l’amor —el concepte, l’ideal i la vivència de l’amor— en un esquimal que en un auracà? S’enamora igual una jove twa que una jove tibetana? És idèntic l’amor d’un amish que el d’un feligrés de l’Església de la Cienciologia? Hi ha una equivalència exacta entre l’amor d’un monògam empedreït i el d’un polígam convençut? Són la mateixa cosa l’amor romàntic d’una senyora del segle XIX i el poliamor lliurement practicat per una dona de la nostra postmodernitat? Quantes cares diferents pot oferir el festeig, el prodigi, el plaer, la felicitat, l’anhel, la dèria i la meravella de l’amor? Perquè no en parlem, mai?

Parlem-ne. Parlem de l’essència, l’evolució diacrònica, la dimensió cultural, la variabilitat i la perdurabilitat de l’amor. Em fa l’efecte que seria un bon tema de conversa intergeneracional. Per què ningú no en parla, mai, de l’amor, més enllà dels tòpics superficials i de les estrictes experiències personals? N’hauríem de parlar més? En els llibres, en els seminaris, en el tractats d’història; en els articles de premsa, en les tertúlies radiofòniques, en les converses de bar. Per què no? Parlem-ne: del regal, l’adelitament, la joia i la portentosa força de l’amor. Ni que siga per a admetre que no: que no ens enamorem ara com en el segle XVIII!

O potser sí?

Parlem-ne.