Quantes temporades té una legislatura?

Com si fórem uns Javier Marías i Pérez Reverte més, amb el company Rafa Burgos anem fent un epistolari públic en forma de columna d’opinòlegs, vigilats de prop per l’observador imparcial Juan Carlos de Manuel. Fins i tot compartim la passió per les armes “històriques”, com aquells dos, en el nostre cas pels sabres làser, els arakh Dothraki, les dagues èlfiques, els colts 45, els winchester, les Walther PPK i tota la ferralla cinematogràfica i, per extensió, seriòfila, ara mateix.

Apreciació temporal aquesta que ens fa espectadors, i una mica participants, d’un temps marcat pel cicle de les sèries, els seus inicis fulgurants, els seus finals abruptes, plens de rancúnia per part d’un públic violentament intervencionista. D’aquí a poc, per citar algun esdeveniment d’història contemporània es dirà “en temps de Game of Thrones” o “en temps de Lost”, “en temps de Mad Men” o “en temps de The Sopranos”, d’història moderna “en temps d’X-Files”, l’edat mitjana amb “en temps de Dallas” o, referint-se a la prehistòria, “en temps de Bonanza”. Recordem que si ara es diu que la sèrie de ‘la mare de dracs” és la millor de la història, això ja es va dir de Little House on the Prairie, sí… de La casa de la pradera i Michael Landon fent de Charles Ingalls.

Les sèries tenen un temps d’exposició, la llargària del temps estés entre l’emissió d’un episodi i el següent, normalment amb periodicitat setmanal, subvertida per la possibilitat, oferida per algunes plataformes, del consum bulímic. Engolir d’una tacada, sense solució de continuïtat, les sis temporades de Lost/Perdidos, s’emportaria 3 dies amb 18 hores de les nostres vides. 2 dies i 14 per veure el camí de redempció de l’antiheroi Walter White, a Breaking Bad. 3 dies i 14 hores per Mad Men. O els 8 dies que esmerçaríeu en gaudir de Downton Abbey, sempre i quan no la vegeu a Antena 3.

En el moment present estem a l’espera de l’imminent final de Game of Thrones, Big Bang Theory i The Good Fight, un nou temps acaba, per donar pas a qui sap el període de què. Qui recordarà Arya Stark, Rajesh Koothrappali o Lucca Quinn d’aquí a dues temporades de la nova “millor sèrie de la història”?

Els períodes legislatius són com les sèries vistes amb periodicitat setmanal, tot i que moltes vegades agrairíem poder-los consumir de manera bulímica i fer com el comensal de l’esquetx dels Monty Python a The Meaning of Life: aparteu-vos que rebente. Qui recorda els personatges de la tercera temporada de Northern Exposure?, nomes aquells que ‘sabem’ que aquesta sí és la millor sèrie de la història. Qui recorda què es va votar al plenari municipal de fa dos anys i mig? Només els candidats que encara pensen que ha sigut la millor legislatura de la història, o viceversa, que per al cas fa el mateix efecte, la pitjor legislatura de la història.

Ho sent, ningú dirà “en temps de Barcala”, ni “en temps de González”, ni “en temps de Bellido”, “en temps de Mollà”, “en temps de López”, “en temps de Sánchez”, “en temps de Ruz”, “en temps de García-Ontiveros”, “en temps de Bustamante”... només existirà la vacil·lació entre “en temps de Daenerys” o “en temps de la Khaleesi”.