Nino, Vavá i el mundial

La casualitat o un calendari capriciós, han volgut que la darrera gesta de Juan Francisco Martínez Modesto, Nino, coincidisca amb el començament del Mundial de futbol de Rússia 2018, quan totes les mirades entelades pel verd de les canxes balonpèdiques es troben pendents de l’ambició de Ronaldo, de la depressió de Messi, de les eixides de mare del malcriat Neymar, la por del porter a tot que sembla que tenalla De Gea, o l’espitosa catatonia del Pelusa. Mentrestant, els equips que transiten entre la professionalitat i l’amateurisme forçat de la Segona Divisió B feien els darrers esforços per mirar de tornar al paradís perdut, la Segona A no molt més visible, però trampolí 1, 2, 3, a Santander.

La Història, de vegades, es repeteix no només per reproduir en el present la barbàrie del passat, sino que, de manera misteriosa, fa un calc d’un esdeveniment, d’una alegria, d’una figura que es reencarna en forma de domador de pilotes.

Recorde, allà pels començaments de la dècada dels 80, potser 1981 o 1982, com de tant es trobava aparcada (és un dir) al descampat del davant de l’entrada del meu col·legi, la furgoneta de repartiment d’una fàbrica de calcer que conduïa Vavá. Jo només sabia d’ell per algun comentari del meu pare, tot i que el meu pare era seguidor de l’etern rival de l’Elx, l’Hèrcules d’Alacant. Em deia que no havia vist cap davanter com ell, per la lluita, per la classe, per formar part de tota aquella generació de jugadors dels anys 60 que algú va denominar yeyés, dels Gento, Di Stefano, Kubala… o Vavá, gent que acaronava la pilota amb la fúria de la misèria, que disfrutava jugant, perquè dins del rectangle de joc, tota la brutalitat, la por i la fam quedaven en suspens, eren els creadors que escrivien els rengles de la felicitat, a les Corts, Chamartín o Altabix.

Luciano Sánchez García, Vavá II, nascut el 1944, va arribar a l’Elx i a l’Elx C. F. l’any 1963, provinent de la seua ciutat natal de Béjar, Salamanca. La temporada 1965/66 guanyava, amb l’equip franjaverd, el trofeu Pichichi de Primera Divisió, amb 19 gols. L’any 1969 es proclamava subcampió de la Copa de la Lliga (aleshores Copa del Generalísimo) en una igualadíssima final amb l’Athlètic de Bilbao. Mai no vaig tindre clar quina era la filiació que el portava a les rodalies del col·legi, si un fill tardà o un nét producte de fills tinguts molt jove, però estava clar que hi anava a per algú més jove que jo. Vavá es va retirar de la pràctica del futbol al Deportivo de la Corunya, l’any 1975, amb 31 anys, feia 1’69 d’alçada.

Amb 31 anys, Nino estava jugant els seus millors anys a Primera División, a cavall entre el Tenerife, la temporada 2010-2011, i l’Osasuna, la 2011-2012, però ell sí ha tingut l’oportunitat de tornar al club que el va veure pujar i convertir-se en el killer amb sabatilles de ballarina que és capaç de pegar-li la volta a un partit eixint al camp només 10 minuts. Vavá es va retirar lluny d’Elx, abans de tornar a la ciutat per acabar fagocitzat per l’omnipresent indústria de la sabata. Eren altres temps, eren altres crisis esportives.

Nino va tornar a l’Elx l’any 2016 amb l’objectiu de portar l’equip cap al lloc que li correspon, com a mínim eixa Segona Divisió que ha estat el seu ecosistema principal, tot i que no amaga que li agradaria tornar-lo a deixa a Primera, jugar encara que fora un partit de la categoria gran amb el seu Elx, abans de retirar-se. Quan veus com espera la caiguda dels cels d’una pilota esbombada per la defensa rival, abans d’arribar el centre del camp, la deixa apropar-se amb el posat tranquil de qui llig les trajectòries, la punxa amb el peu esquerre, gira, mira cap endavant, i amb només una passada, deixa el davanter de torn de l’equip a soles davant del porter rival, saps que deu haver una mena d’intel·ligència pròpia dels futbolistes, que corre a través d’una xarxa nerviosa especial que envolta l’estructura anatòmica del peu.

Nino, nascut el 1980, va arribar a Elx i a l’Elx C.F. des de la seua localitat natal de Vera, a Almeria, i va debutar al primer equip il·licità la temporada 1989/99, amb només 17 anys. Nino és el màxim golejador històric de la Segona Divisió espanyola. I fa 1’69 d’alçada.

De vegades la història repeteix patrons, potser per obligar els contemporanis a recordar, potser perquè sap que resta algun homenatge per fer.

Al Mundial de Rússia li van preguntar a Pelé si la seua selecció carioca dels 70 hauria guanyat l’actual Costa Rica, i ell va respondre que sí, que 1-0 “només”, perquè tots els integrants d’aquella selecció ja passen dels 75 anys.

 Hauria fet goig vore jugar un Mundial a Vavá i a Nino. Confiem que hi haurà una tercera encarnació que assolirà aquesta fita.