X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información

café del tems / OPINIÓN

Nadal

22/12/2018 - 

Jo de menut era un xiquet fràgil. Morenet i rialler. Àgil, fibrós i viu com una anguila. Però amb tot l’aire d’una mala salut de ferro! Adesiara arreplegava unes febres, una grip, una agonia, unes angines; una indigestió, una infecció, un mareig, una al·lèrgia, un mal de panxa. Primer potser eren les paperes; després, la pallola; i en acabant, la varicel·la. I en qualsevol moment potser em deien que tenia la cetona, que mai no vaig saber ben bé què era, però que em tombava al llit i em feia sentir fatal.

Recorde que una volta, al desembre, els últims dies abans de Nadal —devia tindre jo vuit o nou anys—, em trobava convalescent d’alguna de les meues malalties. No podia anar a escola. I em vaig quedar tot el dia a casa, amb la iaia: llegint, conversant, jugant o, simplement, mirant per la finestra. Jo encara no ho sabia, però la felicitat —la idea de la felicitat— eren exactament aquelles hores ocioses, lliures, dilatades, despreocupades, eternes de la infantesa.

Ma mare era mestra. Sabia tocar les castanyoles molt bé. Eren blanques, nacrades, amb unes vetetes gastades, de pell. Mentre tocava, cantava —amb una gràcia i una alegria que el món ja mai més no ha tornat a tindre. «Estem preparant un concert de Nadal, amb els xiquets d’escola. I està quedant preciós!», em va explicar, quan va arribar a casa. «Com estàs, et trobes milloret? Dus a vore si tens febra...» Em besava el front. Inopinadament, sense transicions innecessàries, canviava el paper de mestra pel de infermera, assistenta, cuinera i mare amatent.

«Sí? I com és això del concert?», li vaig preguntar, perquè me’n contara els detalls. «És un cor de més de cent xiquets, que canten cançons de Nadal que els he ensenyat i estem assajant. I també tenim guitarres. I uns joves que fan veus. I jo toque les castanyoles. I  tenim instruments de percussió... Ah! I el Xispa toca la caixa i tot: que la toca molt bé!» El Xispa era, en realitat, Quico Pons, el fill de Pepe el Barranquí, que estudiava i tocava la percussió en la banda de música. «Sí? El Xispa toca la caixa?», li pregunte, amb ulls oberts com dos balcons. «Sí: toca molt bé. I queda preciós...» «Pos jo també vull tocar la caixa!», decidisc resoludament.

Aquell dia, de vesprada, ma mare es va posar a fer els pastissos de Nadal. Cada any preparava una festa de dolços, per als dinars i els sopars familiars. I també per a les visites: les que rebíem a casa i les que ritualment féiem, en expedició familiar plenària, per desitjar bon Nadal a amics i familiars. Ma mare era una cuinera excel·lent. Sabia fer de tot: carquinyols; pastissets d’ametla, de coco, de carlota i d’anou; delícies de xocolate; rovellets dolços; pastissets a l’aire... Però, per damunt de tot —ai!—, Nadal no era Nadal sense pastissets de moniato. I ma mare en pastava —braços ferms, mans delicades, dits fins i rogencs— la massa d’oli, farina, sucre, ou i anís. Pasta que pastaràs, pasta que pastaràs, i torna que torna a pastar... Fins que tota la casa s’omplia portentosament de l’olor dolça, intensa i vaporosa de l’anís.

És precisament immers dins d’aquesta olor entranyable que, durant tot aquell dia, vaig estar assajant cançons de Nadal, amb un pal i una caixa vella de fusta (d’aquelles quadrades, de decoració, per a guardar coses) penjada del coll amb un cordell. Pam, pam, pam; pam, pam, pam; pam, pam, pam... «Què fas fill?», em pregunta per fi ma mare. «Entrenant-me, mamà, per a tocar la caixa amb el Xispa...» Per poc es bada de riure! «No, no, no... La caixa que et deia no és una caixa, fill: la caixa és un instrument de percussió, com el tambor, però amb bordons!»

Jo no comprenia res. No entenia que una caixa podia ser també un instrument de percussió. Ni tampoc no comprenia què dimonis devia ser allò dels bordons. Sabia, només, que durant totes les hores ocioses, lliures, dilatades, despreocupades i eternes d’aquell dia havia sigut estranyament feliç, cantant i colpejant aquella pobre caixa de fusta, amb la il·lusió que potser, si em deixaven, podria participar en el concert que ma mare organitzava amb un centenar de xiquetes i xiquets del poble per a cantar, anunciar, celebrar i felicitar el Nadal.

Ara, passats els anys, no sabria dir per què aquest record remot de xiquet fràgil i il·lusionat se m’ha quedat arrapat a la memòria, i m’ha vingut a la consciència precisament el dia que Altea celebra el tradicional —i sempre espectacular!— Concert de Nadal de la Societat Filharmònica: el dia en què tots declarem encetat el Nadal i les seues litúrgies. Sé només que Nadal és la celebració del solstici d’hivern. I que aquest solstici anuncia el final i la mort d’un cicle vital, i alhora el naixement i l’inici d’una esperança renovellada. Potser per això, en un dia com avui, se’m fa especialment present i intens l’enyor d’aquell xiquet feliç que un dia vaig ser. I —sobretot— el buit i el fred de tantes absències acumulades...

Fa molts Nadals que ma auela falta. I l’altra auela. I els iaios. I també ma mare. I tantes i tantes persones estimades... Pepe el Barranquí i el seu fill Quico, Xispa, descansen eternament al cementeri just davall de la tomba de ma mare. No sé què se’n deu haver fet de la vella caixeta de fusta amb què vaig torbar la convalescència d’aquells llunyans dies prenadalencs. Ni tampoc on deuen parar les castanyoles blanques, nacrades, amb vetes gastades, de pell, que ma mare tocava. Ignore com s’ha anat dissolent la bondat, la generositat, la gràcia i l’alegria que ens il·luminava. Ni tan sols la Casa dels Mestres on vivíem no existeix ja: que fa anys que la van enderrocar i en van traure les runes!

Sí que sé, en canvi, que a casa —ai!— estem tots preparats per a anar aquesta nit al Palau Altea, al Concert de Nadal de la Filharmònica. I que el meu fill i jo tocarem en la banda. I que cantarem litúrgicament sobre l’escenari «El dia Nadal». I que la meua filla, enguany, de més a més, presentarà el concert, juntament amb les xiquetes Maria Lloret i Amèlia Mulet. I amb certesa sé que a son pare, arribat el moment, li’n caurà bava. Perquè és costum que el Concert de Nadal d’Altea el presenten sempre xiquets de vuit o nou anys...

Escric «vuit o nou anys», i els tres punts suspensius que hi segueixen, i no puc evitar continuar immers en l’enyor d’altres Nadals remots del temps de la infantesa. I és ací quan es produeix la meravella. Per un moment —oh, prodigi!—, tinc la sensació que el despatx on ara mateix estic escrivint s’ompli, imprevistament, d’una olor dolça i intensa: la de l’anís dels pastissos de Nadal de ma mare! És una olor que no pot vindre físicament de la cuina, on no hi ha ningú, sinó només del sorprenent rebost de la imaginació, l’enyor i la membrança. Però la sent, físicament, inconfusible, l’olor de l’anís dels pastissets de Nadal de ma mare. I —ja s’entén— aquesta olor em fa venir com unes ganes inopinades de plorar.

Però encara hi ha més... Amb els ulls entelats per l’aigua crec veure encara reflectida, sobre el vidre de la pantalla de l’ordinador, la imatge d’un xiquet menut i fràgil. De vuit o nou anys. Morenet i rialler. Àgil, fibrós i viu com una anguila. Però amb tot l’aire d’una mala salut de ferro... Mire aquell xiquet als ulls, i el reflex em retorna la mirada, també, directament als ulls. Em reconec. El reconec. I li somric, confús i emocionat. «Ja veus, en què hem acabat», li dic. Ell em retorna el somriure. I jo li’l mantinc. El meu és una mica vell, cansat, desgastat, apagat. El seu, en canvi, és lluminós com una cançó de Nadal cantada per un cor de més de cent xiquetes i xiquets, amb guitarres i joves fent veus. I instruments de percussió. I una caixa amb bordons. I el repic d’unes castanyoles nacrades, vives i alegres —com la il·lusió del naixement i l’inici d’una esperança renovellada.

Perdoneu-me que enguany no siga jo: sinó aquest xiquet de vuit o nou anys, que em somriu des del reflex de la pantalla, qui us felicite el Nadal i us desitge —de tot cor, sense reserves— tota la felicitat que us atreviu a anhelar i abastar.

Noticias relacionadas

next
x