Pandèmia

Setmana confusa. Dimarts, amb el jove amic i col·lega Vicent Vidal, vaig agafar un avió en direcció a Poznan, Polònia. Al llarg de tota la setmana havíem de participar en les Jornades d’Etnopoètica que, amb previsió de cinc o sis mesos, havia organitzat la Uniwersytet im. Adama Mickiewicza w Poznaniu (UAM). El vol, plàcid i confortable, va arribar a l’aeroport de Poznań-Ławica-Henryk Wieniawski, sense la menor incidència, a l’hora prevista: les set i mitja de la nit. Allí, en davall del cartell d’«Arrivals», com un clau, ens estava esperant Roger, l’amable lector de català en la UAM. Encara no havíem acabat d’intercanviar les paraules de salutació i els primers somriures de cortesia, quan ens va abocar la notícia:

—No sabeu res, encara, veritat? —va dir, amb veu greu i compungida.

—No. No. Que què passa?

—Clar. No en podeu saber res. Estàveu incomunicats dins l’avió...

Una glopada d’adrenalina em va arribar des de l’estómac fins a la gola. Per la manera de dir i la visible incomoditat dels gestos, s’entenia que es tractava d’una mala notícia, i que no sabia com donar-nos-la. La por —una desagradabilíssima sensació de por— em va córrer la pell des de les cames fins als cabells. I em van vindre al cap records tan estremidors com els de les tragèdies de Txernòbil, l’any 1986; les Torres Bessones de Nova York, l’11 de setembre de 2001; els atemptats de l’11 de març de 2004, a Madrid; el tsunami del sud-est asiàtic, també del 2004; el terratrèmol d’Haití, el 2010; o el terratrèmol i el tsunami del Japó, el 2011. Ja se sap: la por és lliure. I cadascú en té la que vol.

—Que què passa? —hi vaig insistir, amb la preocupació centrada en la seguretat i la salut dels més íntims.

Roger ca acotar una mica el cap, va abaixar igualment la vista, i ens ho va anunciar:

—La Junta de Govern de la Universitat Adama Mickiewicza ha decidit aquesta mateixa vesprada, mentre volàveu, que se suspenien les classe i totes les activitats acadèmiques. Em sap greu, però el vostre seminari també s’ha hagut de cancel·lar.

Tot en la vida és relatiu, i depén de les expectatives dels ulls que miren. La notícia, que en altres circumstàncies m’hauria disgustat de mala manera, em va alleugerir l’esperit. I em va conjurar feliçment l’angoixa que em tenallava, per la temença d’una eventual adversitat o desgràcia molt pitjor. Tanmateix, asserenats els ànims, immediatament vam comprendre, Vicent i jo, que l’expedició, sobtadament, se’ns havia convertit en un absurd. Perquè a part de les ponències respectives se suspenia també la taula redona final, en què havia de participar amb les catedràtiques Caterina Valriu i Carme Oriol; i igualment quedava cancel·lada l’esperada presentació del llibre A History of Catalan Folk Literature (John Benjamins, Amsterdam, 2019), en què Vicent Vidal i jo mateix hem tingut l’oportunitat de col·laborar, des de la Universitat d’Alacant. Per això mateix, la UMA ens havia tancat els bitllets, i la reserva d’allotjament a la residència universitària, fins dissabte.

—I vosaltres, què fareu? —ens plantejaven els col·legues de la Universitat Rovira i Virgili i de la Universitat de les Illes Balears, una mica després, a la residència de la UAM.

—Uf! No ho sabem...

—Nosaltres hem trobat bitllets i ens en tornem demà mateix a casa, via Munich —ens anunciaven.

Així, sense voler-ho ni demanar-ho, imprevistament se’ns va crear el dilema, al doctor Vicent Vidal i a mi. Què féiem? Esperàvem fins dissabte a Poznan? O miràvem de buscar un vol alternatiu, per tornar abans a casa?

A l’endemà, dimecres, amb exquisida amabilitat, el professor organitzador del seminari, Alfons Gregori, va vindre a buscar-nos per dinars junts. Va insistir que, a pesar de la suspensió del seminari, la Universitat ens allotjava igualment i es feia càrrec de les despeses de l’estada. I que no havíem de preocupar-nos , perquè només hi havia hagut a la ciutat un únic cas de coronavirus. En realitat, la mesura del tancament de la Universitat era estrictament preventiva i podíem, si ho volíem, aprofitar l’avinentesa per a conéixer la ciutat.

Val a dir que Poznan és un racó de món ben atractiu i abellidor, amb una cuina excel·lent, abundants i vasts parcs, l’espectacular Castell Imperial (Zamek Cesarski), i la gran plaça del Mercat Antic (Stary Rynek) que, vista des d’enfront de l’Ajuntament, és talment com una delicada fantasia —un escenari a cavall entre el somni i la meravella—, que ben mereixeria uns dies distesos de relaxació, calma i turisme cultural.

Però no. A pesar que les agendes ens ho haurien pogut permetre, i que l’hospitalitat del professor Alfons Gregori —i del conjunt de la UAM— ha estat encomiable, Vicent i jo vam valorar la situació i, després de les oportunes gestions, dijous mateix, a les 7:25 h del matí, estàvem agafant un tren a l’estació Poznan Glowny, fins a Berlín, on havíem aconseguit els dos últims bitllets que quedaven per a un vol directe de tornada a Alacant.

Per dir-ho clar i sense embuts: una mena de psicosi coronavírica ens va imbuir la por.  Ens vam acovardir i vam apostar per tornar a casa al més prompte possible: ni que fora amb l’aventura d’una veritable gimcana de desplaçaments que combinava tren, autobús i avió. I és que, durant les hores d’indecisió, totes les notícies que ens anaven arribant fins a Polònia feien feredat: l’increment alarmant dels infectats; l’augment paral·lel de les defuncions; el tancament de centres educatius; el desproveïment de queviures als supermercats —amb l’anècdota tragicocòmica de l’acabament de les existències de paper higiènic—; la cancel·lació generalitzada d’actes lúdics i culturals; la suspensió de tots els esdeveniments esportius (lliga de futbol inclosa!); l’ajornament de les Falles i de la Magdalena; la suspensió de les processons i els actes festius de la Setmana Santa d’Alacant; el pitjor bac de la Borsa de Madrid en 188 anys d’història, amb una caiguda de l’Ibex 35 en un 14%; el tancament de l’espai marítim i de la frontera amb el Marroc; l’obturació de l’espai aeri nord-americà per a tots els avions procedents d’Europa. I tot això adobat amb la coneixença d’un rosari de positius en polítics tan coneguts com el secretari general de Vox, Javier Ortega Smit; el diputat de Vox per Cadis Carlos Zambrano; la portaveu de Vox en les Corts, Ana Vega Campos; el president de Vox, Santiago Abascal; la portaveu adjunta de Vox, Macarena Olona; la vicepresidenta del Congrés i exministra de Sanitat, Ana Pastor Julián, del PP; la consellera de Medi Ambient de la Comunitat de Madrid, Paloma Martín Martín, del PP; la diputada del PP per Castella la Manxa, Beatriz J. Linuesa; la senadora del PP per Ourense, María del Carmen Leyte; la ministra d’Igualtat Irene Montero (amb la conseqüent quarantena per al marit i vicepresident Pablo Iglesias); la ministra de Política Territorial i Funció Pública, Carolina Darias...

La COVID-19 —l’amenaça, la preocupació, la por per la COVID-19— es podia palpar en l’ambient. I resultava curiós que, entremig de les converses en polonés que ací i allà podíem sentir, del tot inintel·ligibles per a mi, adesiara aflorava a la superfície discursiva una paraula que sí que em resultava completament clara, coneguda; perfectament recognoscible amb totes les lletres. Com un llampec enmig de la foscúria de la incomprensió: «coronavirus».

La successió de notícies que ens anava arribant resultava certament inquietant. I ens va portar a pensar, al professor Vidal i a mi, que entre tantes confusions, alarmes i incerteses ningú no ens podria garantir que, entre dimecres i dissabte, no es decidiria la cancel·lació del nostre vol; o de l’espai aeri espanyol —o europeu!—, com el nord-americà, o a la manera de l’antecedent italià, que va assenyalant-nos els tristos camins de l’evolució de l’epidèmia.

—Ens en tornem a casa, eh, Vicent?

—Sí. No passarà res. Però jo també crec que és més prudent i més segur.

—Més val perdre que més perdre, Au!

Mentrimentres, l’Organització Mundial de la Salut, el mateix dimecres, declarava que el coronavirus s’havia convertit ja en una pandèmia, per tal com en l’últim parell de setmanes el nombre d’infectats fora de Xina s’havia multiplicat per 13. Les paraules del director general de l’OMS, el senyor Tedros Adhanom Ghebreyesus, no eren precisament encoratjadores: «Cal esperar que el nombre de casos, de morts i de països afectats augmente en els pròxims dies.» I hi afegia, encara: «Aquesta no és només una crisi de salut pública: és una crisi que afectarà tots els sectors, per la qual cosa cada sector i cada persona haurà de participar en la lluita.»

La sensació d’apocalipsi era total. «S’acaba el món»: aquesta n’és, exactament, la sensació. I enmig del clima de perplexitat, resulta que una de les meues personetes més estimades treballa com a metgessa en un hospital públic. Des de la seua posició excepcional —que cal qualificar immediatament d’heroica, com la de tot el personal del sistema sanitari públic— m’explica:

—El problema ara és la situació de les UCI. A Itàlia s’ha vist que han hagut d’intubar gent jove, de quaranta o cinquanta anys, i ja no han tingut UCI per a tots. Fins i tot, han hagut d’utilitzar quiròfans. Però clar: això comporta haver de posposar cirurgies que també són importants. El que s’intenta és que no hi haja un pic de contagis: que molta gent no estiga malalta al mateix temps. Se salvaran vides en la mesura que el 5% de malalts crítics que produeix la infecció no entre en situació crítica alhora, perquè en aquest cas se saturaria la capacitat del sistema. I clar: moriria gent que en condicions normals seria perfectament salvable. Ara mateix ja no hi ha proves per a tots, ni hi ha llits per a tots...

Mentre em parla, em mostra les mans, joves, sensibles, tendres, generoses. Les té literalment pelades:

—Mira! Maleït Sterillium... —es queixa, en al·lusió a l’antisèptic que contínuament ha de fer servir dins de l’hospital—. Però contra el coronavirus és superimportant llavar-se les mans. Fins que caiga la pell, si cal! I no tocar-se la cara. Ah! I llavar-li-les, també, als xiquets.

—Això sí que és deixar-se la pell! —bromege—. I quin consell important més donaries?

—El més important de tots: quedeu-vos a casa. És l’única manera de protegir els més vulnerables: no eixir de casa.

Ahir l’OMS va declarar Espanya com a epicentre de la pandèmia. El Govern va decretar l’estat d’alarma. La Generalitat ha ordenat la clausura de bars, discoteques, pubs, restaurants, espectacles i centres esportius. Als municipis costaners es percep com una veritable inconsciència l’arribada multitudinària de desplaçats procedents del principal focus epidèmic, que és la comunitat de Madrid. «Quedeu-vos a casa!», n’hauria de ser el consell, també per a aquestes persones desplaçades.

Des de dijous que em trobe a casa. Després de la perplexa experiència del viatge truncat a Poznan, no puc sinó recordar que un dels llibres de més m’estime, El quadern gris de Josep Pla, comença precisament amb la gran pandèmia de grip de 1918, també coneguda com la grip espanyola. Aquella epidèmia gripal va causar —es diu fàcil!— més de vint milions de morts, amb més de 150.000 afectats i 6.000 morts només a Barcelona. «Com que hi ha tanta grip, han hagut de clausurar la Universitat», és la cèlebre primera frase del gran monument literari que és aquest dietari de Pla. I en la quarta entrada, datada el 14 de març de 1918, l’escriptor empordanés sentencia genialment: «Ara, finalment, dóna gust de viure a Catalunya. La unanimitat és completa. Tothom està d’acord. Tots hem tingut, tenim o tindrem, indefectiblement, la grip.»

Ja ho sé, ja ho sé, ja ho sé: que qualsevol extrapolació entre aquella societat de fa més de cent anys i l’actual és capciosa, gratuïta, impossible. Però no deixe de pensar, enmig del caos que s’intueix —i ens atemoreix— que la gent es coneix en les ocasions. Doncs bé: açò que vivim —i que sembla que ara viurem— és, sens dubte, com la grip de 1918, una senyora ocasió. «Cada persona haurà de participar en la lluita», adverteix Adhanom, director general de l’OMS. I aquesta lluita no es refereix, precisament, a les batalles vergonyants per acaparar queviures i paper de vàter als centres comercials: com tampoc no consisteix a burlar i esquivar els confinaments recomanats per les autoritats sanitàries (i prescrits per les administracions). En l’ocasió que tot just ara encarem, els grans herois —i les grans heroïnes— seran els metges, les metgesses, les infermeres, els infermers i tot el personal sanitari que, com la meua personeta estimadíssima, literalment es jugaran la vida i es deixaran la pell per salvar-nos. Les altres heroïnes —i els altres herois— seran, simplement, els qui sabran atendre’n aquest consell clar i inequívoc: «Quedeu-vos a casa!»

L’ocasió del coronavirus, com la de qualsevol altra pandèmia, potser serà una oportunitat per a l’inici de grans projectes vitals alternatius als que fisn ara ens ha imposat la inèrcia dels hàbits i costums consolidats. Per a Josep Pla va habilitar l’inici de la seu gran obra mestra. No ho sé. Però clausurades les universitats, i els instituts, i els col·legis, i les escoletes infantils, i els bars, i els restaurants, i les cafeteries, i les discoteques, i els pubs, i les biblioteques, i els espais culturals, i els gimnasos, i centres esportius, els salons de joc, i els cines, i els teatres... Clausurada la vida nostra de cada dia, potser finalment totes i tots disposarem del temps i la serenitat necessaris per a parar la vida i repensar-nos com a persones i com a societat. Potser ens sorprendrem —com jo em vaig sorprendre a Poznan, inopinadament apoquit i acovardit— i aconseguirem clarificar prioritats vitals. Desinflamarem ínfules, avideses i ambicions. Rellegirem textos estimats. Ens reconciliarem amb el valor del coneixement i la paraula. I recuperarem la consciència que saber-nos i sentir-nos vius és un prodigi massa valuós per a arriscar-lo en el nom de l’ambició, la cobdícia o l’egoisme.

Aquests dies hi haurà als hospitals persones que es jugaran la pell —i la vida— per salvar persones. «Quedeu-vos a casa!», ens demanen. La por és lliure. La irresponsabilitat, no.