habitem

Una mirada històrica al problema de l'habitatge

El problema no és nou, però al llarg de la història s’ha resolt el dret a tindre una casa de formes diferents... i amb distints finals

17/04/2024 - 

VALÈNCIA. El diagnòstic sobre el problema de l’habitatge encara no està clar, però des de fa un parell de setmanes hi ha un run run a l’esfera pública que els joves ja tenien als seus xats des que acabaren les restriccions pel coronavirus. Ni les hipoteques a tipus variables, ni els lloguers desproporcionadament alts han sigut suficients. La falta d’oferta de cases que s’estén des de fa mesos ha acabat fent saltar les alarmes.

Siga pel creixement d’apartaments turístics —que acaben fent competència als hotels generant menys riquesa— o per l’arribada de treballadors forasters amb sous escandinaus, el que està clar és que hi ha unes persones enriquint-se a costa del dret a l’habitatge d’altres. Una situació que, d’altra banda, tampoc és nova. 

1. Una moratòria temporal per pagar els lloguers 

El poble francès es va donar a conèixer quan va guillotinar els seus reis després que Maria Antonieta els instigara a “menjar pastissos” quan estaven patint fam. És una anècdota atribuïda a Rosseau abans de la Revolució Francesa, però situa què passa quan les elits acaben allunyant-se tant de la vida de la gent normal. 

Un poc més tard, a la primavera del 1871, va esclatar la Comuna de París. La reforma urbanística de la capital que va proposar Hausmann —el primer Eixample de la història— va ser un procés especulatiu que va expulsar milers de veïns del centre de la ciutat. Quan la reforma estava en marxa, el successor de Napoleó III va declarar la guerra a Prússia i la gent es va acabar fartant. 

Durant dos mesos, un govern insurrecte —enfrontat a l’Estat— va governar París. I una de les primeres mesures va ser una moratòria per al pagament de lloguers durant un any; a més d’obrir al públic el Jardí de les Tulleries o instaurar una pensió per a dones vídues. Unes mesures ràpidament abolides quan el 28 de maig l’exèrcit va sofocar el govern comuner després de matar a 20.000 parisencs. 

2. Construir una casa amb amigues

Amb els actuals salaris i l’accés al crèdit bancari, esta encara no és una possibilitat hui en dia. Però als anys 70 sí ho era i l’arquitecte Alberto Sanchis ho va fer possible. L’Associació de Caps de Família de la Malva-rosa decidí constituir una cooperativa per aconseguir accedir a una casa a preu de cost, sense intermediaris. Amb la col·laboració d’estudiants, el Grup Malva-Rosa és una de les desenes de cooperatives d’habitatge que va construir Sanchis.

"Jo quan vaig arribar aquí, vaig pensar que ja havíem fet la revolució. Un gimnàs, una biblioteca... Si no es va poder arribar a més, va ser perquè no teníem ni un duro. Això era un luxe per al proletariat. Ha de ser una de les finques més democràtiques de la Ciutat, ens reuníem fins per triar els colors de les portes, les rajoles ... L'únic que no férem va ser garatge, però perquè no ens imaginàvem que poguérem arribar a pagar un cotxe", expliquen al documental de la fotògrafa Mayte Piera.

3. Un govern que construïsca cases

Santa Maria Micaela o la Finca Roja no només són blocs excepcionals que marquen la història de l’arquitectura valenciana. També són pisos de protecció oficial. El 2016 l’Institut Valencià de l’Edificació va dedicar una exposició als primers casos d’habitatge públic amb ‘Històries vivides. Grups d’habitatges a València 1900-1980’. El catàleg ja no està disponible online, però sí hi ha encara un xicotet documental que mostra com l’ascensor, el gas o les cuines ergonòmiques van arribar a la ciutat amb les també conegudes com “finques barates”. 

A Espanya la primera llei de Cases Barates va arribar el 1911, però a França ja es va instaurar la ‘Societat francesa de cases a baix preu’ el 1889. Javier Goerlich, Enrique Viedma, Fernando Ruiz Jaime, GO.DB, Santiago Artal o José María Cortina van ser algunes de les signatures que van poder desenvolupar la seua arquitectura a través de projectes d’habitatge públic, executades fins a la restauració de la democràcia pel govern espanyol, les diputacions o per empreses públiques com Renfe.

4. Okupar un bloc abandonat 

El Punt és un centre de documentació sobre moviments socials a la ciutat de València que custodia alguns dels records més preuats sobre el moviment okupa de la ciutat. “No té res a vore una okupació amb una violació de domicili o amb les màfies que ocupen pisos per a negociar amb la propietat. Sempre s’aprofiten espais abandonats”, explica Collado Cerveró al llibre ‘Abriendo Puertas: Okupaciones en Valencia (1988-2006)’, editat per La Burbuja. 

La primera experiència a la ciutat va ser el Kasal Popular Palma 5 al 1989, okupat durant un any i mig. “Els espais de socialització eren els bars i les places del barri del Carme. Però organitzades en una assemblea, van decidir transformar un edifici abandonat en un centre social com a nou espais de sociabilització de grups de joves”. L’okupació va servir per a constituir un Centre Social Autogestionat, però també va funcionar parcialment per a resoldre emergències residencials.

5. Aliar-se amb la resta d’inquilins

La Gran Recessió dels 2010 va provocar la fundació de la Plataforma d’Afectats per les Hipoteques a Barcelona primer, i a tota Espanya després. Ara la matriu que està en plena expansió és el sindicat de llogaters. A la ciutat de València, l’activisme veïnal feia anys que estava organitzat per barris al Cabanyal, Orriols o Benimaclet. 

Des de fa un any, els Sindicats de Barri de Burjassot, Montolivet, Malilla, Orriols i el Cabanyal estan articulades al Sindicat d’Habitatge de València. “Aquesta estructura ve a dotar-nos d’un marc comú des del qual lluitar per garantir un habitatge universal, gratuït i de qualitat. Alhora, neix per superar les limitacions que ens trobàvem en abordar la problemàtica de l’habitatge de forma aïllada per barris”, anunciaven fa un any. A més de manifestacions públiques i parar desnonaments, el SHV ofereix assessorament a inquilins i ha alliberat blocs buits. 

Noticias relacionadas