No és ciutat per a dones

Clàudia pujava les escales d’una coneguda discoteca de la ciutat quan li van donar una palmada al cul. Quan es va girar, es va trobar un xic de la seua edat a dos centímetres de la seua cara: “vols baixar i ballem?”. Va decidir pujar les escales i avisar al porter de la sala. “Alguna cosa li hauràs fet”, li va contestar. Enfadada, ella li va amenaçar en telefonar a la policia: “telefona, telefona...”, li va respondre burlant-se.

María José totes les nits aplega tard de treballar. El bus li deixa a dos mançanes de casa, i només baixar ja està fent sonar el clauer de casa. Se sent més protegida quan no hi ha ningú pel carrer. En canvi el pare de Lídia, que viu a una zona de xalets, fa telefonar-li quan està arribant sense companyia: “no vaja a ser que et passe alguna cosa”. 

Encara que no ens n’adonem, la percepció d’inseguretat a l’espai públic ens condiciona les nostres vides i fa que els comportaments masclistes, homòfobs o racistes romanen impunes. És una prova més de l’urbanisme de testosterona. Fa cent anys uns homes encorbatats dissenyaren ciutats on se segregaven zones segons els usos: l’habitatge, el treball, l’oci i la circulació. Ells només anaven a treballar. La ciutat durant estes dècades s’ha convertit en un obstacle més per a l’emancipació de la dona: dia a dia avancen dins l’esfera productiva, la reproductiva, la personal i la comunitària a pesar de la ciutat moderna. Mentrestant, als homes ens costa perdre privilegis en l’espai públic o endinsar-nos en l’espai domèstic o en l’esfera reproductiva.

Perquè mentre la dona lluita per la normalitat a l’espai públic, els homes no acabem d’entrar a l’espai privat. L’arquitecta Anna Puigjaner investiga ara a Nova York la càrrega política de la cuina: “després d’ocupar llocs de feina a les fàbriques durant la Guerra als Estats Units hi ha una voluntat política que la dona torne a casa i que esta casa siga alhora el seu lloc productiu”. Després de la II Guerra Mundial, interessa incrementar el consum intern amb la venda d’electrodomèstics. Les cuines comuns als blocs de pisos de Nova York –compartides per vàries famílies junt amb la resta de tasques domèstiques- es van transformar en cuines individuals pilotades per les dones. A la publicitat s’idealitza la cuina com el regne de la dona, fins i tot els joguets de cuina reforcen el rol de gènere de les xiquetes a partir de 1950. 

Ara tenim evidències que el disseny de les ciutats se segueix fent donant l’esquena a la immensa minoria dels ciutadans, gràcies a col·lectius de dones urbanistes com Punt Sis que aporten una visió integradora de la ciutat. No es tracta només d’una qüestió de gènere: si vosté demà perguera la visió o aniguera en cadira de rodes, podria creuar el pas de vianants del seu carrer?

Els processos masculinitzats de disseny han construït cases i ciutats que han espentat a la dona a l’espai domèstic, han donat impunitat als agressors i han ignorat a multitud de col·lectius. Encara que ara comencem a atendre a dones urbanistes i sociòlogues com Jane Jacobs o Saskia Sassien –que a mi no m’ensenyaren a la universitat- que fa dècades que apostaren per un urbanisme inclusiu, les nostres ciutats encara són hostils per a una gran part de la ciutadania. Una participació ciutadana ben planificada que facilite el codisseny de l’urbanisme o dignificar el treball domèstic a través de processos comunitaris són dos tasques pendents. 

Però si bé l’arquitectura és la representació de la societat, no es tracta només d’una qüestió física: casos com els de Los Sanfermines proven que el masclisme no té cap problema en actuar a plena llum del dia. Les agressions són culpa dels agressors, no del disseny de l’espai. 

L’espai públic no és només l’espai físic de les ciutats: és també els mitjans de comunicació, la paritat que mai arriba o els drets laborals que no faciliten la coresponsabilitat domèstica a dones i homes. Però ací ho tenim clar: a la nostra manada cada dia som més i no permetrem que es faça ni un pas enrere als nostres pobles i ciutats. Els comportaments masclistes ja no tenen cabuda ací. L’espai físic, l’anem fent. 

Carlos Pastor 

@cpastor_