Nuclears no, gràcies, la tabarra de Chernobyl

ALACANT. Una vegada s’apaivaguen les brases dels fans ofesos per l’aparició d’spoilers a les xarxes socials, pels ofesos a seques perquè Joc de Trons els sembla una competició de pets, pels ofesos per la megalomania mediàtica de GOT, pels ofesos perquè no els van contractar com a guionistes de la sèrie d’HBO, dels ofesos i el seu rebombori interneter (ja no hi ha més vida, més enllà de les fronteres dels clicks), com ja auguràvem fa poc (Qui recordarà Arya Stark, Rajesh Koothrappali o Lucca Quinn d’aquí a dues temporades de la nova “millor sèrie de la història”? ), arriba aviat la nova tabarra monotemàtica: Chernobyl és la millor sèrie de l’any, la millor sèrie de la dècada, la millor sèrie del segle, la millor sèrie de la història. Pos bé, …

Això que ara entenem per sèries és un producte audiovisual bastant diferent del que s’ha entés com a tal fins a l’aparició de The Sopranos, el 1999, i la consolidació de les plataformes per subscripció.  Amb ella, l’evolució de les tècniques narratives de les ficcions televisives serialitzades, adoptant algunes de les característiques de la producció cinematogràfica, i trencant amb la rigidesa de les graelles de les cadenes tradicionals (fins i tot per cable) en la periodicitat de les emissions, ha donat com a resultat un gènere que no ha substituït al cinema com a gènere audiovisual per excel·lència, ni ha revolucionat res, però sí s’hauria de començar a avaluar per les seues propies característiques definitòries, fent servir per a crítiques i ressenyes una bateria conceptual diferent que per al cinema, la televisió generalista i, si ens apurem, les ficcions serialitzades de final obert, que depenen de la medició d’audiències per a la seua supervivència i, per tant, el seu tancament argumental. No es poden utilitzar els mateixos conceptes per escriure (o parlar) sobre Game of Thrones que sobre Big Bang Theory, sobre Mad Men que sobre Dallas, sobre Félix que sobre Siete Vidas. I totes són ficcions que acompleixen perfectament amb els seus objectius. Potser no per qui té una expectativa per la qual qualsevol producte cultural ha de generar més preguntes que respostes, però sincerament, la massa crítica (molt necessària) d’aquesta mena de consumidor cultural serveix per fer progressar la societat i la cultura, però no per mantindre la indústria (malauradament i paradoxal) imprescindible.

Una de les tasques que potser s’hauria d’escometre el més prompte possible és la de posar nom a la cosa. Categoritzar i classificar són faenes que la dissidència i els esperits crítics abominen d’eixida. “Només serveix per posar en un caixò els discos a la botiga, o les pel·lícules en una biblioteca”. Cert, però dóna’m un descriptor i t’organitzaré el món.

Chernobyl, la nova gran “el-que-siga-que-siguen-les-noves-sèries-conclusives”, aposta d’HBO tot just acabar de consumir el seu vaixell insígnia dels darrers nou anys, és una ficció apocalíptica que juga a fer un pas més en el camp de la docuficció, que beu d’aquí i d’allà, de Kaurismäki i Tarkovski, de L’amenaça d’Andròmeda, Aleksiévich, Bradbury, i apunta directament a la desmemòria produïda per la infoxicació. Cal preguntar-se si toca recuperar la paranoia nuclear, o senzillament els showrunners van agranant més enllà de la ficció, per tal d’aconseguir nous tipus d’herois per vendre al públic massiu. Perquè en certa mesura, d’això va Chernobyl, de posar-li nom als herois anònims.

Una tasca que, per cert, i en plena veritable paranoia nuclear, va fer l’historietista Raymond Briggs l’any 1982 a When the Wind Blows , un còmic (que ara mateix seria classificat com a novel·la gràfica) en què mostra els efectes d’un atac nuclear de la Unió Soviètica sobre el Regne Unit, en la figura de la parella formada per Jim i Hilda Bloggs, personatges inspirats en els propis pares de l’autor, com es va comprovat en la seua obra de 1998 Ethel and Ernest. L’any 1986, el còmic original es convertiria en una pel·lícula d’animació stop motion, dirigida per Jimmy Murakami, amb una banda sonora en què van col·laborar Roger Waters y David Bowie, Genesis, Squeeze,  Paul Hardcastle o Paul Carrack.

Quedeu-vos amb aquestes referències, per quan s’apaivague la tabarra de Chernobyl.